Salvador Alsius : "Donaria la notícia de la independència amb un somriure"

Perfil: El qui va ser durant dues dècades la cara més coneguda dels informatius de TV3, Salvador Alsius (Barcelona, 1948), ha estat aquests darrers set anys responsable dels estudis de periodisme de la Pompeu Fabra i li ha tocat adaptar-los a Bolonya. Ara ha passat el relleu per centrar-se en una recerca d'àmbit europeu. Expressa un desig en veu alta: que al seu nét Aleix, nascut al Canadà, ja no li calgui demanar la nacionalitat espanyola i pugui ser el primer canadenco-català.

SALVADOR ALSIUS: "Donaria  la notícia de  la independència amb un somriure"
David Miró
22/09/2012
5 min

¿Té sentit continuar formant periodistes amb la crisi dels mitjans de comunicació?

Quan feia classes de periodisme a l'Autònoma als anys 70 ja hi havia professors que deien als alumnes: "Què hi feu aquí, desgraciats? Sereu uns morts de gana tota la vida". Jo sempre he combatut aquesta actitud perquè em sembla immoral i perquè a més s'ha demostrat que era fals, perquè aquells alumnes avui són directors de diari. I ara mantinc el mateix discurs sobretot per raons morals, però l'altra raó, la pràctica, trontolla una mica...

Els últims anys milers de periodistes s'han quedat a l'atur...

Sí, i quan veus gent de la meva edat que et truca i et diu: "Potser sí que això de la docència em podria interessar", i notes que estan amb una mà al davant i una altra al darrere... Això no deixa d'afectar-te. Però hem de continuar formant periodistes perquè són els que hauran d'estar treballant d'aquí deu anys.

¿Però com es forma els periodistes si ningú sap com serà el periodisme d'aquí deu anys?

És el gran repte. Aquí acabem d'estrenar el pla d'estudis i ja el canviaria. Però algú ha de continuar ensenyant periodisme ètic i de qualitat, amb valors, la recerca incansable de la veritat...

¿La crisi és una amenaça per a aquest tipus de periodisme?

Sí, i per això hi ha un debat general obert a tot el món sobre el futur del periodisme. La Universitat de Colúmbia ha publicat ara una enquesta a professionals de tot el món i és com una mena de dutxa escocesa. Vivim un moment de llums i ombres en la professió.

Ha perdut prestigi?

No ho tinc tan clar. Ha perdut prestigi la figura del reporter Tribulete, però la gent reconeix la feina dels bons professionals. En podríem dir uns quants noms; del teu diari podríem preguntar per l'Antoni Bassas, i ningú diria que està desprestigiat. Potser estan més desprestigiats els mitjans que no pas els mateixos periodistes.

Com serà el periodista del futur?

Tot canvia, però el que és substantiu és el mateix de sempre: explicar històries a partir d'uns principis d'ètica i qualitat: la veritat, la justícia, la responsabilitat... La definició que m'agrada més de notícia és la que diu que és el que algú no vol que se sàpiga.

Ara hi ha un munt d'informació disponible gratis a internet...

Això encara fa més imprescindible la figura del periodista, del gatekeeper , el guardabarreres que jerarquitza i ordena tota aquesta informació. El Vicenç Villatoro va explicar en una conferència que la societat diu al periodista: "Escolti, avui dediqui's a mirar el món per mi, perquè jo no tinc temps". Em sembla una definició perfecta. Aquest encàrrec no el pot rebre qualsevol. Es necessita una formació i unes habilitats.

La tecnologia ha revolucionat el periodisme.

Sí, però jo poso l'accent en la formació de base perquè si no pot passar el que em va explicar una vegada el periodista de Madrid David Santos. Resulta que estaven tots els periodistes esperant Carlos Solchaga a la porta del Palau de Justícia i quan va sortir se li van acostar, li van posar els micros al davant, es van mirar entre ells i ningú va preguntar res. I el Solchaga se'n va anar tan tranquil. Segur que tots sabien fer el balanç de blancs, però no van saber fer la pregunta. És depriment.

El negoci dels mitjans també està canviant. Com afecta això al periodista?

Hi ha periodistes freelance que estan cobrant a menys d'un euro la peça... i som molt conscients que avui és molt difícil que un estudiant acabi la carrera, faci pràctiques en un gran diari i s'hi quedi i al cap de poc estigui fent editorials. Això és el que va passar a la meva època. Semblava que si al cap de quatre dies no tenies cap càrrec havies fracassat. Aquesta dèria dels càrrecs ha malaguanyat molts periodistes: a grans reporters els posaven a coordinar i es perdien com a periodistes. En aquest sentit va ser exemplar el Martí Gómez, que mai va acceptar un càrrec.

Hem d'incorporar el xip comercial?

El periodista és cada vegada més l'empresa de si mateix. I ha de conèixer els canals de distribució, com s'arriba als potencials lectors... Els inculquem la idea que només enviant currículums no arribaran enlloc. Els convidem a crear un producte i que pensin com el col·locaran al mercat.

¿Està preocupat per la situació que viu TV3? ¿Perillen els mitjans públics per la crisi?

Fa temps que dic que més que defensar els mitjans públics hem de defensar la idea de servei públic. A Europa tots estem influïts pel model de la BBC, però enlloc està escrit que hagi de ser així. Per què ningú defensa que hi hagi premsa pública? Hem d'estar mentalitzats perquè la lògica del mercat faci que algun dia desapareguin els mitjans públics. El problema és que mentrestant no hem alimentat el concepte de servei públic. I perdrem bous i esquelles.

Què s'hauria d'haver fet?

S'hauria d'haver forçat els legisladors a imposar el servei públic també als mitjans privats. Les televisions privades s'han acostumat a fer el que volen, el plec de condicions que compleixen és mínim. Per què no se li diu a Telecinco que si vol emetre a Catalunya ha de fer un determinat nombre d'hores en català, o tant de música? Aixó s'ha delegat només als públics, que ara amb la crisi estan reculant.

¿Els mitjans públics s'han acabat sobredimensionant?

Jo he vist a TV3 com s'anava engreixant el monstre. Quan vam començar sabíem que no volíem ser TVE, que era un diplodocus. Al començament, els primers dies d'informatius els guanyàvem per golejada. Però van agafar el mateix model jurídic i ara tothom es pregunta com s'ha arribat aquí.

I com s'hi ha arribat?

Es va alimentar una cosa monstruosa per una combinació de decisions polítiques, empresarials, per les pressions dels sindicats... I ningú va tenir el valor d'aturar-ho.

I ara què?

El perill és que el desmantellament agafi velocitat i ens quedem sense allò que tant valoràvem: els mitjans públics. I de passada ens haurem quedat sense el servei públic.

¿Trobes a faltar la popularitat que et donava la televisió?

La persona que surt a la tele i nega que hi ha un punt de narcisisme que fa que t'agradi ser reconegut menteix. Però el que trobo més a faltar és l'adrenalina de la redacció.

¿Recordes alguna notícia en particular?

Recordo que era a maquillatge pensant amb quina cara havia d'anunciar que Barcelona acolliria els Jocs, perquè sabia que hi havia un 15% de la població que hi estava en contra.

¿Amb quina cara donaries la notícia de la independència de Catalunya?

Durant molt de temps vaig fer tot el que vaig poder perquè no se m'identifiqués amb cap opció política, i em van penjar etiquetes del tot contradictòries. Però no fa gaire temps vaig rebre a casa el missatge d'una web que es diu Dóna la cara per la independència , i vaig pensar que havien decaigut tots els arguments a favor de no dir el que pensava. Per tant ara puc dir que si hagués de donar la notícia ho faria amb un somriure d'orella a orella.

stats