Manel Cervantes i Sílvia Blanes: “El veritable infern de la pandèmia era veure la gent morir sense acomiadar-se”

BarcelonaEl 30 de desembre del 2019 arribaven els primers missatges des de la ciutat xinesa de Wuhan sobre una estranya pneumònia i professionals de tot el món començaven a amoïnar-se. Podia arribar aquest nou virus a Europa? I a Catalunya? Quatre anys després de la irrupció del SARS-CoV-2, causant de la covid, repassem l’emergència sanitària que va capgirar el món amb el doctor Manel Cervantes, fins ara cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, i amb la infermera de l’Àrea Quirúrgica del mateix centre, Sílvia Blanes. 

A principis del 2020, estàveu preocupats o ho vèieu com l’argument d’una pel·lícula de ciència-ficció?

— Manel Cervantes (M.C.): Veníem d’una dècada d’amenaces de virus: el primer coronavirus, el SARS; el MERS de l’Orient Mitjà, i la grip aviària. Sabíem que un virus podia arribar algun dia, però no que podia passar tan fàcilment. Recordo algunes discussions la primera setmana de gener amb els companys, especialment amb la doctora Machado, que feia atenció al viatger, i dir-los: “Tu sí que has d’anar amb molt de compte perquè pot ser que algun d’aquests viatgers et vingui amb el virus”. No vam encertar en absolut quina seria la magnitud del virus que va arribar. Ens pensàvem que n’hi hauria prou preparant uns llits per si arribava algun pacient, però la pandèmia ens va passar per sobre.

— Sílvia Blanes (S.B.): Jo, que soc infermera de quiròfan, ho veia superlluny. Però vam veure que afectava Itàlia i que companyes anestesistes que treballen allà ens enviaven àudios dient-nos que la gent moria pels passadissos... Llavors comences a veure que la cosa va de debò.

El departament de Salut va assegurar que tenia habitacions preparades per als pocs casos que hi arribessin. El 25 de febrer se’n diagnostica el primer i comença l’allau. Ho vau reconèixer de seguida?

— M.C.: Científicament i clínicament, sí. Fa 20 anys haurien trigat mesos a saber què estava passant, però afortunadament, quan la Xina fa l’avís, ja tenien la famosa PCR. També van trobar que era un virus molt semblant a altres coronavirus i van intentar provar tractaments que eren molt poc efectius. Teníem la informació que teníem. El que no ens esperàvem era que pogués arribar amb tanta facilitat, i això sí que és una lliçó, perquè pot tornar a passar perfectament. No hi ha cap barrera real que pugui aturar un virus. Podem mitigar-lo, podem vigilar la gent vulnerable i posar mascaretes, però no l'aturaríem. El que ho faria és preparar el sistema sanitari. 

— S.B.: El volum de malalts que ateníem era insostenible. S’havien d’adequar consultes externes, passadissos i hospitals de dia com si fossin unitats de cures intensives (UCI) amb tot el que comporta això de personal. Molts marxàvem de les nostres zones de confort: metges, infermeres, TCAI, lliterers, gent de manteniment... Potser, com diu el doctor Cervantes, sí que ho hem après, però si apareix un altre virus amb aquest volum de pacients...

— M.C.: Jo crec que ho podrem fer millor si ens preparem bé i si, mentrestant, es fabriquen vacunes, que és el que ens ha salvat. Les vacunes no han sigut prou bones per eliminar la transmissió, però redueixen més d’un 90% la mortalitat. Tot el procés va trigar un any, que ja va ser un rècord, perquè normalment una vacuna triga set anys. Però aquest any, si arribés un altre virus similar, estaríem en les mateixes condicions. Vull dir: potser caldrien unes setmanes o mesos de mesures generals, però caldrà tractar bé la gent. No es poden fer tancaments a l’engròs, aturar els països o fer que el sistema sanitari només es dediqui al coronavirus. Aquestes mesures heroiques, si es mantenen molt en el temps, són traumàtiques.

Els informes diuen que el problema de la pandèmia va ser que cap sistema sanitari estava preparat.

— M.C.: Soc optimista perquè hem demostrat flexibilitat per adaptar-nos-hi. No calen grans obres ni grandíssimes inversions, sinó pensar què és el que pot passar i com ho hem de fer una propera vegada. De vegades es parla molt dels espais, perquè són importants, però el personal sanitari ho és més. Has de tenir gent per atendre, per cuidar, per curar, per acompanyar si no hi ha res a fer. Tot això crec que ho hem après. El que no sé és si hi haurà prou gent disposada a fer-ho quan arribi el moment, perquè això és fumut, no està ben pagat. T’aplaudeixen un parell de mesos a la vida. 

— S.B.: Això dels aplaudiments em fa molta gràcia. Llavors també es parlava molt de les infermeres i em molestava una mica perquè sempre cuidem el pacient, les 24 hores del dia, sigui Nadal o estiu. I amb la covid ens deien àngels. Bé, fèiem el que ens tocava en aquell moment. 

De fet, durant molt de temps parlaven de vosaltres com heroïs. Us sentíeu així?

— M.C.: Nosaltres fem la nostra feina.

— S.B.: Exacte. Hem triat lliurement fer la feina que fem. Llavors, ¿herois, àngels? Bé, jo què sé.

— M.C.: Ara bé, al cap d’uns mesos del boom es va anunciar que ens donarien una paga de reconeixement. A les infermeres se’ls va donar la meitat que als metges. A les noies de la neteja, res. Crec que es va crear un problema de discriminació en un moment que segurament la persona més exposada a agafar-ho tot era la noia que netejava. A nosaltres se’ns paga per fer la nostra feina, que és el que hem de fer, fantàstic, però jo preferiria que se’ns pagués cada mes el que toca i es reconegui que hi ha hagut una feina de molta gent, també la gent de base, el personal de neteja i de manteniment.

— S.B.: Va ser un exemple de treball en equip.

Va ser un infern.

— S.B.: Recordo moments de molta duresa emocional. Sentir-me així a primera hora del matí i que quedessin 12 hores seguides per acabar el torn. Fa un temps vaig llegir un article que deia que més de la meitat del personal va necessitar ajuda psicològica. Crec que va passar més a posteriori, perquè mentre ets allà et fas una mica ionqui de l’adrenalina. Després, quan de cop i volta la cosa es calma, surt tot i et passa factura.

— M.C.: El 16 de març vaig caure malalt de covid i de les primeres tres setmanes no puc parlar gaire perquè aleshores, fins que no eres negatiu, t’havies de quedar a casa; cosa que no hem de tornar a fer. Aquelles setmanes de desconnexió per mi van ser molt dolentes psicològicament. Però em quedo amb la capacitat i flexibilitat dels professionals que tenien una feina i van passar a fer el que calgués aquells dies. Això va ser espectacular, no ho havia vist mai. M’imagino que per un accident de trànsit o de tren greu tot això es feia i se solucionava, però eren uns esforços curts. Amb la covid semblava que durarien tres mesos i, en total, ha durat tres anys. Això ha requerit resiliència i és lògic que alguna part d’aquesta gent hagi plegat.

— S.B.: A misses dites tot és molt fàcil, i segurament alguna cosa en traurem de profit, espero.  

Per exemple?

— M.C.: Que el material sanitari no pot venir tot d’una fàbrica de la Xina. Hem de tenir-lo a prop i cal que Europa es posi les piles. Aquests dies és notícia gent que es va enriquir amb les mascaretes, però no crec que es pugui portar a la mateixa categoria el fet que al principi es compressin mascaretes que no eren bones... Jo ho sé de primera mà: “És divendres, tenim mascaretes per dissabte? Bé, potser sí, però per diumenge no. I què fem? Hi ha una partida que la venen una mica més cara però que podem tenir-la aquí diumenge a la nit”. Segurament els contractes no estaven ben fets enlloc, però crec que les autoritats catalanes van tenir una resposta molt bona. Crec que es va fer ràpid, malgrat la sensació que arribàvem tard. I una cosa no treu l’altra: qui no ho fes bé, que li caigui el pes de la llei. 

Què va ser el pitjor de la pandèmia en l’àmbit professional? 

— S.B.: Moltes coses. Jo treballava amb molta por de fer malament la feina que s’esperava de mi i que el pacient es mereixia. Havia sortit de la meva zona de confort [el quiròfan] i estava posant sondes nasogàstriques a senyores amb els pulmons molt malament. I si no ho feies tu, no hi havia ningú més; eren molts malalts i poc personal. I era duríssim veure morir la gent sola. Aquest és el veritable infern: veure la gent marxar sense poder-se acomiadar o fent-ho amb una videotrucada. Recordo haver posat el meu mòbil a un senyor que volia explicar-li a la família que tenia unes claus a la tauleta de nit. Va penjar el telèfon i vaig pensar: "bé, ja està, això era el comiat". En la mesura que podíem, estàvem amb ells, però érem unes mascaretes, unes disfresses; molts, quan despertaven, no sabien qui eren, què fèiem allà, on era la seva parella o els seus fills... Empatitzaves tant amb ells que costa molt de pair, ja no com a infermera, sinó com a persona. 

Les autoritats han admès que van prioritzar la protecció en detriment de la part més humana. Llavors era possible trobar l'equilibri?

— M.C.: Totes les situacions difícils en medicina es poden practicar si es dedica un temps per pensar “si passa quelcom així, què cal fer”. Això són els plans de contingència, que s’han de fer i no de qualsevol manera, i em consta que s’estan fent. Al nostre hospital vam fer enquestes al personal i una de les coses que puntuaven pitjor era això, que els primers dos mesos hi havia la sensació de no haver pogut cuidar les hores finals de molta gent. Sí, estaven sedats, no patien, però si tenim equips de protecció i mascaretes, potser la família podria entrar i acomiadar-se. Això no ho hem de tornar a fer igual, però també cal estar a l’aguait del virus que arribi. 

Hi havia la sensació que la informació, els protocols, arribaven massa tard o no teníeu temps de digerir-los?

— M.C.: Al Parc Taulí teníem 500 llits, que són pocs per la població que tenim, que són unes 400.000 persones, però amb això anàvem tirant. De cop, en dues setmanes, teníem 750 ingressats i tots eren de covid.

Com ho vau fer?

— M.C.: Ah, no ho sé. Però ho vam fer. En una malaltia habitual, es triga de dos a tres anys per comprovar si un tractament funciona. Amb la covid teníem uns articles dels metges xinesos –primer amb 23 malalts, un altre amb 111 i un altre amb 600– que anaven provant tots els medicaments que se'ls acudien. Inicialment semblava que la hidroxicloroquina funcionaria, però després va resultar que no. Havíem de ser sincers amb els pacients i demanar-los permís per provar tractaments. Alguns els vam encertar i d'altres no. Ens vam plantar al segon i al tercer mes de la pandèmia per tenir la seguretat que els corticoides baixaven la mortalitat. I això va ser un canvi radical: vam passar de no tenir res a abaixar a la meitat les morts.

Com es gestiona la frustració de no acabar de trobar-li el pols al virus?

— M.C.: En això ja estem entrenats. Sovint hi ha la sensació que curem moltes coses perquè hi ha moltes activitats mèdiques i molts medicaments, però és un ideal; la medicina arregla, opera o soluciona parcialment. Jo fa 40 anys que tracto la sida i no tenim cap tractament per eliminar-la. Ara bé, si algú s’infecta podem assegurar-li que farem les coses bé perquè visqui com qualsevol altre.

Ara que ha passat prou temps però el record continua viu a la memòria, penseu sovint en les primeres onades?

— S.B.: Jo ho tinc com en un estat nebulós. No acabo de... Bé, quan en parlem amb els companys sempre surten emocions. Sincerament, no sé si és bo o si és dolent, però és com si no sabés què va passar abans i què després de la covid. Encara em costa ubicar-me. Ser al costat d’algú que està lluitant per viure i que ja no es pot fer res més, que la vida i la mort van agafades de la mà, i tu ets al mig... És un impacte emocional molt bèstia. És una ximpleria, però a casa tenim les magdalenes covid...

Què són les magdalenes covid?

— Quan arribava a casa, allò era un micromon. Jo venia de la debacle i allà tenia el meu marit i els fills en un paradís. I em rebien dient-me: “Mare, t’hem fet unes magdalenes boníssimes!” Encara ara les cuinem sense recordar que es van fer en un moment terrible.

— M.C.: Vaig tenir por quan la meva dona va agafar la covid l’any següent i va estar més fumuda que jo. Tenies la sensació que això afecta a tothom, a qualsevol, i que darrere de la dona hi ha els fills, els nets... 

I a la feina?

— M.C.: Vam tenir companys a l’UCI que ens hem pogut trobar de nou pels passadissos. Un auxiliar, un noi de manteniment, el cap de pneumologia, una infermera de quiròfan... A tots els ha anat bé i els recordes amb emoció, però hi ha professionals que van morir per cuidar els altres. De tant en tant també em trobo familiars de pacients que ens ho agraeixen molt, malgrat que les coses no van acabar bé.

La desescalada es va viure com una necessitat social. Des de les trinxeres us feia por l'impacte?

— S.B.: Jo escoltava el Manel i em donava pau.

— M.C.: En un primer moment era imprescindible reduir-ho tot molt. Però després hi va haver confinaments parcials i a Sant Vicenç dels Horts havies d'estar tancat i a Sant Feliu de Llobregat, no. Això era una bestiesa i no ho tornarem a fer mai més. Sembla un tòpic, però no podem posar portes al camp o fer PCRs als aeroports. La lliçó que vam tenir és que de Wuhan a Hong Kong hi ha 1.000 quilòmetres i el virus hi va arribar en tres dies. A Europa va trigar quinze dies, perquè no té aturador. Hi ha malalties de transmissió respiratòria i això no es pot evitar del tot. El que sí que pots fer són coses per reduir-ne l'impacte. Em sap molt greu per l'activitat econòmica de la gent que té bars, però passar allà quatre hores seguides tancats...

— S.B.: Bé, una certa coherència, no?

— M.C.: Sí, però no és una crítica perquè no se sabia gaire bé què fer i la pressió contrària també existia.

Doctor Cervantes, fa uns dies es va jubilar. Es pot dir que ha penjat la bata?

— M.C.: M’agrada l’expressió, però crec que fa vint anys que no en duia. No sento que hagi penjat res. Però sí, ja soc pensionista. I tinc un missatge per als meus companys. De vegades, perquè m’ho van encarregar des de la direcció de l’hospital, vaig fer de portaveu, com si tingués més autoritat que els altres, però tota la feina que s’ha pogut fer des del sistema sanitari és una feina de conjunt. Hi ha alguns que hauran tingut més protagonisme o exposició per ser responsables de l’àrea d’infeccioses o epidemiòlegs, però la feina l’ha fet moltíssima gent; gent que segueix treballant, que s’havien jubilat i que van tornar per donar un cop de mà, per posar vacunes o telefonar famílies. Això no s’agrairà mai prou.