Una de cada tres menors víctimes de violència sexual pateix estrès posttraumàtic

BarcelonaEn el seu tercer any en funcionament, la Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l'Adolescència de la Vall d'Hebron, batejada com l'equip EMMA, ha atès 314 infants i joves. La majoria de pacients (80%) són noies que han patit agressions sexuals i la petjada psicològica que els deixa aquesta experiència traumàtica és profunda: gairebé dos terços arriben a la consulta amb un trastorn de salut mental. Una de cada tres experimenta els símptomes habituals d'un trastorn d'estrès posttraumàtic, una patologia identificada per primer cop entre combatents de guerra. Per a les víctimes d'agressions sexuals, el trauma és semblant: pateixen records intrusius, malsons recurrents i insomni, viuen amb desgrat activitats que abans gaudien, amb una angoixant sensació de desconfiança, símptomes depressius i, fins i tot, tenen ideacions suïcides.

"Són dades molt impactants perquè aquests infants tenen un trastorn que afecta el seu dia a dia", afirma la psicològica de l'equip EMMA Mireia Forner. La majoria dels casos que arriben a la consulta especialitzada de la Vall d'Hebron, referent per a tota la ciutat de Barcelona, són nenes i noies que, entre els 8 i els 12 anys, van patir agressions sexuals. Ara bé, no ho han verbalitzat a la mare, a un professor o a un psicòleg fins que no han passat anys. Les víctimes no expliquen aquestes situacions quan volen, sinó quan poden, perquè viuen en una voràgine de culpabilitat i vergonya o per coacció de l'agressor. També hi poden arribar embarassades, la qual cosa força la comunicació dels fets. Enguany, de fet, s'han atès sis casos així.

Trencar el silenci sobre el trauma infantil i buscar ajuda de forma primerenca és clau per minimitzar o, fins i tot, revertir les seqüeles psicològiques i emocionals que poden patir a llarg termini. "Hem de trencar el mite que aquests infants queden marcats per a tota la vida perquè és el que veiem en els adults. Si els ajudem a revelar-ho de forma primerenca, se senten acompanyats socialment i, si ho necessiten, reben suport psicològic, es poden recuperar", explica Forner. El tractament psicològic especialitzat per a aquests casos és complex i llarg pel hàndicap que suposa que siguin infants de curta edat –l'edat mitjana són 10 anys–, sovint confosos a l'hora d'identificar l'agressió viscuda com a tal o amb una dependència cap a l'agressor que l'impossibilita fer el pas.

El 50% de les violacions es produeixen en l'entorn familiar. En un 30% dels casos, qui perpetra les violacions és el pare de la criatura. En un 19%, la parella de la mare, seguit dels cosins (17%), els avis (11%) o els germans (6%). També fora de l'àmbit familiar, la víctima té un vincle amb l'agressor. "En un 85% dels casos, l'agressor és conegut de la víctima. Això fa que l'entorn familiar no sigui un espai segur i de protecció, sinó un lloc on es vulneren els seus drets", resumeix la treballadora social sanitària d'EMMA, Giuliana Ríos. La resposta dels adolescents és un ventall de símptomes que poden anar des de la depressió, l'ansietat i l'estat d'hipervigilància, fins a les conductes autolesives o suïcides. "La violència sexual és un problema molt greu de salut pública", ha advertit l'adjunta del Servei de Pediatria de la Vall d'Hebron i coordinadora d'EMMA, Anna Fàbregas.

100 casos més en seguiment

Les guies clíniques internacionals indiquen, per a aquests casos, l'ús de teràpia cognitiva-conductual en trauma i la teràpia familiar. El primer pas és recuperar la pèrdua de confiança que l'agressor ha deixat en la víctima, oferir-li seguretat i protecció i generar un vincle. "No podem entrar directament a treballar l'experiència traumàtica –explica Forner–, sinó que hem d'estabilitzar els infants, treballar aquells símptomes més greus que no els permeten obrir-se". La psicoeducació és clau per fer entendre a les criatures que els símptomes apareixen perquè estan vinculats a l'experiència viscuda.

Treballar la gestió emocional és el pas següent, perquè els nens i nenes arriben molt confosos a la consulta, amb una barreja enorme d'emocions i de culpabilitat. "Els proporcionem eines perquè es deslliurin d'aquesta vergonya i situïn la culpa en qui ha comès l'agressió, que és l'únic responsable", afegeix la psicòloga clínica. Només quan aquests infants i adolescents han aconseguit les eines per expressar-se i entendre què va passar, la teràpia se centra en la narrativa del trauma. Ara sí, doncs, és quan s'anima i s'acompanya la víctima a verbalitzar de forma progressiva i creativa la situació de violència sexual. "Ho fem a través del joc, de contes o d'escriure narracions perquè puguin ser capaços d'anar introduint les estratègies que han après a les sessions prèvies. Els acompanyem perquè puguin reelaborar l'experiència traumàtica", explica Forner.

L'abordatge serà més fàcil si la teràpia s'inicia en un temps pròxim a l'agressió: si la revelació és tardana, sovint aquests infants ja han experimentat els símptomes de forma perllongada, cosa que pot donar peu a somatitzacions i quadres d'ansietat no abordada que compliquen el procés terapèutic.  "La revelació és un acte de valentia i demanda d'ajuda sense precedents", afirma Ríos.

La durada mitjana de tractament és un any, si bé això no vol dir que tots els pacients necessitin el mateix nombre de sessions. "El tractament s'individualitza segons les característiques dels pacients", diu Forner. De fet, cada any la unitat especialitzada en la detecció i l'acompanyament psicològic de les situacions de violència sexual infantil de Barcelona atén uns 300 casos, però un centenar de joves més continuen en seguiment. Actualment, hi ha 419 usuaris menors de 16 anys a l'equip EMMA, si se sumen els casos nous i els que encara no han rebut l'alta.