Eduard Sánchez-Osorio: “Si trepitgem bé, viurem millor i viurem més anys”

Als 16 anys, l’Eduard (Barcelona, 1977) ja passava consulta amb el seu pare, un enginyer i podòleg que com a tècnic radiòleg es va adonar que moltes malalties reumàtiques tenien causes mecàniques. Aquella va ser la guspira per estudiar l’ergonomia en moviment. El pare va ser pioner en un munt de màquines per a l’estudi de la passa. El 2005, el seu fill Eduard en va prendre el relleu i s’ha convertit en el rei de les plantilles personalitzades. Dynexus, la seva nova màquina única al món –moviment en tres dimensions, 90 imatges per segon– permet diagnosticar els desajustos del nostre cos a cada passa que fem. Ergodinàmica, a banda de totes les consultes a Catalunya, ja té quatre centres oberts als Estats Units i un a Romania. Piano piano si va lontano.

Leonardo da Vinci va dir que el peu humà és una obra mestra de l’enginyeria i és una obra d’art. 

— Sí, hem de tenir en compte que potser és la part anatòmica més petita, tret de les mans, i és on recolzem tot el pes. Tenim molts ossos, moltes estructures molt petites que fan una feina extraordinària i ens porten a molts llocs meravellosos. I durant tota la vida. 

Quin percentatge del peu toca a terra en la trepitjada?

— Això va en funció del moviment. Quan fem l’impacte amb el xoc de taló, tot el pes ve directe i llavors hem de fer la transició en el pas fins a l’impuls. Com més recte vagi aquesta traçada vol dir que el peu és més estable i que, per tant, tota l’estructura que ve a sobre, cames i esquena, funciona d’una manera més eficient.

Això és perquè no hi ha dos peus iguals?

— Exacte. Al món no hi ha dos peus iguals, ni en la mateixa persona. Cada pas té la seva particularitat i el seu moviment.

¿I, per tant, no hi pot haver dues plantilles iguals ni per a la mateixa persona?

No hauria de ser així. El que busquem és un patró simètric, un patró que s’adapti a una normalitat. Però aquesta normalitat dreta-esquerra no existeix. Us poso un exemple molt simple: dues persones que fan un metre vuitanta no tenen la mateixa llargada de cama, per tant, el pas serà diferent, la inèrcia serà diferent, el pes diferent... Les petites variacions en la musculatura, en la llargada de la cama, tot ens influirà en el treball d’aquest peu.

¿L’error de base era que antigament s’analitzava el peu per si sol, o, com a màxim, en relació amb el turmell i el genoll?

— Sí, sí. Fins i tot quan s’estudia podologia, ens centrem molt en el peu i les patologies del peu, quan realment al peu hi influeix directament el genoll, el maluc, la pelvis i l’esquena. 

¿Per tant, una plantilla personalitzada ens pot ajudar a eliminar la causa?

— Exacte. Quan tenim una lesió que no és traumàtica, en què no hem tingut cap accident, cal fer dos diagnòstics: de la lesió, per fer el tractament que toqui, però també cal intentar esbrinar-ne la causa, perquè, si no, són lesions que es van repetint.

¿Per tant, un dolor cervical pot venir d’una mala trepitjada?

— Sí, pot influir-hi molt. Per exemple, si fem una mala trepitjada per una diferència de llargada de la cama, ens donarà una escoliosi i una asimetria muscular a tota la columna. Sens dubte, aquesta pot ser la causa d’un dolor cervical. 

Com millor trepitgem, millor vivim?

— Jo crec que sí. Poder caminar i caminar bé ens porta a fer més esport, a tenir menys colesterol, i més hàbits saludables; per tant, ens ajuda a viure millor i més anys.

¿Avui, amb l’estudi biomecànic que feu, es pot aconseguir que les plantilles siguin absolutament precises?

— Totalment. Una de les coses mal enteses de la plantilla és que és un element ortopèdic, que es posa i ja està. Això era abans. Una plantilla s’ha de fer, comprovar i controlar. El que fa és induir uns canvis. I amb temps, els canvis són a la part muscular i, per tant, tu també canviaràs. És com l’ortodòncia. Ens la posem perquè volem uns canvis, després l’hem d’anar retocant. Hem d’anar avançant amb els canvis per aconseguir el que volem.

¿Igual que l’ortodòncia o les ulleres, costa d’acostumar-se a unes plantilles? 

— Si han de ser correctives, costa acostumar-s’hi. Si el que volem fer és adaptar el peu a una plantilla que indueixi un canvi, com és el sistema que utilitzem a Ergodinàmica, sens dubte, costa.

Quin percentatge de gent hauria de dur plantilles?

— No tothom. Hi ha gent que està molt ben compensada muscularment. Ara bé, en el transcurs de la vida, quan perdem to muscular, quan volem fer reptes esportius, quan tenim lesions... Els nanos per prevenir coses, els avis per estalviar lesions, intervencions i dolors. Molts cops és molt útil. Tothom, com a mínim, s’ho hauria de mirar i el percentatge d’utilització de plantilles acaba sent alt.

Cada cop més nens porten plantilles. He vist xifres d’escoliosi infantil... ¿Això es corregeix amb plantilles?

— Entre els 8 i els 12 anys hi ha una prevalença entre un 15% i un 18% d’escoliosi. Però moltes d’aquestes escoliosis no són reals. Són actituds escoliòtiques associades a una cama més llarga que l’altra o una desviació d’una cama més que a l’altra. Això és tractable si ho detectem en l'edat de creixement. Podem estalviar molta patologia d’adult, com lumbàlgies o hèrnies discals.

¿Les plantilles són més per a dones que per a homes? 

— No ben bé. És cert que hi ha diferència en la prevalença de més alteració en dones que en homes en certes malalties. 

Hi ha el doble d’artrosi de genoll en dones que en homes, per exemple.  

— Sens dubte, hi ha temes hormonals i temes de massa muscular. Com més massa muscular tenim, més protegim les articulacions de certa degeneració. En artrosi de genoll estem veient que sí, que hi ha una diferència important a favor de les dones, que en tenen més.

¿Haver portat sabates de taló d’agulla o anar amb sabates més altes, perjudica la biomecànica de les dones?

— Sí. Portar talons alts escurça la musculatura posterior, varia el centre de gravetat i els treballs articulars, força més les estructures de l’avantpeu i hi ha més deformacions del mateix peu.

Quan et posen unes plantilles personalitzades, és millor dur-les sempre o puc dir avui no me les poso?

— L’ideal és dur-les sempre, perquè controlem el treball muscular, l’articular, de posicionament... Si sempre ho fem igual, anem molt millor. És cert que si les hem dut una llarga temporada, i ens les traiem alguna estona, la musculatura ha après a controlar la posició i, si tenim un bon to muscular, ens mantindrà la posició.

Ara ve l’estiu, més sabates obertes, més ensenyar els peus. Sigui per estètica o comoditat, és més difícil dur la plantilla?

— Sens dubte. El que passa és que cada cop es fan més productes adaptats a la plantilla i ja es fan sabates d’estiu i fins i tot xancletes amb plantilla incorporada.

Per casa, és millor anar descalços?

— A veure... En part sí, perquè treballem la musculatura intrínseca, la musculatura petita del peu, sempre que no tinguem lesions. Però si tenim lesions en un moment concret, sigui de genoll o de peu, el millor és anar calçat. I si has de dur plantilles, ho aprofites més si les duus per casa.

¿El dit gros del peu quin paper hi juga quan caminem?

— És una peça clau. En el moment de la impulsió del peu, el 50% de l’impuls de càrrega va sobre el primer radi, que és el primer dit i el primer metatars. 

És millor caminar que córrer?

— No té per què. L’impacte que rebem a cada pas corrent és molt més alt que caminant. Però si ho fem bé, el cicle de pas és bo i tot és molt simètric, podem absorbir aquest impacte. 

I tampoc és millor pedalar que córrer?

— Aquí sí que hi ha una diferència important. A la bicicleta no tenim impacte, el comportament és diferent perquè no hi ha càrrega. Per tant, articularment pateix molt menys la cama.

¿Anar els set dies a la setmana amb sabatilles esportives perjudica el peu?

— No. Això és un calçat que està molt estudiat, des de la sola, els materials, la posició del peu, la transpiració...

¿Per tant, era una llegenda urbana quan es deia “calça’t uns dies una sabata més rígida i uns altres una d’esportiva, més tova”?

— Els peus no s’escampen, per més que es digués i hi hagués aquesta creença. 

¿Quina vida útil tenen unes sabatilles esportives?

— El que es recomana és que durin entre 800 i 1.000 quilòmetres. Normalment les soles estan fetes d’una goma d’espuma d’EVA que va perdent capacitat d’absorció i de recuperació. Això ens altera les capacitats biomecàniques del peu, ens dona més inestabilitat i hem de fer més treball muscular. Hem d’aprendre que les sabatilles no es fan malbé quan les veiem ja destrossades, amb el forat del dit o se’ns obren pel costat.

A Ergodinàmica heu fet plantilles per a futbolistes d’elit?

— Sí.

I milloren el seu rendiment?

— Milloren el rendiment.

Marquen més gols...

— Bé, això ja...

Es lesionen menys, però?

— Es lesionen menys. Els esportistes d’elit, no només els futbolistes, milloren el seu rendiment. Perquè si els traiem els desequilibris són més ràpids a reaccionar i tenen la musculatura més preparada. Però sobretot hi ha el factor de l’entrenament. Si reduïm el risc de lesió, poden entrenar-se amb més regularitat i, per tant, poden obtenir un rendiment millor.

El teu pare va ajudar l’atleta Khalid Khannouchi a aconseguir dues vegades el rècord del món de la marató a finals dels anys 90. Què li vau fer?

— És una història molt bona. Ell venia de dues lesions. Va recórrer mig món i al final ho vam solucionar aquí amb plantilles i amb la màquina del meu pare que millorava la fase aèria de les passes. Després de donar-li estabilitat i de solucionar la part biomecànica dels peus, el que vam fer amb aquesta màquina va ser allargar-li cada passa set centímetres. Si t’ho pares a pensar, en un recorregut de 42 quilòmetres, si a cada gambada guanyes set centímetres amb el mateix treball muscular, són molts passos menys. 

La història de la plantilla on ens porta? 

— Cap al 1845. Els primers registres escrits són del podòleg de la casa reial britànica, amb la reina Victòria.

A l’antiga Roma he trobat plantilles de ferro forjat... ¿En nom de la ciència, s’han fet barbaritats?

— Bé, no estem tan lluny. Jo he vist plantilles de duralumini, i no fa pas tant. Avui dia ja no ens en trobem a la consulta.

Salvatore Ferragamo, sabater de Florència, diu que els peus mai no menteixen i que revelen el caràcter d’una persona. A tu també te'l revelen?

— El caràcter, no. Però sí que quan veus uns peus i els veus fent tres passes, et pots imaginar les lesions que té aquella persona, o les que pot tenir. 

Els peus no menteixen.

QÜESTIONARI HALSMAN

Millor caminar que córrer?

D’una persona, sempre en mires primer els peus?

Un mal d’esquena, pot venir de caminar malament?

Hi ha dos peus iguals, al món?