Adrià Comella: "Em tremolava la mà quan vaig signar una instrucció que era el més semblant a una declaració de guerra"

BarcelonaAdrià Comella (Vilanova de Segrià, 1972) va gestionar la pandèmia del coronavirus des de primera línia com a director durant tres anys del Servei Català de la Salut. Des del passat estiu és director gerent de l'Hospital de Sant Pau. Ha passat, doncs, de subministrar recursos als centres hospitalaris a demanar-ne. Aquesta setmana ha presentat Més Sant Pau, el pla estratègic per als propers vuit anys amb què l'hospital, degà de la medicina catalana, vol encetar una nova etapa que passa per la digitalització, el creixement en infraestructures, l'impuls de les àrees en què és capdavanter i l'empatia. I amb què Comella també confia en girar full del covid.

Com es viu aquest canvi de bàndol? Es veuen les coses diferents, a l'altre costat?

— És la mateixa realitat –la de prestar serveis de salut a la població– però em quedo amb la segona, la de fer de director d’hospital, perquè estàs més en contacte amb les persones. I l’hospital és un entorn intel·lectual molt estimulant.

Abans repartia els recursos, ara els rep. Topa ara amb l'administració? Entén millor coses que abans li reclamaven els gestors?

— El covid va comportar tensió i patiment però va obrir la finestra a poder rebre més recursos dels que eren habituals i l’equip que jo dirigia va saber fer-ho. Al principi de la pandèmia el sistema sanitari estava molt ofegat de recursos i, malauradament, pot tornar a ser així l’any que ve o el següent. El sistema no està ben finançat. No ho estava el 2018 i la perspectiva per al 2023 és catastròfica. El covid ha permès l’entrada de molts recursos però ara és vital que aquests es mantinguin en el sistema els propers anys.Però això està condicionat al fet que es produeixin reformes en la forma de prestar el servei de salut. Els recursos que necessita el sistema són molts i ens hem de replantejar com fem algunes coses per assegurar-nos que el sistema acaba sent sostenible.

De quines reformes parlem?

— Cal replantejar quins procediments fem i com els fem, cal introduir tecnologia per assegurar millors diagnòstics amb menys proves, ser més col·laboratius entre diferents nivells assistencials o planificar millor el conjunt de dispositius del sistema de salut. I per fer això cal assegurar que els recursos que el covid ha comportat es mantinguin. Aquests aproximadament 2.000 milions d'euros de més sobre el pressupost ordinari que va comportar el covid permeten pal·liar aquesta situació tan desafiant de cara al 2023. Ningú entendria que en el 2023 els recursos fossin inferiors.

Ho ha mencionat ja diversos cops. Ho diu com a forma de pressió perquè hi ha intenció de retirar aquests diners?

— No sé si hi ha intenció de retirar-los però no em sorprendria, perquè moltes vegades el pressupost va segons el moment. I com que el sistema de salut ha tingut aquests recursos extraordinaris durant aquests tres anys, no seria sorprenent que hi hagués la temptació de pensar que ara toca finançar altres coses. Però seria un error, seria incomprensible per al col·lectiu sanitari del nostre país, que després de dos anys i mig de pandèmia ha fet un esforç extraordinari.

I la societat. No li sembla que l'usuari té la percepció que el sistema sanitari va pitjor, que li costa ser atès pel seu metge... Percep aquest neguit?

— La part social és la que menys ho entendria, efectivament. Anem una mica més lents del que anàvem perquè el sistema té molta pressió de demanda. El covid no ho ha millorat, ho ha alterat. Les proves s'han retardat i els diagnòstics es poden anar endarrerint i els centres patim perquè veiem venir persones en un estadi més avançat de les seves malalties i, per tant, amb un pronòstic pitjor. I això ens fa patir.

Com surt l'Hospital de Sant Pau de la pandèmia?

— Per un costat, hi ha cansament físic i emocional però, per l'altre, surt enfortit, amb la sensació d'haver fet bé la feina i també il·lusionats amb el nou pla estratègic en què estem treballant, amb ambició i ganes de tirar endavant i créixer.

Aquest pla, Més Sant Pau, preveu, entre altres coses, que l'hospital creixi en infraestructures.

— L'Hospital de Sant Pau és un dels més nous del sistema però va néixer petit. No té a dins el servei de psiquiatria, ni el servei de rehabilitació ni el d'epidemiologia i la direcció mateixa de l'hospital no és a dins de l'hospital. I tenim dificultats en el bloc quirúrgic i de reanimació. L'hospital ha de fer en aquests vuit anys una mena de fase 2 per construir uns 35.000 m2 més que li donarien l'espai òptim per a la població que té assignada i per poder fer més terciarisme i procediments més complexos.

També es preveu construir un centre dedicat exclusivament a atendre la gent gran, el Qcare. Per què?

— Ens sembla molt important tenir un espai per atendre les persones grans amb professionals formats específicament per a això, amb tecnologia específica i amb espais on una vegada atesa la urgència i abans de tornar al seu domicili, la persona es pugui habituar a la presa de medicaments, als horaris, hàbits... Ens trobem que donem l'alta a persones grans i al cap de tres dies tornen a ingressar en pitjors condicions. Es tracta de fer no només diagnòstic, sinó també acompanyament. I això també ens permetrà fer la resta de l'hospital més quirúrgic.

Hi ha competitivitat entre hospitals, per exemple, pel repartiment de recursos que abans comentava?

— Els hospitals competeixen sempre, però Sant Pau ha tingut clarament en els darrers anys un finançament inferior al que li pertocaria. Sempre poso el símil que la persona que viu a Barcelona al carrer Rosselló-Villarroel té un hospital de referència diferent que si viu al carrer Rosselló-Padilla [Clínic o Sant Pau] i que estan finançats de forma diferent. I això des d'un punt de vista d'equitat no és gens recomanable, perquè al final tots som ciutadans de la mateixa població. I el sistema ha de poder-ho equilibrar.

Hi ha hospitals que es cuiden més que d'altres?

— Jo diria que hi ha moments en què uns hospitals reben més i altres menys i per la manca de recursos no hi ha possibilitat de fer una política sempre equitativa, sinó que has d'anar tapant forats. També és cert que els hospitals hem de tendir a captar recursos més enllà dels recursos públics, i això a Sant Pau ens ho plantegem. Som una fundació que pot rebre donacions i recursos de col·laboracions público-privades, de mecenatge, d'estudis, d'assajos clínics... Aquí tenim recorregut per fer i l'haurem de fer per garantir la sostenibilitat del sistema.

També es plantegen entrar en la sanitat privada?

— Expliquem a diferents actors privats els avantatges que pot tenir associar-se amb un hospital com Sant Pau i això ens pot facilitar una sèrie de relacions amb el món privat que ens poden ajudar a finançar l'hospital. Estem prestant serveis al sistema andorrà de salut i són diners que venen d'un altre estat. Tampoc no renunciem a atendre malalts d'altres comunitats i que això comporti un increment de recursos. Però això no pot substituir mai el pressupost públic.

I un Barnaclínic se'l plantegen?

— Barnaclínic és un concepte que genera polèmica i, a part que no ens hi cabria, segurament hem de defugir tot allò que generi suspicàcia. Però és cert que els professionals de Sant Pau que volen fan també medicina privada en altres centres. I no hem de descartar explorar millors relacions amb aquests centres i que això pugui tenir un retorn per a l'hospital.

Des del CatSalut li va tocar gestionar la pandèmia. Quin és el pitjor record?

— El que més em va fer patir van ser els materials. La sensació que alguns dies vam estar a hores de quedar-nos sense material suficient per protegir tots els sanitaris em va generar molta angoixa. I un altre moment de neguit va ser quan des del CatSalut veies que la primària s'anava col·lapsant, que els hospitals anaven patint i encara es parlava de fer el Mobile. Recordo signar una instrucció com a director del CatSalut en què pràcticament es cancel·laven tots els drets dels professionals sanitaris i quedaven a disposició del sistema. I es cancel·laven els drets dels usuaris. Era el més semblant a signar una declaració de guerra i a mi em tremolava la mà. I crec que gràcies a decisions dures -hi va haver molt patiment- però estic també convençut que vam salvar moltes vides.

Sembla que hagi passat molt de temps, però fa només dos anys.

— Però ens ha canviat molt la vida. Hem de girar full de la pandèmia, tant les institucions com la societat. No dic no passar comptes, extreure'n lliçons o fer el dol necessari, però girar full, tenim molta feina al davant i hem de salvar més vides.