Girona–"Tenia atacs d'ansietat quan veia el menjar a taula".
–"Sí, jo igual. Els deia: «Traieu-me els torrons del davant, si us plau»".
–"I després la sobretaula... També em generava moltíssima angoixa.
–"Totalment. Sempre penses que menges més que els altres. No has acabat un àpat i ja tens al cap el següent".
La Núria, l'Aina i la Clàudia recorden les festes de Nadal d'anys anteriors. Totes tres pateixen un trastorn de conducta alimentària (TCA) i fa temps que estan en tractament. Estan orgulloses del procés que han fet des que van al centre de dia i encaren les festes d'aquest any amb optimisme, ja que han fet una millora important i es veuen més a prop de la recuperació. Reconeixen cert neguit i preocupació per si hi ha una recaiguda que les faci fer passos enrere en els pròxims dies de reunions familiars i grans àpats. Tot i que estan més tranquil·les, fa poc aquestes dates eren un "infern" per elles.
Totes tres s'han conegut a la unitat de patologies alimentàries de la Clínica Bofill de Girona, on van de dilluns a divendres de 9 a 18 hores. Allà mengen, però també fan teràpia grupal, comparteixen les seves pors i les seves preocupacions amb altres noies que també tenen algun trastorn alimentari. Són una trentena. Un cop entren al centre no poden escollir què mengen, tenen prohibit anar al lavabo soles i la seva roba ja no té etiquetes, perquè les han de tallar. Han de fer cinc àpats cada dia, però no els poden comentar. De fet, no es pot parlar del menjar ni de la imatge. Tots els miralls estan tapats.
El llistat de normes segueix, també per a les famílies. El centre fa una sessió especial amb elles per preparar Nadal, que és especialment complicat per a les pacients que fa poc que estan en tractament. "Els diem sobretot que no posin tot el menjar de cop, que això les angoixa molt. Però que mengin els àpats típics de Nadal, que no les protegeixin", explica Pau Chapur, coordinador de la unitat. Tot i que els excessos nadalencs fan que moltes persones després se saltin el sopar, elles han de seguir fent tots els àpats i no poden menjar grans quantitats i compensar-ho després menjant menys.
"Estic orgullosa, he millorat molt, però em fa por que se'm disparin pensaments compensatoris", admet l'Aina, que va entrar al centre el juliol passat. Té 25 anys i fa més de deu anys que té un trastorn alimentari. Ha estat "tota la vida pendent del menjar" i ara es veu en un punt en el qual no havia estat mai. "He fet un canvi de xip", diu amb satisfacció. Continua tenint alts i baixos, això sí, però té més eines que abans per gestionar-los i, per primera vegada en anys, no té pànic per l'arribada de les festes.
"T'ho has acabat tot"
La Núria també està "una mica preocupada". Té divuit anys i aquest és el seu tercer Nadal des del diagnòstic. Recorda la por dels comentaris de la família, ja que a molts membres només els veu per aquestes dates. "Com em veuran, què em diran, fa un any que no els veig", diu que es preguntava fa tres anys, quan acabava de deixar els estudis per centrar-se en la seva recuperació. Ara, en canvi, només va a la clínica quatre tardes a la setmana i està molt satisfeta de la seva evolució.
Per la Clàudia aquest serà el primer Nadal en què podrà triar el menjar. Només va a la clínica tres tardes a la setmana i assegura que està molt més tranquil·la que altres anys. Abans tenia molts atacs d'ansietat, s'autolesionava i estava molt preocupada pels comentaris de la seva família, en la qual hi ha dues persones més amb un trastorn alimentari. Durant la sessió especial per Nadal de la clínica, els professionals demanen a les famílies que evitin comentaris sobre el cos de la pacient, així com no parlar-hi directament del menjar.
"«Estàs molt guapa», «t'has engreixat» o «estàs millor així» són comentaris que s'han d'evitar. És millor destacar si està més parladora, si somriu més o si mostra més interès per la família que l'any passat", afirma Chapur. Els comentaris de menjar, però, són gairebé inevitables, per la qual cosa els professionals treballen amb les pacients perquè tinguin eines per canviar el tema de conversa de manera natural si la conversa a la taula els genera angoixa.
La filla de la Maria [nom fictici] també va tenir un trastorn de la conducta alimentària. Ara ja està recuperada, però aquesta mare encara recorda que el primer Nadal ho va passar molt malament perquè era impossible controlar els comentaris de la resta de membres de la família. "Jo tenia les coses molt clares, sabia que no havia de fer comentaris sobre el menjar, i així els hi vaig fer saber a la resta. La meva mare, però, li va dir: «Estic molt contenta perquè t'ho has acabat tot»", explica. Per sort, la Paula ja estava a la recta final de la seva recuperació i ho va gestionar tota sola: "Em va dir: «Mamà, ja li responc jo a l'àvia, no pateixis»", afegeix.
Com ajudar la filla
La Maria recorda que les primeres festes amb la malaltia de la seva filla van ser molt dures. Fugia de les trobades familiars, els àpats eren una font de conflicte i no tenien les eines per ajudar-la, ja que encara no li havien diagnosticat el trastorn i no havia començat el tractament. "No sabíem que dins seu hi havia molt patiment emocional ni com ajudar-la. Com a mare la meva principal preocupació era que la meva filla sobrevisqués, però no tenia eines. És molt difícil", recorda amb frustració.
El següent Nadal també va ser complicat, però la Paula ja havia ingressat en un centre. Aquesta vegada va ser difícil perquè era la primera gran trobada amb la família des del diagnòstic. Ara bé, la Maria tenia molt clares les pautes que havia de seguir, ja que les hi havien explicat els professionals de la clínica, i tots els membres de la família tenien consignes per posar-li les coses fàcils a la Paula i, alhora, normalitzar la situació. A més, estava en contacte amb altres mares que, com ella, tenien una filla amb TCA.
De fet, a la Clínica Bofill també hi ha una xarxa de famílies que s'ajuden les unes a les altres. La Núria explica que al principi els seus pares "se sentien sols i culpables" per la seva situació, no sabien què era veritat i què no. "Els manipulem moltíssim", afegeix l'Aina, que recorda les vegades que ha mentit per sortir abans d'un centre en els últims deu anys, abans de fer aquest canvi de xip i decidir cuidar-se per superar el trastorn.
La situació de les famílies ara és molt diferent, coincideixen les tres pacients. Tenen un grup de pares i mares amb qui compartir experiències i el suport dels professionals del centre per resoldre dubtes i trobar mecanismes per ajudar les filles. Per exemple, cada dia reben un correu que els explica com ha sigut l'estada de les joves al centre i dues reunions al mes, a banda de trobades especials com les que han fet per preparar Nadal. "Aprenen cada dia, com nosaltres", diu l'Aina.
"Vull passar-ho bé"
En els pitjors moments de la malaltia la Núria estava orgullosa dels símptomes, ja que "estar malament volia dir estar més prima". De fet, l'Aina assegura que en altres centres on ha estat ingressada es competia per veure qui estava pitjor de salut i la Clàudia mirava pel·lícules i sèries sobre trastorns alimentaris per aprendre a emmalaltir. Per "saber com es fa". "Jo em vaig començar a fer mal perquè vaig veure una altra nena que ho feia", reconeix la Núria. Ara comparteixen experiències les unes amb les altres, fins al punt que s'han de trucar cada dia i han generat un vincle que les ajuda a continuar endavant amb la recuperació.
Divendres han fet cagar el tió al centre i ja no hi tornaran fins d'aquí a dues setmanes. A les famílies els fa respecte que les seves filles estiguin quinze dies sense teràpia, però elles saben que seguiran en contacte i s'ajudaran si és necessari. A més, per primera vegada en anys, tenen ganes que arribi Nadal, tenen ganes de gaudir-lo i veure els seus amics.
"Vull passar-ho bé. L'any passat estava molt limitada i fa molts anys que estic preocupada per l'arribada de Nadal i el meu cos. Ara no. Tinc ganes de quedar amb els amics i poder fer plans", respon l'Aina, quan se li pregunta què espera d'aquestes festes. La Núria i la Clàudia hi coincideixen. "És un procés lent, però estem avançant", conclou la Núria. Se sent esperonada per la seva evolució i la de les seves companyes. Estan a les portes d'un Nadal que, aquest cop, esperen que no serà cap infern.