Tània Verge: "Que em receptin pastilles anticonceptives quan no he pogut ser mare és dolorós"

BarcelonaDiumenge se celebrarà la 32a edició de La Marató de TV3 i per primer cop es dedicarà a la salut sexual i reproductiva, una temàtica que engloba una llarga llista de problemes que afecten sobretot les dones, al llarg de tota la vida. Són patologies sovint poc conegudes i, de vegades, menystingudes o mal tractades des de la sanitat. "Hi ha un històric de menyspreu del cos de les dones que s’evidencia en la manca de recerca, en la incomprensió, en dir que exagerem. Ho hem patit en silenci. Tot just aquesta setmana s'ha descobert l’origen dels vòmits durant l’embaràs! Quants milions de dones ho han patit abans i han anat marejades a la feina? Per això tot el que té a veure amb els nostres cossos és polític", afirma la consellera d’Igualtat i Feminismes, la catedràtica Tània Verge (Reus, 1978). I per això ella, després de passar per un procés d'infertilitat i reproducció assistida que no va acabar amb èxit, s’ha decidit a explicar-ho.

Quan decideixes que vols ser mare?

— Jo mai no havia identificat la feminitat amb el fet de ser mare, no creia que fos un full de ruta però, si tens parella estable, hi ha aquell moment crispeta que, pop-pop-pop!, al teu voltant apareixen criatures i hi ha una pressió social enorme. Durant quinze anys, la pregunta va ser: "I tu, quan? No vols fills?" És una pregunta que, en el moment que no pots, és molt dolorosa i es fa amb una lleugeresa terrible; tant te la pot fer un amic com un desconegut, com si et demanés on aniràs de vacances. Només hi ha dues respostes possibles: o "No vull ser-ho, i a tu què t’importa?" o "No he pogut i per què creus que t’ho voldria explicar a tu?" Després hi ha la gent que et vol acompanyar dient-te ximpleries.

Com ara?

— "Relaxa’t". "Si no hi penses, et quedaràs embarassada".

Molt científic.

— Amb una translocació cromosòmica, com és el meu cas, hi havia una probabilitat molt baixa que em quedés embarassada. Són matemàtiques.

Quan ho vas saber?

— No em quedava embarassada i ens vam fer proves. Em faig la prova genètica per la privada perquè sé que per la pública el temps d’espera és altíssim. Per al tractament tenia 2 o 3 anys d’espera i, si passes dels 35, no t’esperes perquè encara redueixes més les possibilitats. Ara hem millorat, perquè entre el diagnòstic i el tractament hi ha un any d’espera.

Per tant, vas a la privada.

— I allà els nivells de violència obstètrica són espectaculars: manca d’informació, et visiten vint persones diferents... la deshumanització és brutal. Tens la sensació que no saben ni el teu nom. Amb les in vitro tens una sobredosi d’hormonació, però jo no vaig trobar gaire trasbals físic. Sí molta intensitat emocional. Perquè vegis com de poc conegut és aquest procés i com de malament s’acompanya, recordo estar sopant amb una parella d’amics i que a l’home no se li acudeixi res més que dir-li a la meva parella: "T’acompanyo en el sentiment" perquè m’havia d’aguantar a mi, quan tot allò li passava al meu cos.

Com va anar el procés de reproducció assistida?

— Vaig fer quatre in vitros seguides en mig any per tenir el màxim d’embrions possibles, als quals s’hauria de fer una biòpsia per saber quins tindrien aquest problema genètic i si serien susceptibles d’implantació. En va quedar un de viable, però això és una moneda a l’aire, tens un 50% de possibilitat i no va sortir.

Vas voler tornar a començar?

— Et planteges quants diners estàs disposada a gastar. Cada cicle eren 6.500 euros més la biòpsia. Nosaltres ho vam poder fer perquè hi vam dedicar part dels estalvis. Però tornar a passar per tot allò, gastar-te 25.000 euros, sabent que la probabilitat és tan baixa, no era una opció a curt termini.

Passes un dol?

— És dolorós perquè ¿com gestiones una cosa que no està a les teves mans superar o no superar? És molt difícil que l’entorn sàpiga acompanyar-te perquè és un dol molt invisible. Es triga temps. I un embaràs d’una persona propera et pot tornar a fer mal. Jo gaudeixo de les meves nebodes i les criatures que tinc al voltant, però el brindis d’"Estic embarassada" me l’estalviaria. És un dol que s’ha de fer amb la parella, o amb les amigues o amb familiars, que t’abracin més que no pas que et donin consells estranys. Amb més feminisme es porten millor moltes coses, les companyes feministes van ser el coixí principal.

Com afecta la teva relació de parella?

— Cada parella és diferent. Perquè hi ha altres opcions per ser mares i pares, però t’has de posar d’acord amb la parella. Jo la primera opció que vaig plantejar va ser l’adopció i no ens vam posar d’acord. I això també va ser difícil perquè entre dos no hi ha desempat possible, un dels dos acaba renunciant, no hi ha terme mitjà. El meu consell és parlar-ne moltíssim, no creure que amb un parell de mesos està fet. No se supera intentant posar alegria a la vida. És un procés més llarg de sanació d’una cosa que potser et farà mal tota la vida, però està en un lloc que té un pes més relatiu. Al final, ho has d’assumir, com altres dificultats a la vida que no són superables i potser has de valorar des de quina distància te les mires per no topar sempre amb la paret: és evident que pots ser feliç sense criatures.

¿Hi ha un moment que penses: "Ja no seré mare"?

— Sí, és capital, perquè podem tirar endavant amb qualsevol decisió, però no pots estar en standby sempre. Després de quatre o cinc anys vaig dir: "Val, no hi haurà criatures", i necessites pensar com afrontar la vida d’aquí en endavant, la parella s’ha de refundar i has d’intentar buscar-hi els avantatges; no ho sé, potser podràs militar més o podràs viatjar més. Però és un altre dol a fer, és una renúncia per poder passar pàgina.

I després de tot això et diagnostiquen endometriosi.

— Sí, ja passats els 40, i amb una afectació que no és molt dolorosa. Però la recepta màgica per a qualsevol cosa són els anticonceptius. Que em receptin pastilles anticonceptives quan he tingut una no maternitat no desitjada és dolorós. I especialment perquè és una resposta automàtica, perquè resulta que, mentre es mantingui estable, puc no prendre’m res. ¿Llavors per què em receptes anticonceptives en el mateix lloc on m’he fet quatre in vitros que no han resultat positius? Per què passem aquesta violència obstètrica, aquesta desconsideració respecte al nostre benestar emocional i les nostres decisions autònomes? Ha fet falta que hi hagués una irrupció del feminisme a les institucions perquè canviïn les coses.

Per què decideixes explicar el teu cas?

— Per fer pedagogia i perquè pot ajudar altres dones que han passat pel mateix, que viuen els silencis, els tabús, els prejudicis socials, la vergonya... I el dia que els homes s'atreveixin a fer-ho... Quants homes pateixen disfunció erèctil i no en parlen? ¿O de les afectacions del càncer de pròstata? La salut sexual i reproductiva ens acompanya al llarg de tota la vida. El fet que sigui un tema íntim no significa que hàgim de patir en silenci, perquè hi ha tractaments, podem buscar consell mèdic. Hi ha dones que van sobremedicades a treballar per tenir un rendiment normal, perquè es triga una mitjana de vuit anys a diagnosticar una endometriosi, amb totes les afectacions que pot tenir, d’infertilitat, de dolor pelvià i afectacions a altres òrgans. Per això la setmana que ve presentarem un pla d'abordatge de la violència obstètrica i de vulneració dels drets sexuals i reproductius que hem treballat amb el sector i amb Salut, i ha de ser un abans i un després en el que hem estat aguantant a les consultes ginecològiques.