Sobreviure després d'uns segons mort: "Després de l'infart tinc una nova vida"

BarcelonaDiu que l'infart l'ha canviat, però a simple vista segueix sent el mateix de sempre, tret que ara té un petit tatuatge en forma de cor al canell. És un recordatori que el periodista de l'ARA Albert Llimós s'ha fet en homenatge a "la nova vida" que va començar l'octubre passat, quan va estar mort durant uns segons. Després de jugar un partit de futbol amb els amics, es va desplomar al terra del vestuari per culpa d'una aturada cardíaca fulminant. El cor li va deixar de funcionar i, si no fos per la ràpida reacció d'un company d'equip, hauria patit danys irreversibles al cervell, fins i tot la mort. Per això està convençut que ja no és el mateix d'abans i que té una segona oportunitat que no vol desaprofitar. "T'has de cuidar més perquè d'un dia per l'altre deixes d'existir. Vas a jugar a futbol, de sobte et mors i, perquè els astres s'alineen, tens una segona vida. Aprofitem-la", afirma.

"Creus que mai tindràs un infart i no et cuides"

De tants cops que ho ha explicat, el periodista s'ha fet seva la història, però el cert és que no recorda res d'aquell moment. El 25 d'octubre el cor li va deixar de bategar de sobte i va caure a terra inconscient. Un dels seus amics va córrer a demanar ajuda mentre un altre, Gonzalo Tamayo, l'intentava socórrer al vestuari. Primer el va col·locar en posició fetal –que en primers auxilis es coneix com la posició de seguretat– i al veure que no respirava es va adonar que l'Albert patia una aturada cardíaca. "La respiració cada cop era més lenta i finalment va deixar de respirar, es va posar de color morat", recorda Tamayo, que per sort és delegat de prevenció a la seva empresa i havia fet un curs de primers auxilis. Ell va ser qui li va fer la reanimació cardiopulmonar mentre esperaven l'ambulància.

Tamayo va estar més de deu minuts fent maniobres de reanimació fins que van arribar dos professionals del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM). Va ser gairebé un quart d'hora vital, ja que l'Albert tindria greus seqüeles neurològiques si ningú hagués actuat. Quan un infart causa una aturada cardíaca, com en el cas de l'Albert, cada minut compta i el pronòstic és pitjor com més es tarda a atendre'l. "En aquests casos el nostre cos deixa de rebre sang oxigenada i el cervell és molt delicat. Pocs minuts sense oxigen poden causar danys irreversibles, fins i tot la mort cerebral", avisa Gerard Oristrell, professional del Servei de Cardiologia de l'Hospital Vall d'Hebron i investigador de malalties cardiovasculars del Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR) i del CIBERCV. Ell va ser qui va atendre l'Albert quan va arribar a l'hospital.

Segons el cardiòleg, les primeres maniobres del Gonzalo van ser "essencials", perquè la diferència entre saber fer una reanimació bàsica o no pot suposar la vida o la mort del pacient. Quan el SEM va arribar al vestidor, el Gonzalo no havia aconseguit recuperar el pols de l'Albert, però sí que havia permès que la sang seguís circulant pel seu cos. Els professionals van agafar-li el relleu i, amb un desfibril·lador, van reactivar-li el cor. Un cop traslladat a l'hospital li van desobstruir l'artèria taponada que li havia causat l'infart perquè la sang tornés a circular amb normalitat pel seu cos.

Primera causa de mort

L'Albert està plenament recuperat ara. Té un stent (una mena de molla que es col·loca a les venes obstruïdes per evitar nous col·lapses) a l'artèria i reconeix que té el cuquet de tornar a jugar a futbol, tot i que de moment encara haurà d'esperar. Això sí, en unes setmanes aquest diari farà una formació en primers auxilis i ell és un dels voluntaris que aprendrà a fer reanimacions com la que li va salvar la vida ara fa quatre mesos.

Les malalties cardiovasculars com l'infart són la primera causa de mort a tot el món. En aquests casos s'obstrueix una artèria que irriga el cor i pot causar arrítmies malignes, una alteració del ritme cardíac que fa que el cor deixi de bategar. Segons un estudi en què ha participat el Vall d'Hebron, cada any a l'Estat hi ha 52.300 aturades cardíaques, 30.000 de les quals passen fora de l'hospital. Com li va passar a l'Albert. D'aquestes, només un de cada deu pacients aconsegueix recuperar la circulació espontània i arribar a l'hospital amb vida i, entre ells, només entre el 5% i el 10% es recuperen. "Quan a algú se li para el cor fora de l'hospital, el més freqüent és que no arribi al centre i mori abans", es lamenta Oristrell.

Per això és important tenir bons hàbits de vida saludables i minimitzar els factors de risc. El tabaquisme, la diabetis i el colesterol alt, entre altres aspcetes, incrementen les possibilitats de patir una malaltia cardiovascular. Però l'Albert no tenia cap d'aquests hàbits. A més és un pacient jove, només té 43 anys, per la qual cosa els professionals pensen que hi ha factors genètics darrere el seu cas. De moment no han aconseguit trobar cap gen alterat. Més enllà d'aquesta qüestió genètica, hi ha altres elements que hi entren en joc, com ara l'estrès, que pot accelerar que algú pateixi un infart.

El primer que va fer l'Albert quan es va despertar a l'hospital, encara mig inconscient, va ser preocupar-se per la feina. En un paper que encara guarda va escriure tota la gent a qui havien d'avisar de la seva situació, des de caps i companys fins a fonts amb qui havia quedat per fer un cafè aquella setmana. L'autoexigència, els horaris, treballar molt sovint en solitud i investigar casos d'abusos sexuals li han causat problemes psicològics que va començar a tractar a teràpia ara fa dos anys.

"Me'n vaig adonar el dia que anava pel carrer caminant, em trobava bé i, de sobte, vaig trepitjar el diari i el meu cap va explotar; sentia un mal de cap terrible", recorda. Tot plegat, diu, ha fet que hagi estat més irascible amb les seves relacions personals, sobretot amb els fills. I l'infart li ha permès obrir els ulls, creu que ha estat la gota que ha fet vessar el got.

També pensa que continuarà treballant de periodista, això sí, posant-se més límits i sabent parar quan toca. "He de continuar fent aquesta feina perquè hi crec, perquè me l'estimo, perquè en gaudeixo més que ningú. He tornat i em sento molt viu, és una professió fantàstica. Però no hem d'oblidar la realitat de fora i gestionar millor aquesta càrrega feixuga", conclou.