Ignorar els ronyons de les dones, el biaix científic que ha perjudicat la salut dels homes

BarcelonaLes desigualtats de gènere també afecten la recerca científica. Com que s'estudien més els homes que les dones en els assajos clínics, els resultats que s'obtenen acaben dirigint-se a obtenir teràpies que afavoreixen més el sexe masculí que el femení. Pel que fa als estudis cel·lulars, el sexe del donant directament ha estat sempre una variable ignorada. Ara, un estudi liderat per l'investigador català Sergi Clotet Freixas, que és cap del Grup de Recerca en Ciència de Sexe i Gènere de la McMaster University de Toronto i la investigadora Ana Konvalinka, aprofundeix en les diferències entre homes i dones en el metabolisme de les cèl·lules dels ronyons. Aquesta anàlisi pionera ha permès constatar que aquests òrgans no assimilen els nutrients de la mateixa manera en funció del sexe biològic i explicaria per què la nefropatia diabètica, causa principal d'una disfunció irreversible als ronyons coneguda com a malaltia renal crònica, progressa més ràpidament en homes, que també són els que tenen més risc de patir-la.

Aquestes conclusions, publicades a la revista Science Translational Medicine, suggereixen que investigar els ronyons femenins, fins ara menys estudiats per la comunitat científica, pot assentar les bases per aconseguir un tractament que freni, previngui o curi aquesta patologia que acaba sent molt limitant; requereix viure connectat a una màquina de diàlisi o haver de rebre un trasplantament. A més, possibilitaria que les teràpies puguin ser específiques per a cada sexe. Com? "Hem de veure com podem fer que els ronyons d'home s'assemblin als de dona", resumeix Clotet a l'ARA.

Les cèl·lules tubulars són les més abundants i energètiques del ronyó. Entre el 70% i el 90% de l'òrgan està format per aquestes cèl·lules, que absorbeixen la glucosa i altres nutrients essencials per al cos humà. Els investigadors n'han analitzat el metabolisme, és a dir, la manera com "s'alimenten" per continuar vives i desenvolupar correctament les seves funcions, tant en homes com en dones, i han trobat mecanismes diferents en funció del sexe.

Dins d'aquestes cèl·lules hi ha un exèrcit de molècules encarregades d'obtenir menjar: agafen sucres, àcids grassos i aminoàcids, entre d'altres, que trenquen en bocins petits perquè les cèl·lules els puguin digerir i convertir-los en energia. Continuant amb el símil bèl·lic, aquest exèrcit té tropes diverses i hi ha un esquadró de metabòlits coneguts com els del cicle TCA, que els homes tenen en nivells més alts. Clotet aclareix que "és bo" que aquests metabòlits treballin, però adverteix que en homes diabètics es poden estressar quan s'exposen a quantitats elevades de glucosa i fan més feina de la que els pertoca, fet que acaba desembocant en la mort de les cèl·lules renals i una fibrosi dels teixits de l'òrgan. Tot plegat acaba conduint cap a la insuficiència renal. Quan arriben a aquesta fase, els pacients han de fer diàlisi o rebre un trasplantament, que suposa "una pèrdua de qualitat de vida i un augment de la despesa sanitària", afegeix l'investigador.

Els ronyons de les dones, en canvi, no tenen uns nivells tan elevats d'aquests metabòlits. A més, l'exèrcit de molècules que alimenta les cèl·lules renals femenines compta amb un soldat que fa la funció oposada: és un metabòlit anomenat piruvat, molt més present als ronyons de les dones que als dels homes. Els autors de la recerca han comprovat que, a nivells més elevats de piruvat, més prevenció davant el desenvolupament de la malaltia renal diabètica. Segons Clotet, aquest element actua com un antioxidant: "S'enganxa i bloqueja les molècules que generen estrès". Les dones que perden presència de piruvat també tenen més risc de desenvolupar la malaltia, i això obre la porta a buscar estratègies que afavoreixen l'acumulació de piruvat tant en homes com en dones, alhora que evitin l'activitat excessiva del cicle del TCA. Aquests extrems encara s'han d'investigar de manera específica per sexe, així com intensificar l'estudi de mecanismes per prevenir la malaltia renal diabètica.

El doble de mortalitat en homes

Un cop els pacients arriben a fases avançades de malaltia renal crònica, la mortalitat en un període de cinc anys és d'aproximadament un 10%. La diabetis és la principal causa d'aquesta patologia, que afecta un 14% de la població adulta al món. L'objectiu d'aquests investigadors, per tant, és entendre millor els mecanismes responsables de la nefropatia diabètica i les seves diferències segons el sexe.

Les primeres conclusions les van extreure amb cèl·lules de laboratori, però per validar la troballa van utilitzar dades de dues cohorts de persones de diferents edats, amb diabetis i sense. En concret, la cohort GenoDiabMar de l'Hospital del Mar, en col·laboració amb les investigadores Clara Barrios i Marta Riera, que inclou 650 pacients amb diabetis tipus 2 i diferents graus de nefropatia diabètica, i una altra d'Alemanya amb registres d'unes 5.400 persones. D'aquest segon grup, Clotet explica que els investigadors alemanys van poder observar que "la mortalitat dels homes era el doble que la de les dones".