L'esperada revolució farmacològica contra l'obesitat

BarcelonaDietes restrictives. Més exercici físic que mai. Però cap millora. Per molts esforços que fa, els dígits de la bàscula no baixen. El pes fa anys que la turmenta. Limita la seva mobilitat i devalua la seva autoestima. I es culpabilitza. L’obesitat és una malaltia, però socialment encara només se n’acostumen a veure les conseqüències estètiques, que s’atribueixen a un estil de vida sedentari i a una mala alimentació. Com si només depengués de la seva voluntat. 

Fins ara. El metge li ha receptat un medicament que imita el funcionament d’una hormona a l’intestí que li està canviant la vida. Se’l punxa un cop a la setmana i, des d’aleshores, el seu pes –i la seva frustració– s'ha anat reduint. Tot i que a la fitxa tècnica només s’indica per a la diabetis, hi ha professionals que ja el recepten per a l’obesitat. L’ARA no revelarà el nom de la pacient, ni del facultatiu que l'hi prescriu, per petició expressa dels dos, però sí el de la "fórmula màgica": rep el nom d’Ozempic i forma part de l’arsenal que la indústria farmacèutica s’està afanyant a produir per combatre el creixement sense aturador de l’obesitat al món.

La meitat dels catalans està per sobre del seu pes. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), un terç de la població té sobrepès i prop d’un 20%, obesitat. En el cas dels nens i adolescents, la dada és alarmant: un terç té un pes superior al que es considera normal per a la seva edat. L’Atles Mundial de l’Obesitat constata que és un problema d’abast global i anticipa que, de cara al 2035, afectarà una de cada quatre persones al món. I, si no s’hi posa fre, les conseqüències d’aquesta malaltia i de la multitud de patologies que se’n deriven –com problemes cardiovasculars o diabetis– poden ser devastadores en les pròximes dècades. 

El sobrepès és responsable d’almenys el 71% dels costos de tractament de la diabetis, del 23% del tractament de les malalties cardiovasculars i del 9% dels càncers, segons l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), que estima que l’esperança de vida es reduirà tres anys a causa de l’obesitat. I, econòmicament, el seu tractament acapara el 9,7% de la despesa sanitària espanyola, segons l’informe La pesada càrrega de l’obesitat, també de l’OCDE.

Durant dècades, però, l’obesitat s’ha tractat de forma incorrecta. La coordinadora de la Unitat de Tractament Integral de l’Obesitat de l’Hospital Vall d’Hebron i membre del comitè directiu de l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, en anglès), Andreea Ciudin, explica que el cos humà es resisteix a les dietes perquè, com a mecanisme biològic de supervivència, li interessa preservar el greix. Per a la majoria de les persones amb obesitat, doncs, ni les dietes ni l’exercici físic com la bicicleta, el càrdio o el fitness són suficients per revertir l’obesitat. Sovint necessiten una cirurgia bariàtrica, que acostuma a ser l’última de les solucions davant la inexistència d’altres tractaments. 

"L’alimentació és clau i la nostra societat viu en un ambient obesogènic: tenim a l’abast molts productes alimentaris preparats, amb greixos saturats i amb molt bon gust, però que aporten moltes calories en poca quantitat. I, en canvi, els productes més sans com fruites, verdures i hortalisses s’encareixen", explica l’especialista en endocrinologia i nutrició de l’Hospital de Bellvitge i membre de la junta de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN), Núria Vilarrasa. La desigualtat en l’accés a aliments més saludables és evident: les persones amb un nivell socioeconòmic més baix en compren i consumeixen menys i tenen menys possibilitats de pagar-se un gimnàs o involucrar-se en l’esport. A Catalunya, l’obesitat s’enfila al 17,8% en els grups socioeconòmics baixos, i cau al 9,3% en els més afavorits. 

Hormones desregulades

Tot i que darrere l’obesitat hi pot haver mals hàbits alimentaris i una vida sedentària, també hi ha variables biològiques, genètiques, psicològiques, conductuals i socioculturals que fan que el pacient tingui un desequilibri en la seva homeòstasi energètica; és a dir, entre el que ingereix i el que crema. En essència, el principal factor és la desregulació de les hormones de la gana i del teixit greixós. I aquesta és la diana terapèutica que la indústria farmacèutica està decidida a atacar. 

La demanda de medicaments que ajuden a perdre pes és històrica, i els únics que han demostrat la seva eficàcia i seguretat són els tractaments per a la diabetis de tipus II, la que s’adquireix. Els especialistes (i la indústria) es van adonar que els pacients diabètics que regulen la patologia amb fàrmacs com la semaglutida, que imita el funcionament de l’hormona GLP-1, produïda a l’intestí i que estimula el pàncrees en la producció d’insulina, també perdien pes. I es van plantejar si, augmentant aquestes dosis, podrien destinar els mateixos principis actius a combatre l’obesitat. 

Segons Vilarrasa, juntament amb els hàbits dietètics saludables i l'activitat física, principis actius com la semaglutida comercialitzada per diabetis (l’Ozempic) o a una dosi més elevada per obesitat (Wegovy) seran una "ajuda" per combatre aquesta malaltia crònica, perquè treuen la sensació de gana i faciliten el procés de fer una dieta. "Aquests fàrmacs alenteixen el buidatge gàstric i produeixen sensació de sacietat, i els pacients poden portar una dieta hipocalòrica amb més facilitat", explica. Ciudin s’expressa en la mateixa línia: "Ara comença un canvi molt important en l’abordatge d’aquesta malaltia".

Fins fa uns anys, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) havia aprovat un únic fàrmac per a l’obesitat, el Xenical de Roche, que fa que un 30% dels greixos no s’absorbeixin. Amb tot, només fa perdre entre un 3% i un 4% del pes corporal. A Espanya també està disponible el Saxenda, un fàrmac amb el principi actiu liraglutide que s’ha d’injectar diàriament i aconsegueix una pèrdua de pes del 8%, però no està finançat pel sistema públic. 

L’Ozempic, el medicament amb semaglutida, està finançat pel sistema públic per a les persones amb diabetis. Per adquirir-lo es necessita recepta mèdica i, malgrat que funciona per perdre pes, està fora d’indicació per a l’obesitat. Amb tot, l’ARA ha pogut comprovar que ja s’està prescrivint a persones sense diabetis però amb obesitat. "És cert que, de vegades, els metges ens avancem a la fitxa tècnica perquè hi ha evidències que funciona i es triga massa a canviar-la quan sabem que tindrà l'aprovació", admet l’experta. Per això, entre l’octubre del 2022 i el febrer del 2023 es va arribar a trencar l’estoc d’Ozempic en diverses ocasions i de forma intermitent. 

Actualment, però, el Centre d’Informació del Medicament (CIM) del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona descarta a l’ARA que hi hagi cap alerta sobre problemes de subministrament de cap dels fàrmacs que contenen semaglutida. "El CIM tampoc està rebent trucades de farmàcies per consultar sobre la manca d’estoc, com havia passat abans", expliquen les mateixes fonts. 

Perdre greix, no massa muscular

La segona generació de l’Ozempic, el Wegovy, sí que està indicada per a l'obesitat. Des de l’any passat es comercialitza en alguns països europeus i al Regne Unit, però encara no està disponible a Espanya per la ferotge competència entre països. Amb tot, es preveu que arribi al mercat a finals d’any. Vilarrasa reconeix que amb aquest tipus de fàrmac no arribarà la fi de l’obesitat, perquè és una malaltia crònica, però que millorarà l’escenari de base. El problema que anticipa l’experta serà l’accessibilitat, ja que, per ara, aquests medicaments només es financen en el cas de pacients amb diabetis. I són molt cars. 

"Hi ha una tendència a pensar que l’obesitat és responsabilitat del pacient, que ell en té el control. I això és el que s'ha de desmitificar: és molt important que deixem de discriminar i estigmatitzar", afirma l’experta. L’obesitat també és una malaltia crònica, i la perversió seria que, tot i que hi hagi medicació efectiva, no estigués finançada per a pacients amb malalties relacionades i causades principalment per l'obesitat, segons Vilarrasa.

Per a Ciudin, s’ha obert una nova porta per al tractament de l’obesitat comparable a la cirurgia bariàtrica però amb un efecte protector, ja que aquests fàrmacs fan perdre greix, no quilos en conjunt. "L’obesitat és una malaltia de teixit adipós, i perdre quilos podria deixar la persona sense massa muscular, que és essencial. Aquests fàrmacs ens ajuden a fer les coses bé i a tractar la malaltia tal com és", diu. De moment es coneixen sobretot els efectes secundaris d’aquest principi actiu en persones amb diabetis i amb dosis baixes, que acostumen a ser lleus, com ara vòmits o nàusees. "Si la persona fa un seguiment amb la nutricionista, que li adapta la dieta en quantitat i qualitat, no hi ha d’haver cap conflicte amb la medicació", assegura Ciuidin. 

Però aquesta revolució farmacològica no està exempta de risc: la disponibilitat d’aquesta medicació també pot afavorir que persones sense malalties però que volen perdre pes el prenguin de manera habitual. Ciudin admet que això està passant, però assenyala les receptes que queden fora del circuit electrònic públic i, per tant, no estan validades. "Aquest fàrmac no s’ha de consumir per perdre pes si no es té obesitat. No és una vitamina, pot ser perillós", afegeix, i posa com a cas similar l’hormona del creixement, que es fa servir en l’àmbit del culturisme perquè estimula el creixement del múscul. Per això, l’especialista defensa que el finançament d’aquests fàrmacs sigui per fases, i molt restringides inicialment.