Rècord de donacions de cossos a les universitats

Vic / BarcelonaLa Universitat de Barcelona rep entre vint i trenta peticions cada setmana de persones que volen donar el seu cos a la ciència. La de Vic-Universitat Central de Catalunya ja ha expedit més de 600 carnets des del 2018. I la Pompeu Fabra ultima la inauguració del seu nou servei aquest mateix curs. L’Autònoma de Barcelona fa prop de cinc anys que no accepta més sol·licituds de donants: en té uns 5.000 a la seva base de dades i ni l’espai ni les necessitats formatives dels futurs metges poden absorbir-ne més. La donació de cadàvers viu un moment àlgid: cada cop més persones trien deixar les seves restes al món acadèmic per ajudar a millorar l’ensenyament dels estudiants i potenciar la recerca.

La cessió del cos a la ciència és una decisió personal –només la pot prendre l'interessat i ha de constar administrativament–, voluntària i altruista –està prohibit compensar-ho econòmicament–. A Catalunya, cada facultat de medicina decideix qui pot ser donant i la majoria tenen els mateixos criteris de selecció: qualsevol major d’edat en plenes facultats mentals pot ser-ho. Les excepcions són les persones amb malalties infeccioses com l’hepatitis B i C o el VIH; les que han mort sobtadament o en circumstàncies criminals –i, per tant, cal fer-los una autòpsia– i les que han donat els òrgans. Des del 2020, algunes facultats també rebutgen els donants que van donar positiu de covid quan van morir.

Les facultats també decideixen en quines condicions i amb quin procediment es fan les donacions. Per exemple, si els tràmits s'han de fer per via telemàtica, presencial o híbrida. “En el nostre cas, sempre és presencial”, afirma la directora del servei de donació del cos a la ciència de la UVic-UCC, Laia Nogué. L'interessat ha d'anar a la facultat acompanyat d’un testimoni i, després de comprovar que compleix els criteris, rep un carnet que l’acredita com a donant autoritzat “per la UVic”, puntualitza Nogué. Cada facultat té el seu registre de donants exclusiu. Les universitats no comparteixen donants.

Milers de persones ja han donat el seu cos a la ciència a Catalunya, però no n'hi ha cap estadística oficial. A més de l’expedició dels carnets, cada facultat es fa càrrec dels registres i les despeses, sigui amb pressupostos propis del servei o de la universitat. “La sala de dissecció s’ha de mantenir i les funeràries fan factures que cal pagar”, diu el responsable de les donacions de cos de la UAB, Alfonso Rodríguez. Algunes facultats també paguen el trasllat dels difunts, independentment d’on hagin mort, però altres, com la Universitat Rovira i Virgili, només ho fan si han mort a la província de Tarragona.  

Altruisme i canvi de mentalitat

La UAB va aturar les expedicions de nous carnets el 2018. “Tenim donacions compromeses des de fa anys i no podem assumir-ne més i arribar als 10.000 donants. Ara arriben uns 60 cossos l’any, si fossin 200 ens col·lapsaríem”, diu Rodríguez. Tampoc té sentit que tothom que vol donar el cos s’hagi de traslladar a Bellaterra; se saturaria el servei i la facultat receptora assumiria una despesa desmesurada. “Ja hi ha altres facultats més a prop d’on viuen que també necessiten cossos per als seus estudiants”, justifica el catedràtic d’anatomia humana. Fins fa cinc anys, la gent de la zona de la Catalunya Central que volia donar el seu cos a la ciència havia d’anar a facultats de l’àrea metropolitana (a la UAB, justament), a Girona o a Lleida. Ara també poden anar a la UVic i a Manresa.

L’interès per la donació de cadàvers creix sense aturador. “És una qüestió de mentalitat: la població cada vegada és més sensible. En molts casos ells mateixos o algun familiar han emmalaltit i volen ajudar a fer avançar la ciència”, assegura Rodríguez. Des del 2008, coincidint amb la crisi econòmica, s’ha parlat molt sobre si rere aquest augment hi podria haver una motivació econòmica; és a dir, de si és possible que algú triï aquesta opció per no haver de pagar les despeses de la funerària i de l’enterrament. Tot i que n’hi pot haver casos, Nogué descarta que sigui generalitzat: “A Catalunya som molt solidaris. Ho veiem amb els òrgans i ara també està passant amb els cadàvers per a la ciència. Forma part de la nostra cultura”.

Per ser donant de cos els tràmits s’han de fer en vida. “Amb les voluntats anticipades n’hi hauria d’haver prou, però si no s’acredita que s’han fet els tràmits administratius a la facultat receptora, potser el desig no es compleix”, diu el president de la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut de la UVIC-UCC, Josep Arimany. La família tampoc pot decidir pel difunt, a diferència de la donació d’òrgans. De fet, la donació de cossos a la ciència no té un marc jurídic propi. Hi ha referències genèriques al reglament de policia sanitària mortuòria, a la normativa de trasplantaments i a la d’investigació biomèdica, i també la d’autonomia del pacient en parla al capítol del consentiment informat.

Ara bé, encara hi ha molta població fora de les grans ciutats i els municipis mitjans sense accés a la informació sobre la donació de cossos. La mort i el que passa amb els cossos dels difunts continuen sent temes tabús i hi ha persones en contra de donar el cos –o que un familiar el doni– perquè els preocupa la integritat del cadàver. “N'hi ha que són més reticents a pensar que remenaran el seu cos”, diu Nogué. Afegeix que també ha tingut estudiants que no s'hi sentien del tot còmodes. “Cal explicar-los que aquestes persones han arribat a la facultat perquè saben molt bé què en fem i la seva última voluntat va ser fer avançar la ciència i la docència”, afirma la forense.

Un lloc d'homenatge

Nogué també és la directora del Laboratori d’Anatomia de la UVic-UCC i obre les portes d’aquesta instal·lació a l’ARA. A l’interior de cinc neveres i tres congeladors es conserven els òrgans, com el cervell, el tracte digestiu o els genitals, i peces de l’esquelet. Dues estudiants aprenen a treure la pell i desgreixar una cama. Disseccionen l’extremitat amb unes pinces per deixar-la completament neta i poder-ne observar els músculs, els vasos i els nervis tal com són. Poden trigar setmanes a acabar la feina. Un cop les peces estan enllestides, els estudiants de grau, els que fan pràctiques de dissecció i els metges interns residents (MIR) les podran fer servir. També són útils per a cirurgians en actiu, com traumatòlegs i podòlegs, que volen preparar-se per fer operacions complexes, investigar el comportament de les malalties o crear dispositius.

I, després, què passa amb les restes? La majoria s’aboquen en una fossa comuna o un columbari als cementiris, amb restes de persones que no són donants. La UVic-UCC és la primera que disposa d’un espai propi per a les cendres dels donants. El cementiri de Vic ha cedit un espai per homenatjar els donants i oferir un lloc de dol a les famílies. "Hem inclòs elements decoratius, com marges de la Plana de Vic i pedra de Folgueroles per fer-lo molt identificatiu de la comarca, i hem instal·lat una font d’aigua –ara inoperativa per la sequera– com a metàfora del cicle infinit de la matèria. A més, està encarat a l'est i, per tant, sempre li toca el sol", explica la regidora i portaveu de l'Ajuntament de Vic, Anna Alemany.

“El donant ja és on vol ser. És un espai perquè les seves restes tinguin una destinació final i per agrair-los el gest”, explica Nogué. La idea va sorgir quan, a la recepció de la universitat, Nogué es trobava persones amb un rosari a la mà resant pels familiars que havien donat el seu cos a la facultat: “Volien trobar consol, però no era el lloc. Aquest nínxol permet a la seva família, si així ho desitja, tenir un espai físic per acomiadar-se o portar-los flors quan vulguin”. De moment, ja hi descansen les restes de 60 donants.