Qüestionen una de les teories més influents sobre l'evolució del part humà

Aquesta pregunta ronda la ment de tot progenitor primerenc: per què els bebès neixen tan indefensos? El 1960, un antropòleg nord-americà va exposar una explicació basada en l’evolució humana que ha tingut gran influència. El 1960, Sherwood Washburn va argumentar que quan els nostres primers avantpassats van començar a caminar alçats, van desenvolupar una pelvis més estreta per caminar llargues distàncies amb més eficàcia. Al mateix temps, aquests homínids van desenvolupar cervells més grans. I els bebès amb caps grans podien embussar-se en un canal de part estret, la qual cosa posava en perill la vida tant de la mare com del nadó.

Segons Washburn, l’evolució va resoldre aquest “dilema obstètric”, com ell el va denominar, escurçant l’embaràs, de tal manera que les dones poguessin parir el bebè abans que el seu cervell hagués acabat de desenvolupar-se. La teoria de Washburn va gaudir d’una gran popularitat i es va convertir en una lliçó habitual de les classes de biologia. Sapiens: D’animals a déus, un èxit editorial del 2011, va presentar aquest dilema obstètric com un fet. Molts investigadors continuen considerant-ho així. Però una revisió detallada de les proves, publicada a la revista Evolutionary Anthropology, desmenteix aquesta idea. 

Anna Warrener, antropòloga especialista en biologia de la Universitat de Colorado, a Denver, sosté que les proves existents fins avui no sustenten amb fermesa el dilema obstètric i que els científics no han prestat prou atenció a les possibles alternatives. És més, afegeix, aquesta idea transmet a les dones el perniciós missatge que l’embaràs és intrínsecament perillós. “Perpetua una narrativa d’incompetència corporal”, afirma Warrener a l'article.

Retrets de simplisme

Durant els seus estudis de postgrau, Warrener no va veure cap raó per dubtar del dilema obstètric. Per a la seva tesi, però, va investigar un dels supòsits clau de Washburn: que les dones caminen amb menys eficiència que els homes perquè la seva pelvis és més ampla pensant en el part. Però el 2015, després d’estudiar diverses voluntàries sobre cintes de córrer, Warrener va descobrir que tenir una pelvis més ampla no generava més demanda d’oxigen. “Van arribar les dades i em vaig dir: «Un moment, pot ser que aquesta teoria no sigui del tot correcta»”, recorda.

Holly Dunsworth, també antropòloga especialista en biologia que ara treballa a la Universitat de Rhode Island, tampoc va quedar convençuda del dilema obstètric quan va analitzar les proves amb detall. “Em vaig escandalitzar”, diu. El 2012, ella i els seus col·legues van publicar un estudi sobre la durada de l'embaràs en humans i en altres primats. Van descobrir que, en general, els primats més grans solien tenir embarassos més llargs que els més petits. Tenint en compte la nostra grandària, l’embaràs humà no és curt. En tot cas, els embarassos humans són més llargs del que caldria esperar en primats de la nostra grandària.

Des de llavors, Dunsworth s’ha convertit en una decidida detractora del dilema obstètric, amb l’argument que el moment del part ve determinat per la grandària del cos dels bebès, no per la del cap. Ella proposa que el procés del part comença quan el fetus demanda més energia de la que el cos de la mare pot proporcionar-li. “Donem a llum bebès enormes”, afirmar. Amb tot, altres científics han sortit en defensa de la teoria de Washburn, encara que admeten que la concepció original era massa simplista.

El paper de l'úter i els ovaris

En un estudi publicat recentment, un equip d’investigadors sosté que la diferència entre la pelvis masculina i la femenina mostra signes de com la selecció natural actua en diferents direccions. Encara que, de mitjana, els homes són més grans i més alts que les dones, algunes parts de la seva pelvis són relativament més petites. Malgrat aquestes diferències, la pelvis femenina continua creant un espai estret per al cap del bebè en el canal del part, la qual cosa a vegades posa en perill tant el bebè com la mare. 

“Per què la selecció natural no va aconseguir resoldre aquesta situació i fer que el part fos menys arriscat?”, es pregunta Nicole Grunstra, antropòloga especialista en evolució de la Universitat de Viena. “Va evolucionar per fer concessions evolutives entre demandes contraposades”, explica; és a dir, per resoldre el dilema obstètric. Però Grunstra reconeix que la versió original de la teoria de Washburn té algunes falles. Sospita que caminar podria no haver estat el factor més important en l’evolució de la pelvis, sinó que el mer fet d’estar dempeus potser havia exercit pressió sobre el sòl pelvià, cosa que va impedir l’evolució cap a un canal del part més espaiós.

Aquests arguments no convencen els escèptics. En la seva nova revisió, Warrener qüestiona que els bebès embussats en el canal del part suposin una amenaça important per a la vida de les dones. És molt més freqüent que les mares morin per pèrdua de sang o infeccions. També critica la manera en què Grunstra i altres defensors del dilema obstètric defensen la seva hipòtesi. En la seva opinió, donen per bo el supòsit que la selecció natural ha perfeccionat cada element de l’anatomia humana perquè dugui a terme una feina específica.

A vegades, segons Warrener, les adaptacions són casualitats. Per exemple, alguns dels gens que construeixen la pelvis també intervenen en el desenvolupament d’altres parts de l’esquelet. Si un altre os del nostre cos evolucionés per crear una nova forma, la pelvis podria modificar-se només per efecte secundari, no perquè estigués evolucionant per caminar o donar a llum millor. “Crec que les diferències en la pelvis d’homes i dones han estat una espècie de pista falsa”, afirma Dunsworth. Igual que altres ossos, la pelvis no té una forma fixa codificada en un pla genètic. En el seu desenvolupament hi influeixen els teixits que l’envolten, com l’úter, els ovaris i altres òrgans. Les proporcions de la pelvis femenina poden deure’s en part a tots els òrgans que creixen en el seu interior.

A Dunsworth i Warrener els preocupa que el dilema obstètric porti a una noció generalitzada del cos femení com ineludiblement defectuós. “Això ens converteix en problemes que la medicina ha de resoldre”, conclou Dunsworth. I afegeix que aquesta narrativa pot haver tingut un paper en la medicalització del part en les últimes dècades.

Excessiva medicalització

L'Organització Mundial de la Salut adverteix que els metges realitzen cada vegada més intervencions mèdiques innecessàries en les embarassades, mentre que els trastorns crònics que poden amenaçar la salut materna, com la pressió arterial alta, l'obesitat i la diabetis, reben poca atenció.

“La forma en què vivim ara probablement no ens porta a encarar el desafiament del part tan bé com ho va fer el nostre cos quan es va desenvolupar de manera diferent en els nostres avantpassats”, diu Dunsworth.

Però reconèixer l'excessiva medicalització de l'embaràs modern no posa fi al debat sobre els seus orígens, diu Grunstra, i afegeix: “Això en si mateix no significa que les explicacions evolutives estiguin equivocades”.