"Publico a les xarxes perquè algú em pregunti: «Estàs bé?»"

BarcelonaUna dona jubilada, un petit empresari, una jove estudiant i una dona migrant posen veu a les inquietuds i sentiments que els ha fet caure en l'aïllament social indesitjat, però alhora també donen testimoni de com se n'estan sortint.

"He passat d'estar al pou a fer un viatge amb una amiga"

Amor de Baro, jubilada

A partir dels 65 anys, i encara més a partir dels 75, la percepció de soledat no desitjada es dispara: un 14,5% de la població del primer grup d'edat i un 20% del segon afirmen sentir-se poc acompanyades. La mort de la parella o l'emancipació dels fills influeixen a l'hora de recol·locar-se en la vida. En la vellesa, com en totes les etapes de la vida, les dones són les que més malestar emocional pateixen, alhora que són les que tenen més capacitat de buscar ajuda i teixir una xarxa social que les ajudi. Això, i també l'esperança de vida més favorable amb les dones, explica que en les activitats de socialització la majoria dels participants siguin dones, ja sigui en una classe de gimnàstica, en un club de lectura o en un grup de suport. 

El grup que dinamitza Jordi Ramón, infermer del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, no n'és cap excepció. Entre la vintena d'assistents, només hi ha dos homes. L'única regla que s'imposa és que al passar la porta d'entrada "queda prohibit parlar de drames i fer comentaris negatius, perquè puguin desconnectar de la realitat", assenyala Ramón, convertit en l'heroi de totes les participants.

Una d'elles és Amor de Baro Martín, de 76 anys, que no se salta cap cita setmanal de la seva teràpia particular contra el sentiment de soledat que arrossega des de fa anys. La seva, explica, ha estat una vida complicada, un encadenament de disgustos i ensurts pels fills i, per últim, l'estocada final de quedar-se vídua fa uns anys. De Baro recorda que no podia parar de plorar, de sentir-se infinitament trista i recorda aquells temps com "viure en un pou". La casa li queia a sobre, i ni les visites dels fills i nets l'animaven.

Amb tot, malgrat el patiment emocional, de seguida va tenir la voluntat de sortir-se'n sense haver de recórrer als medicaments. "Volia estar bé per mi mateixa", relata. I així va anar a parar a la consulta de Ramón, de qui diu que és el seu "salvador" perquè l'ha posat sobre la ruta de la recuperació emocional. 

Un viatge catàrtic

Tant és així, que explica orgullosa com fa uns mesos, amb una altra participant de la mateixa edat, van decidir visitar Madrid totes soles. L'experiència del viatge va ser més que satisfactòria perquè li va servir per conèixer la ciutat i per demostrar-se que pot "fer coses". Ni tan sols, el fet que les dues amigues es perdessin i agafessin trens diferents no va aigualir la felicitat, i van explicar-ho com "una anècdota rient, quan fa uns mesos ho haguessin fet plorant", apunta Ramón.

Als 90 anys, Maria José torna a estar en un moment baix per una recaiguda en la depressió que se li va desencadenar quan li van detectar un càncer de mama, del qual s'ha recuperat. Però els ànims ja no han tornat a ser els mateixos i es manté des de fa anys en un fràgil equilibri emocional, agreujat pel deteriorament físic de l'edat i malgrat que les seves dues filles n'estan molt pendents. "Sempre penso per què haig d'estar sola, jo no vull estar sola", es queixa, malgrat que va a un centre de dia durant sis hores, té una cuidadora professional per a la nit i les filles fan torns per passar-s'hi cada dia una estona a les tardes. "Ens demanda cada cop més i més atenció i et fa sentir malament", afirma una de les filles.

Segons Ramón, també la gent gran amb fills se sent "culpable" per dir que es troba sola, tot i l'escalf familiar, fins al punt que també pateixen perquè creuen que "traeixen els fills" expressant el seu aïllament i dolor emocional. Per això, afirma l'infermer, en grups entre iguals busquen "llaços familiars" i de l'assistència sorgeixen amistats o almenys alguna cita per anar a fer un cafè. De Baro explica que també l’ha ajudat començar a pintar, fer mandales o penjolls que llueix orgullosa

"Vaig crear un grup de WhatsApp per no sentir-me tan sola"

Susana Espinosa, immigrant peruana

En plena pandèmia de la covid, tancada d'interna en una casa en què cuidava una persona gran, la peruana Susana Espinosa va obrir un grup de Whatsapp amb un parell de compatriotes per no sentir-se tan soles. A poc a poc es van anar sumant més i més dones fins arribar al mig miler que els ha obligat a fer-ne dos per a una gestió més àgil. L'han batejat com a Peruanísimas –tot i que hi ha altres nacionalitats hispanoparlants–. "Com a migrant, la teva vida és la teva motxilla i trobes a faltar que et preguntin com estàs, i sobretot una abraçada –reflexiona–. Un petó o sexe és fàcil, però no hi ha res més fort que una abraçada".

Una de cada tres persones migrants pateixen de soledat no desitjada. El desarrelament social, cultural, i de vegades haver de migrar deixant els fills empeny a un quadre de patiment emocional. No ajuda tampoc que l'aterratge al país d'acollida és un camí plagat de racisme, masclisme, de dificultats burocràtiques, d'haver d'esperar almenys tres anys en situació irregular, de la impossibilitat de treballar o de ser considerat simplement "ciutadà", enumera l'antropòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona Gaby Poblet. Fa dues dècades va arribar de l'Argentina, i més que de soledat, li agrada parlar de la "falta de xarxes i capital social".

Tot i que ella mateixa ha fet el procés migratori, afirma que els que han arribat en l'última dècada ho tenen més complicat que ella perquè les xarxes socials que hi havia s'han afeblit a conseqüència de les tres crisis econòmiques encadenades des del 2008. En el cas d'Espinosa, la família que es va comprometre a acollir-la se'n va desdir deixant-la a la seva sort. Sense papers, només va poder encadenar feines precàries. Durant els tres mesos de confinament la família de la dona que havia de cuidar li va prohibir sortir "ni per a respirar" per evitar contagis i sota l'amenaça de fer-la fora i perdre el sostre i els diners que li calien per enviar als seus fills i la mare al Perú. Les amigues que tenia es van anar perdent pel camí i cada cop se sentia més sola. "Plorava cada dia però no podia denunciar l'empresari que m'assetjava", explica. Des de fa un parell d'anys, té permís de residència i una feina estable, ha aconseguit portar els dos fills menors d'edat i ara se centra en el fet que tinguin papers, un pas que també costa pels requisits de l'habitatge.

La soledat de la mare

També ha vingut la seva mare, a qui li està costant l'adaptació perquè aquí no té cap cercle d'amistats i es passa hores sola a casa. "Voldria tornar al país, però també vol ajudar-me a criar els fills i a mi", explica Espinosa, que pateix pels dolors de la fibromiàlgia. Assegura que tot el procés migratori l'ha fet una altra persona i ara és una persona "més retreta, sense tantes alegries". Ara, a banda de cuidar els fills adolescents també ha d'estar pendent de la mare.

En trajectòries com la d'Espinosa s'ha basat Poblet per escriure el seu assaig Criadas de la globalización (Editorial Icaria), sobre les vicissituds de les llatines que treballen com a internes en les cures. Assenyala que aquesta feina "és la porta d'entrada al món laboral de moltes migrants", però admet que la migració no és "homogènia" ni pateix les mateixes mancances. "Potser un home pakistanès trobarà qui li faci un préstec, però no qui el cuidi si està malalt, i una dona llatina no tindrà el préstec, però sí una mà amiga que l'aculli", s'esplaia.

Peruanísimas és tot això: fa de plafó d'anuncis per feines, pisos (habitacions) o de canal per demanar consells o tenir una agenda social d'activitats lúdiques. "Som una xarxa de suport, per dir-nos a qui tens una espatlla per plorar o algú per riure", continua Espinosa. Poblet confirma que s'han perdut espais físics de socialització, també pel fet que entre les internes fan jornades maratonianes o viuen en barris aïllats i incomunicats. En aquest sentit, assenyala que les xarxes socials i els grups de WhatsApp com el de Peruanísimas són la nova via per estar en contacte. "La cita prèvia ha acabat amb les cues als serveis, que és un lloc on es feien coneixences i relacions", adverteix.

"No tinc amics, només companys de classe"

Patri López, estudiant

La pandèmia va fer aflorar el patiment emocional de les generacions més joves, i va trencar la imatge compartida fins aleshores que la soledat no desitjada era un tret de la gent gran, especialment de dones vídues que viuen soles. No és així, els adolescents i joves són un grup amb una alta prevalença en aquest malestar, malgrat la gran quantitat d'actes i activitats i les possibilitats tècniques d'estar connectats amb molta gent. És el que li ha passat a Patri López, de 20 anys, a qui el pas a l'institut la va fer sentir-se "molt sola", malgrat que té una família que li fa costat i fins i tot una bona relació amb els companys de classe. Però, subratlla que són això: "Companys de classe, no amics". 

López, estudiant d'un grau d'integració social, és activista de les entitats Obertament i Amb Experiència Pròpia, que treballen per trencar l'estigma de la salut mental i també per ser un mirall en el qual els que estan aïllats o pateixen emocionalment vegin que no estan sols. Parlar davant d'un petit auditori, no li fa por ni respecte a aquesta jove d'Olesa de Montserrat però, en canvi, en el seu dia a dia, admet que no se sent part del conjunt.

Un xat per atraure joves

Al Telèfon de l'Esperança, una iniciativa que va néixer fa cinc dècades, tenen contacte les 24 hores dels 365 dies de l'any amb el malestar emocional, la soledat no desitjada i també amb les idees suïcides, que han augmentat molt entre els més joves. En la pandèmia van constatar que els joves no aixecaven el telèfon i van plantejar-se anar a buscar-los amb els mitjans que fan servir. Així van inaugurar el xat Obro Feel, on de manera confidencial i anònima s'atén sobretot nois i noies que no troben interlocutors amb qui compartir el seu malestar vital. La "sorpresa", segons admet Mireia Anglès, responsable del servei, va ser que entre els joves n'hi ha molts que "convivien en una família funcional" i tenien amics, però que "se sentien orfes d'ajuda".

Fa mal sentir López descriure la seva adolescència –en els anys de pandèmia– com una època "gens feliç". "No he tingut amics, un grup d'amics per anar de festa, fer un cafè o xerrar i gairebé només surto amb la meva família", continua. No és que no li vingui de gust estar entre iguals, però afirma que no vol que ningú pensi que està suplicant quedar i, en certa manera, s'autoboicoteja: "Abans que em rebutgin, em rebutjo jo mateixa".

Durant una temporada va estar ingressada en un centre i va demanar anar a la psicòloga, un gest que va ser rebut amb incomprensió per part de companyes, que li deien que no estava tan malament com per requerir ajuda professional. Al final, per evitar l'etiqueta, l'estigma, s'opta per no donar explicacions, i López va limitar les relacions als companys de classe. Això sí, només "a classe i parlant de temes de l'escola". Fora s'estima més relacionar-se obrint xats a Instagram o TikTok. "Passo l'estona i sento que estic socialitzant", diu, i afirma que, a diferència d'anys enrere, ara ja no s'exposa tant a les xarxes. "Potser penjo una publicació buscant que algú em digui «estàs bé»? No sé si és per cridar l'atenció", afegeix.

A secundària va començar a sentir-se diferent, gens integrada, i recorda com "buscava l'acceptació dels altres" i va prendre "el rol de voler agradar a tothom". Però no va encaixar i, tot i que no va patir assetjament continuat, sí que va viure alguna situació desagradable, sobretot quan s'erigia en "justiciera" davant de faltes de respecte cap a alumnes o companys. Mai, ni tan sols quan era atacada, els professors van sortir a defensar-la, una actitud que ara creu que la va perjudicar.

La responsable del xat per a joves del Telèfon de l'Esperança explica que part de l'èxit és que no han de deixar-se veure ni tan sols parlar amb els voluntaris que atenen el servei, i escriuen allò que volen i quan tenen ganes de parlar-ne. Es crea un "lloc segur", que no sempre és fàcil de tenir en la vida física, i també s'eviten "la por que es burlin d'ells" quan es deixen anar. Ni el telèfon ni el xat ofereixen teràpia, només un acompanyament, "escolta activa, contenció emocional per intentar empoderar-los perquè sàpiguen identificar recursos" que els ajudin a estabilitzar-se emocionalment.

López s'atreveix també a donar un consell, sobretot als mestres i professors: "Calen activitats cooperatives i evitar que sempre es facin els mateixos grups, i que la resta t'hagin de triar i siguis l'última o et quedis sola", apunta.

"Els meus pares creien que jo era un gandul"

Ignasi, expropietari d'una petita empresa

El diagnòstic de trastorn bipolar va ser per a l'Ignasi (no vol identificar-se amb els cognoms) "una salvació" perquè finalment, als 39 anys, podia posar nom i entendre l'angoixa que havia viscut durant la seva joventut. Fill d'una família propietària d'una petita empresa, s'hi va dedicar en cos i ànima fins a deixar-se la pell i la salut. "La meva única addicció era la feina", diu.

Amb tot, el seu caràcter no acabava d'encaixar en aquell context i sabia que algun familiar el veia com un "capritxós, amb aires de grandesa", un home que "agafava un excés de responsabilitats" i, el pitjor de tot, que a l'empresa era vist sovint com un incompetent. Allò l'ensorrava, no ho entenia ni l'entenien i es va aïllar. 

Sense saber per què, hi havia temporades que es trobava eufòric i gastava molt, però que com que es guanyava bé la vida no va aixecar sospites. Després queia en la depressió i s'enclaustrava a casa. Així va estar dues dècades, fins que finalment va arribar el diagnòstic de trastorn bipolar i, en conseqüència, l'explicació del perquè –"era la malaltia, no capricis", sosté– i disposar d'un tractament per estabilitzar-lo.

Durant la seva infància i adolescència es recorda sociable, part activa del moviment associatiu de la seva població, fins que hi va haver el clic. En un moment de molta feina a l'empresa familiar es va saltar el compromís previ per anar a fer de monitor perquè va assumir que la seva "obligació" era amb l'empresa. Va renunciar a la vida social i va trencar els llaços d'amistats amb l'únic objectiu de centrar-se en l'empresa. Amb tot, els pares o el germà que gestionava l'empresa desconfiaven de la seva vàlua, fet que li provocava encara més dolor. "Els meus pares creien que jo era un gandul", recorda.

El cas de l'Ignasi és força habitual. Gairebé la meitat de les persones que tenen un trastorn mental pateixen de soledat indesitjada, dues condicions de les quals se sap que hi ha "una relació bidireccional", assenyala la psicòloga de l'entitat Obertament, Irene Alabau.Per una banda, aquest sentiment de solitud "pot augmentar la probabilitat del desenvolupament d'alguna mena de problemàtica de salut mental o també té un efecte negatiu sobre l'autoestima", i per l'altra, són persones que "experimenten una soledat indesitjada més gran", explica l'experta.

A l'Ignasi el rebuig dels seus cap al seu comportament el va fer "sentir sol", però com que en els moments d'eufòria estava tan amunt, no va plantejar-se ni anar a una consulta mèdica ni demanar ajuda. "Et sents tan poderós que si m'ho hagués plantejat em veia amb cor de comprar la Torre Eiffel per vendre-la, no hi havia res que em parés", diu.

L'alleujament que va sentir pel diagnòstic no va ser un sentiment compartit a la família, en la qual ha trobat certa incomprensió i desconfiança. Per a ells evita identificar-se, tot i que des de fa uns mesos ha decidit passar a l'activisme contra l'estigma mental. 

Aquesta és una de les grans barreres que encara s'han d'enderrocar. La por de ser assenyalat per tenir problemes mentals i, sobretot, conscienciar l'entorn que un bon acompanyament és essencial per a l'estabilització. Alabau sosté que la discriminació cap a aquestes persones es produeix en àmbits diferents (des de les institucions a les famílies, a la feina o l'escola), però també en la socialització, és a dir, apartar o aïllar una persona per la seva malaltia.

L'Ignasi es manté amb pocs amics, tot i que creu que si truqués als que va deixar a la joventut (ara passa dels 50 anys) estarien disposats a fer un cafè o veure'l. En els deu anys posteriors al diagnòstic, també el va posseir el sentiment de culpa, perquè amb la baixa de llarga malaltia va haver de deixar de treballar. Des de fa un parell d'anys, però, afirma que la teràpia psicològica li està funcionant i ha après a viure amb les seves circumstàncies presents: "Jo treballo per a mi, em dedico a mi", confirma, i afegeix que han millorat força les seves relacions familiars. "Sempre he estat una persona que s'ha fet estimar".

Després de tres intents de suïcidi, d'estar ingressat en un centre i gràcies a la teràpia i suport familiar, ha après a "detectar senyals" del seu comportament per demanar ajuda abans que es descontroli. "Parlo perquè a mi m'hauria agradat trobar algú que m'expliqués el seu cas per entendre què em passava", conclou.