¿Estem preparats per fer front a una nova pandèmia?
Millora el rastreig i la coordinació assistencial, però falten plans d'emergència, lideratge i canvis en l'abastiment de materials
BarcelonaEl món contenia la respiració davant l’avanç sense aturador de la covid ara fa quatre anys. En unes poques setmanes, un patogen minúscul va causar l’emergència sanitària més devastadora de l’època moderna i va evidenciar, d’una banda, que els científics que alertaven de l’arribada d’una pandèmia tenien raó; de l’altra, que els països més desenvolupats van ignorar aquestes advertències i no van preparar prou els seus sistemes sanitaris per a una eventual amenaça de salut pública. Cada país va actuar en solitari i seguint l’estratègia de la prova-error; per desconeixement, però també per falta de previsió.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va decretar l’11 de març del 2020 l’inici de la pandèmia i, tres dies més tard, la Generalitat ens va tancar a casa perquè el virus circulava descontrolat. Ara, l’OMS és taxativa: la pregunta ja no és si arribarà una pandèmia, sinó quan. Davant d’aquest futur incert, ¿estem preparats per fer-hi front?
Pla de pandèmies
Recomanacions a dojo, però cap llei que blindi decisions tècniques
“Cada país necessita un pla de pandèmies propi que tingui en compte les particularitats del seu sistema sanitari”, explica la presidenta del Comitè Científic Assessor de la Covid-19 a Catalunya, l’epidemiòloga Magda Campins. Amb tot, pocs països han dissenyat una normativa específica. La majoria han recollit l'experiència en documents amb recomanacions, com ara Espanya. L’abril passat es va presentar a Madrid l’avaluació d’experts independents de la reacció del sistema de salut davant la covid. Entre la bateria de lliçons i consells, l’informe destacava la necessitat de crear un comitè científic i tècnic i “un marc legal clar que doni seguretat jurídica a qui pren les decisions”.
"Estàvem avisats de la possibilitat d'una nova pandèmia a curt termini. Com la pandèmia de grip del 2009 i l'epidèmia de SARS-CoV-1 a Àsia el 2002. Però el gener del 2020 no estàvem prou preparats", es pot llegir en una de les 150 pàgines de l'avaluació. I, fins ara, Espanya no ha aprovat cap norma per blindar les administracions estatals i autonòmiques per preparar-se. Disposar d’un pla específic empararia la possibilitat de desplegar restriccions dures i curtes, que afecten drets i llibertats fonamentals, com els confinaments. “Un pla regularia l’actuació de l’executiu perquè no calgui recórrer a un estat d’alarma que acabi sent inconstitucional o mesures que un tribunal tombi”, apunta el portaveu de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, Fernando García.
“Si existeix la idea, aquest pla no està escrit”, coincideix Campins. En el cas de Catalunya, el 2022 es va assolir un acord de govern per aprovar un pla que coordini els departaments de Salut i Protecció Civil davant d'emergències sanitàries. De moment, però, no hi ha cap proposta legislativa que hagi de passar pel Parlament damunt la taula. “Hem après que la covid va ser un avís del que pot tornar a passar. Les autoritats tècniques saben què va funcionar i què no, i davant d’una nova emergència és molt probable que decideixin millor”, radiografia el cap de malalties infeccioses de l’Hospital de Sant Pau, Joaquín López-Contreras.
Ara bé, cap expert consultat creu que el sistema s'està preparant prou. “Hi ha uns dèficits estructurals que s’han d’esmenar amb més celeritat que una pandèmia encara inexistent. Ens atropellen necessitats més urgents, com la falta de mans”, admet. Segons Salut, en els últims tres anys s'han incorporat 20.000 professionals i el pressupost ha augmentat, passant dels 8.000 milions d’euros als 12.000 milions actuals. “El sistema ha guanyat preparació, esclar, però no prou”, diu l’investigador de la Universitat de Leicester Salvador Macip.
Reforç de vigilància
Més rastrejadors i més informació a temps real
Malgrat que els experts consideren que l’escenari ideal implicaria augmentar encara més les plantilles, tots admeten que, a Catalunya, sobretot s’ha millorat en l’àmbit de la detecció de contagis i virus nous i la traçabilitat de les cadenes de transmissió. “Si ara entrés un virus nou, estaria molt més controlat científicament perquè el sistema és més sòlid i té més recursos. Però continuem sent reactius”, afirma Macip. Els diagnòstics, complementa Campins, serien més àgils que fa quatre anys, ja que tampoc es dependria d’uns pocs laboratoris que analitzessin les mostres de PCR, sinó que tots treballarien plegats. “La xarxa de vigilància epidemiològica [creada l’any 2015] era l’àrea més mancada; ara tenim el Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions (Sivic) amb informació a temps real de l’atenció primària i els hospitals, però també dels laboratoris i les aigües residuals”, diu.
Aquest servei, que han copiat altres comunitats o el mateix Estat, estudia fins a 20 virus, dels quals s’inclou la seqüenciació –el codi genètic del virus–, i s’actualitza setmana a setmana. Tot i que no pot garantir que els contagis no es descontrolin al 100%, sí que hauria d’ajudar a preveure l’arribada de patògens no coneguts i a tallar bona part de les infeccions amb aïllaments a positius i quarantenes a contactes. Segons detalla a l’ARA el departament de Salut, la plantilla de vigilància epidemiològica ha crescut de manera estructural respecte a l'època prepandèmica: si el 2019 hi havia 61 professionals contractats, ara n'hi ha 125, el doble.
En canvi, a escala estatal, la salut pública és un servei encara molt tensionat, diu García: "Ha augmentat la xifra de rastrejadors, però la infraestructura continua sent molt precària. Enguany s’ha aprovat la futura Agència de Salut Pública, un projecte aturat durant una dècada que es finançarà amb fons europeus". A Catalunya, Salut assegura que el projecte de decret per aprovar els estatuts de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (Aspcat) està en la fase de revisió. D'aquest organisme penjaran tots els serveis de vigilància i planificació de vacunacions, així com la coordinació interdepartamental.
Abastiment de material
No es pot dependre en exclusiva de les fàbriques xineses
“A la primera onada vèiem que Alemanya tenia una taxa de respiradors que triplicava la nostra i tenia mascaretes. Ara sabem que davant d’una epidèmia respiratòria cal assegurar l’abastiment dels equips de protecció. I per tenir tot això caldria que la indústria espanyola es reestructurés i determinades companyies es preparessin per fabricar-los si fos necessari”, planteja García.
La infermera de l’associació catalana de control d’infeccions Esther Moreno destaca que s’han intensificat les pràctiques diàries de control d’estoc de materials preventius. “A la pandèmia treballàvem plegats els departaments financers, els gerents i les infermeres de control d’infeccions com no ho havíem fet mai”, recorda. Amb tot, subratlla que sovint encara es confia tot als equips de protecció, que són importants si l’amenaça la provoca un patogen d’altíssima transmissibilitat i mortalitat com l’Ebola. “La mascareta és un element bàsic que caldria fer accessible, però davant d’un virus respiratori continuem oblidant la gran eina: la higiene de mans”, diu.
Els especialistes en control d’infeccions són claus en l’organització d’un centre sanitari, tant davant amenaces quotidianes com d’abast epidèmic. Amb tot, Moreno recorda que és un perfil molt mancat al mercat laboral: “No és una especialitat reconeguda tot i l’altíssima competència que requereix. Ara hi ha un o dos professionals per centre, però aviat pot passar que no en quedin perquè molts es jubilen”, alerta.
Campins també menciona la necessitat de disposar de plans de contingència per guanyar espais en cas que es tornin a donar els greus episodis de monopolització de la primera onada. “Cada centre té el seu pla de contenció i s’han creat annexos als grans hospitals, però caldria assegurar la coordinació entre la primària, els hospitals i les residències. Els CAP no poden tornar a quedar tancats mentre les urgències es col·lapsen”, diu.
Comunicació
Estabilitat potenciant el lideratge i reduint la discrepància política
L’expert en polítiques de malalties infeccioses i sistemes de salut de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) Jeffrey Lazarus recorda que la gestió de les onades es va basar en posar i aixecar restriccions cada cop que empitjoraven o milloraven els indicadors, encadenant sempre l’efecte rebot. Qualifica aquesta estratègia d'error i ho atribueix a la falta de lideratge: "Cap ministre de Sanitat ha tractat la pandèmia seriosament; tot ho han enfocat a guanyar eleccions i a negociacions polítiques". També per a Macip l’estructura i el moment polític dels països influeixen molt en la resposta a situacions de crisi i planteja que, en el cas de Catalunya, les divisions internes –el president i la conselleria de Salut eren de colors polítics diferents– en la primera onada i les discrepàncies amb l’Estat –que va centralitzar les competències– van ser problemes afegits.
A més, inicialment hi va haver una desconnexió entre polítics i científics. "Aquí cada dia parlàvem desenes d'experts i això portava contradiccions, confusions i desconfiança de la població. A Catalunya no es va constituir un comitè fins al 2021", lamenta Campins. Per a López-Contreras, el context mundial tampoc va ajudar: "El Centre de Control de Malalties nord-americà sempre havia estat com la Bíblia i amb Trump com a president tot va fallar. Les directrius eren molt teòriques i això obligava a llegir i aplicar estudis que no havien passat revisions".
Un dels temes que més polèmica han arrossegat és el confinament. ¿Calia tancar-nos per frenar la pandèmia? "Va ser assenyat perquè va salvar vides; si no ho fèiem, col·lapsàvem", diu el metge. "Les mesures per respondre a una crisi sempre han de ser dràstiques, desagradables i dures. Haver-nos tancat no ho considero un fracàs, sinó un tallafoc en una situació excepcional", afegeix Macip. Segons García, epidemiòleg format a la Johns Hopkins Bloomberg School of Public Health, Espanya no va ser ambiciosa amb els seus plans de resposta: "Com la resta d'Europa, va optar per la mitigació, que evita el col·lapse, però no per eliminar el virus; una estratègia covid zero planificada i més curta hauria estat més eficaç i menys lesiva econòmicament".
Els experts sí que defensen la compra centralitzada de vacunes i el fet que la campanya fos gratuïta i tenint en compte el risc de la població. Ara bé, adverteixen que la gestió mundial va ser un fracàs per l'arreplegament dels països rics, que van entorpir la vacunació massiva arreu i, per tant, van atiar nous focus que allargaven sine die la pandèmia. Els experts confien que totes aquestes lliçons que ha deixat la covid ajudin a millorar la resposta a reptes emergents, però apressen els governs a intervenir-hi immediatament.