Christopher Bailey: “La poesia i la música no curen la depressió, però estar sa no va només de medicina”

BarcelonaMés trastorns de salut mental, intents de suïcidi a l'alça, situacions tràgiques causades per les desigualtats, la guerra, la fam i la solitud. Davant d'aquest complex panorama mundial, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) aposta per la "dimensió sanadora" de l'art i la cultura com a eina terapèutica. En parlem amb el responsable de la Iniciativa Art i Salut de l'OMS, Christopher Bailey, que és a Barcelona aquesta setmana per participar en el I Simposi Internacional d’Arte en Salut. L’acte, coorganitzat pel departament de Salut i l’Arts in Health International Foundation (AiHIF), se celebra al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Com es relaciona l'art amb la bona salut i el benestar?

— La creativitat té un efecte sanador. Històricament, les decisions de salut pública s'han basat sempre en l'evidència i s'ha eliminat l'aspecte emocional i creatiu de la ciència. Però totes dues són una part intrínseca en la salut i la vida d'un ésser humà. L'art no s'ha d'entendre com un obstacle per assolir una veritat científica. Va sent l'hora que superem la idea que es té del cervell dividit en un costat esquerre [vinculat a la lògica] i un de dret [associat a la creativitat] i s'entengui com un tot. Jo dic que és fer una revolució del cor.

¿Podem entendre la cultura com un escut, una protecció per a la nostra salut mental?

— La definició de salut mental de l'OMS no va només de reduir símptomes o curar malalties, sinó de viure una vida plena. No és només sobreviure. Les arts són eines terapèutiques, són una manera d'ajudar-nos a fer front a les tensions i l'estrès quotidians, a ser més productius, a participar en la comunitat i a trobar moments d'alegria i estratègies per sobreposar-nos a situacions difícils. No voldria enviar el missatge erroni que la relació entre l'art i la salut és un remei infal·lible per a qualsevol malaltia o situació, però ajuden. Llegir un poema o escoltar música no cura la depressió, però una vida saludable no va només de medicina o allargar els anys que vivim, sinó que aquesta existència ha de tenir un sentit i moments d'alegria.

Vostè diu que l'efecte sanador de l'art no està en allò que l'artista vol expressar, sinó en la interpretació que fa cadascú de nosaltres.

— Erròniament, en l'art, ens creiem consumidors passius del producte que ha fet una altra persona. Però tots som fonamentalment artistes perquè, sovint, el propòsit no és respondre una pregunta, sinó plantejar-la. Els artistes no tenen control sobre com es rep la seva creativitat i és el públic qui aporta la seva per interpretar-lo i incorporar-lo. Aquí és on entra l'aspecte sanador de l'art. En una obra de teatre o un concert, el públic pot començar a triangular la seva pròpia experiència, els seus propis sentiments, amb allò que es presenta a l'escenari. I, a partir d'aquí, desenvolupar una sensibilitat que li permeti aprendre eines de gestió per al seu propi benestar.

¿S'ha trobat amb algú que li digués que la cultura i l'art són només una eina d'entreteniment o una via d'escapament?

— D'entrada, no veig res dolent al fet que siguin això. Però sí, quan vaig començar aquest programa, un company em deia que les arts eren merament recreatives. I li vaig respondre: "Bé, mira la paraula que tries: recreació. Neixes de nou, et recrees". Des de l'OMS, utilitzar les arts per enviar missatges de salut no és cap novetat. Ho hem fet des de la nostra fundació el 1948. La diferència ara és que comencem a mirar la ciència i l'evidència que surt d'aquest compromís artístic. És més fàcil fer-se pròpia una idea a través d'un acte creatiu que no pas simplement amb l'explicació dels fets. Ho vam veure durant la pandèmia: presentar la informació no era suficient per evitar la desinformació i que la reacció de molta gent fos crear-se històries alternatives. Perquè tots ens enfrontem a moments de crisi, de catàstrofe, de desgràcia. I la creativitat pot ajudar-nos a trobar un significat al que està passant i ajudar-nos a navegar-hi. L'esperança també és un acte creatiu.

I l'art pot curar-nos?

— Crec que és un error pensar que les arts curen. Podem demostrar científicament que l'art abaixa els nivells de cortisol, que redueix l'estrès, i que això té un benefici per a la salut. Però, per exemple, la música no cura les vies neuronals de persones amb demència o Alzheimer, i molt menys reverteix la malaltia. Ara bé, sí que pot impulsar una nova experiència cerebral, una redirecció neuronal efímera que et retorni l'expressió de reconeixement d'aquella persona que creies haver perdut, o que algú en un estat d'ansietat constant pugui trobar una mica de pau. Des de l'OMS no reivindiquem que les arts curen, sinó que guareixen i sanen. I aquest és un concepte molt diferent. I quan diem l'art, també parlem de l'expressió creativa en la vida quotidiana: pot ser que un pianista et commogui, però també que posis un gerro amb flors a l'habitació per canviar el caràcter i la sensació de l'espai. O dir una frase divertida o recrear una recepta de l'àvia afegint-hi algun ingredient extra per fer-te-la teva.

Personalment, ha fet servir l'art per viure d'una manera més saludable?

— Seria com explicar tota la meva existència, però sí que puc explicar una anècdota. Vaig perdre pràcticament tota la visió després d'un glaucoma i això va ser un esdeveniment catastròfic per a mi, ja que en la nostra societat el 80% de les relacions són visuals. Quan perds la visió és com una mort. Jo vaig passar per les diferents etapes del dol: de vegades estava trist, altres vegades enfadat. Vaig entrar en la negació, vaig intentar convèncer-me que podia succeir un miracle i, finalment, vaig acceptar la pèrdua. Però a diferència de la mort, amb la ceguesa hi ha un pas més enllà de l'acceptació, una transformació: et converteixes en algú nou. En el meu cas, ho vaig fer a través de les arts però també de la ciència. Com que els meus nervis òptics estaven danyats i no podia obtenir prou informació sobre el meu entorn, el meu cervell va establir noves vies neuronals cap a la meva oïda i vaig augmentar la capacitat de crear imatges sonores, una capacitat que s'anomena ecolocalització.

Com va ser el moment que va adonar-se d'aquesta nova capacitat?

— Un dia a la catedral de Washington, escoltant el Rèquiem de Mozart. Sobtadament, la música ja no era simplement el to, el ritme o el volum de la melodia, sinó que hi havia una energia que em traspassava. Vaig començar a formar-me a la ment els arcs gòtics, els bancs de fusta i la gent que hi havia a la catedral escoltant amb mi. I em vaig adonar que aquest món sonor en què estava entrant era, d'alguna manera, més immediat que el món de la vista. Era un món estrany, que no era tan detallat ni millor que el que havia perdut, però, a la seva manera, també era bonic. Com quan tanques els ulls de bon grat per assaborir millor una copa de vi. Els ulls no em van canviar miraculosament com jo havia desitjat, però amb el poder curatiu de les arts vaig acceptar-ho i vaig poder canviar la manera de relacionar-me amb el món.