"Els pensaments suïcides hi són, però passen"

BarcelonaÉs la primera vegada que actua com a activista d'Obertament, amb un objectiu molt clar: "Els pensaments suïcides hi són, fan molt de mal, però passen". Es diu Maria (no vol que se sàpiga el seu cognom), té 24 anys i als 16 li van diagnosticar què la fa caure en depressions. La seva és una història que trenca molts estereotips sobre per què una persona té intencions suïcides. "No tenia drames ni traumes –afirma–. Fins llavors havia estat una nena model, notes de 10, que feia gimnàstica, amb uns pares encantadors, una família meravellosa i unes grans amigues". Però als 15 va començar a notar coses rares que no entenia. Ni ella ni ningú del seu entorn. El seu rendiment acadèmic va baixar i erròniament ho van atribuir a problemes físics, al ferro baix. A l'institut la van intentar ajudar com van poder, adaptant-li alguna assignatura perquè no es quedés enrere, però sense abordar el malestar emocional. Ni tan sols, recorda, la psicòloga del centre va saber com gestionar el seu cas.

Fins que va caure en una forta depressió i va anunciar a casa que no tornaria a l'escola. El pas següent va ser anar a la psicòloga de la mútua, que li va admetre que no podria ajudar-la amb el seu pla de visites. La van derivar a l'hospital de dia del Clínic, on ja li van donar la informació sobre què tenia i van posar-hi etiqueta: trastorn bipolar. Un cop ja en tractament va començar a tenir pensaments suïcides, que "amagava" perquè no volia que ningú espatllés els seus plans. Patia molt, i per evitar que acabés fent-se mal la van ingressar. Amb tot, el record que té dels anys dels serveis de salut mental per a joves del Clínic són molt bons. Diu que li van "salvar la vida" perquè allà va aprendre a escoltar-se i entendre's, i sobretot a saber parlar amb els pares de què li passava pel cap.

Lamenta que en aquella època el que més va trobar a faltar va ser saber com funcionava el cos emocionalment i mentalment, perquè a l'institut li havien ensenyat el sistema nerviós, l'aparell reproductor o el cervell, però no li van donar cap pista sobre com estava reaccionant el seu organisme. "Potser si es parlés més de salut mental dins del currículum reconeixeríem més els símptomes", proposa; una idea que també serviria –reflexiona– perquè les persones del voltant, que no tenen cap trastorn, coneguin també els símptomes i no caiguin en insults o riures que fan mal. És la manera d'acabar amb l'estigma que les persones que tenen un trastorn mental encara arrosseguen.

El pitjor del pas pel Clínic va ser haver de passar als serveis especialitzats per a adults, un canvi brutal que deixa els joves pacients com si fossin "a la selva", res a veure amb la protecció que sentia dels professionals per a joves. Als 21 anys, una nova depressió molt forta va fer que ella mateixa demanés un ingrés voluntari. En els cinc anys que havien passat des de la primera hospitalització, la Maria havia treballat la seva salut mental, havia après a cuidar-se i a fer que la família, els amics i la parella fossin al seu costat. "Quan era una adolescent els pensaments suïcides em semblaven un gran pla que volia dur a terme, però ara ja no, perquè tinc més confiança i sé que passen –relata–. Aquí demostres que avances, que la teràpia t'ajuda i que pots deixar enrere les idees del suïcidi", conclou.