BarcelonaLes cirurgianes es miren el pàncrees endormiscat que acaben de cosir a la pacient. És el moment més delicat de l’operació. La doctora Joana Ferrer, especialitzada en trasplantaments pancreàtics de l’Hospital Clínic, retira la pinça que talla la circulació de la sang en el tram de l’artèria on s’han empalmat els vasos sanguinis del nou òrgan. El pàncrees ha d’adquirir un to rosat. Són les dues tocades de la matinada i la sang omple la cavitat abdominal. L’òrgan es reactiva després de sis hores de letargia en un nou cos. A partir d’ara, la Núria té dos pàncrees. La meitat de la feina està feta, però encara queden quatre hores al quiròfan. Necessita un trasplantament renal i també tindrà un ronyó de més. Quan es faci de dia, la vida de la Núria canviarà radicalment. Ella mateixa ens ho confirma mesos després de la intervenció.
Núria Sánchez és diabètica des dels sis anys i viu endollada en una màquina de diàlisi per la insuficiència renal que li ha provocat el mal funcionament del pàncrees. Amb els primers símptomes, ara fa dos anys, va haver de deixar de treballar. “La diabetis em feia estar sempre en alerta, però ho tenia per la mà. De cop, la meva vida se’n va anar en orris”, diu. Un dia rebia el tractament, l’altre el passava al llit. Desfeta. Així un dia rere l’altre. Es fatigava si caminava i no se sentia amb força ni tan sols per recollir el fill de l’escola. Jugar amb ell era una quimera. La Núria era la candidata perfecta per a un trasplantament doble. Un ronyó nou l’alliberaria de fer diàlisi. Un pàncrees, de punxar-se insulina.
Ferrer, formada al departament de cirurgia del Clínic i al Schulze Diabetes Institute de la Universitat de Minnesota, als Estats Units, ens obre les portes de la sala d’operacions número 14. Primer faran el trasplantament pancreàtic. Després, el renal. L’any passat, el Clínic va fer 24 trasplantaments dobles. A tot l’Estat se’n van fer una vuitantena.
La trucada que ho canvia tot
A primera hora de la tarda, el coordinador de trasplantaments comunica que hi ha un donant d’un altre hospital. Per preservar-ne la identitat, no s’especificarà ni de quin centre procedeixen els òrgans ni la data del trasplantament. La Núria, que viu a Mallorca, ha d’agafar un vol i plantar-se a Barcelona com més ràpid millor. Fa un any que espera aquesta trucada. “El primer cop tenia covid i les altres dues vegades el donant i jo no érem compatibles”, explica. Viatja amb la seva mare, la Carmen. Han tingut el temps just per fer-se una petita bossa. Estan nervioses.
El pàncrees és l’òrgan desconegut. Molta gent no sap què és perquè no es considera vital –la dosi d’insulina es pot regular– ni quina funció té. Però és essencial: segrega insulina per mantenir els nivells de glucosa en sang i expulsa enzims necessaris per fer la digestió. Els candidats a un trasplantament de pàncrees són pacients de diabetis de tipus I (la tenen des de petits) amb un mal control –fan hipoglucèmies i ingressen a l’hospital per comes diabètics– que tenen de mitjana uns 40 anys. La majoria també han de rebre un ronyó perquè la fallada pancreàtica els danya la funció renal.
Mentre la Núria és a l’aeroport, l’equip del Clínic ja ha arribat al centre del donant per emportar-se el pàncrees (amb un trosset de duodè, la primera part de l’intestí prim) i el ronyó. És migdia, però fins a les 16 hores no comencen l’extracció. Fins a les 21 h no arriben al Clínic. La previsió és que la intervenció comenci a mitjanit. “No existeixen els festius. Quan hi ha un donant i un pacient compatibles ens activem. És imprevisible”, afirma Ferrer, que des del gener és la presidenta electa de l’Associació Europea de Pàncrees de la Societat Europea de Trasplantament d’Òrgans.
A part de la llista d’espera –que en el cas del pàncrees està entre els sis mesos i l’any–, la compatibilitat sanguínia i immunològica són claus. El Clínic té mostres sanguínies de la Núria i es comparen ràpidament amb les del donant. Són compatibles. Llum verda al trasplantament.
Una operació molt complexa
Entrem a quiròfan a les 00.00 h. Els òrgans arriben empaquetats i en fred, en neveres semblants a les que es fan servir per anar a la platja. Ferrer examina i prepara el pàncrees en una safata amb gel pilé (sèrum fisiològic congelat) i una solució de preservació a 4 graus per evitar que es degradi. L’equip es completa amb dues infermeres (una és la instrumentista, que coneix cada estri i els proporciona ràpidament), un anestesista, una infermera anestesista, dos metges interns residents (MIR) i dos estudiants.
El primer pas és la cirurgia de banc: cal reconstruir les artèries i venes de l’òrgan i es reforça el tros de duodè amb una sutura a l’extrem. “Així s’evita la fuga de secrecions”, aclareix Ferrer. El rellotge apressa. La conservació del pàncrees pot ser de màxim 12 hores i és important que el temps que passi fora del cos sigui el mínim possible. El pàncrees es torna a guardar a la nevera, net i dins de quatre bosses estèrils fins que arribi el moment de l’implant.
La Núria està anestesiada del tot. No podem posar-li cara: està tapada amb un llençol verd que només deixa veure l'abdomen. Mentre les cirurgianes ultimen els preparatius per fer la incisió, l’anestesista i la infermera controlen les constants de la pacient i vigilen que no es desperti i no experimenti dolor. Ferrer obre l’abdomen en línia recta. Va tallant capa a capa de pell, esquivant el melic, amb el bisturí elèctric. Aquest és l’únic moment que la sala perd una mica la sensació d’esterilitat. Fa olor de carn cremada.
Els estudiants s’han col·locat estratègicament en unes banques elevades al voltant de la taula d’operació per no perdre’s detall. Amb l’abdomen obert per la meitat, sis mans en manipulen l'interior decididament. Les de Ferrer marquen el camí. “És molt estreta”, remuga suaument. No és una imatge apta per a aprensius. Estris que se succeeixen, sèrum fisiològic i gases. La cirurgiana aparta els òrgans per accedir al lloc on es posarà el nou pàncrees: a la part dreta, just per sobre del ronyó i per darrere del còlon.
El pàncrees original de la Núria no s’extreu. És un òrgan amb un tacte flonjo, semblant al d’una esponja, i està ubicat en una zona molt delicada, davant un entramat de venes i artèries, com la vena porta, que fa arribar la sang al fetge. És preferible deixar el pàncrees a la seva ubicació original. No funciona i tampoc destorba. Com si no hi fos.
Per empeltar el pàncrees, primer s’ha de tallar parcialment la circulació de la sang en el tram dels vasos sanguinis, un procés que es coneix com a clampatge. Aquest pas és essencial per evitar un vessament de sang. Primer es fa a la vena cava de la Núria, on s’enganxarà la vena porta de l’empelt. Amb la sang aturada, es pot fer un forat a la vena cava per empalmar la vena del pàncrees i que el sistema circulatori de la pacient el pugui nodrir. La tècnica que permet aquesta connexió a través de sutures rep el nom d’anastomosi. Després es repeteix el procés a l’artèria ilíaca de la Núria, per connectar-hi l’artèria de l’empelt. “Les anastomosis són molt petites”, explica Ferrer, que porta ulleres de visió augmentada. Un nus, un altre i un altre. Les sutures es fan amb fils negre i blau.
Arriba el pas de restablir el flux sanguini i comprovar que el pàncrees recupera el seu color rosat. “Ha quedat perfecte”, es felicita la cirurgiana. Sense descans, continuen amb el tercer i últim empeltament: unir l’extrem del duodè de l’empelt amb el del receptor. Més nusos i sutures. Ja falta poc per acabar. És una tasca molt demandant. Ferrer fa els nusos amb destresa i gairebé de manera automàtica. Falten pocs minuts per a les tres de la matinada quan acaben posant un drenatge per descartar que el pàncrees no sagni en el postoperatori. Tanquen el peritoneu, la membrana que protegeix les vísceres, amb punts que d’aquí a uns mesos s’hauran reabsorbit. La supervivència a cinc anys de l’empelt pancreàtic és superior al 80%.
L'altre protagonista: el ronyó
La Carmen, la mare de la Núria, és a la sala d’espera. “Estava molt malament, gairebé no podia caminar. És molt dur no saber si quan torni de diàlisi necessitarà anar a urgències i quedar-se ingressada”, diu. Se la mengen els nervis. És de matinada, està completament sola i l’espera es fa molt llarga. Té el neguit de no saber si la seva filla està bé o si hi ha hagut complicacions. Ferrer li dona el comunicat mèdic: tot ha sortit bé i comença el trasplantament renal. Són els últims quilòmetres d’una carrera de fons.
Són poc més de les tres de la matinada. Mireia Musquera, cirurgiana i cap de secció de trasplantament renal del Clínic, tampoc traurà el ronyó primari. “No cal. Els ronyons estan a la zona lumbar i trasplantar-ne un connectant-lo als vasos de la cama és molt més senzill”, detalla. La Núria tindrà tres ronyons. El procés és similar al del pàncrees. Arrenca a la cirurgia de banc, on s’inspecciona l’òrgan, s’elimina l’excés de greix i es preparen la vena i l’artèria. En aquest cas, la cirurgiana cus dues artèries per evitar que hi hagi sagnats i fer més eficient el trasplantament. “Les dues artèries estaven molt separades”, detalla.
El nou òrgan es col·locarà al costat esquerre de la fossa ilíaca pelviana. La doctora comprova quina és la posició òptima per al nou ronyó i arriba el moment de les anastomosis: primer es fa el clampatge de l’artèria. Després toca la vena. Són les cinc del matí quan la sang torna a nodrir el ronyó. “Anem a l’hora”, diu. Un trasplantament de ronyó dura una mitjana de tres hores i ja en porten dues. En aquest punt de la intervenció és imprescindible comprovar que no hi ha cap fuga sanguínia i que tampoc es produeix cap trombosi. I com que el ronyó ha de produir l’orina, cal connectar l’urèter amb la bufeta de la pacient.
Feina feta. Es treuen els separadors i la carn, per inèrcia, torna al seu lloc. Les grapes serviran per cosir l'abdomen. Només queda esperar. Han passat sis hores entre les dues cirurgies i Musquera surt a parlar amb la Carmen. La cirurgia ha anat bé. El ronyó té un bon color. No hi ha hagut cap problema. Caldrà vigilar l’orina, per veure si hi ha sang, però no passa res si la Núria triga uns dies a fer pipí de manera autònoma: hi ha pacients que ho fan immediatament i altres que han d’esperar una mica més. No s’espera cap complicació, però estarà uns dies ingressada per vigilar-la. “En el moment que tanques i surts a parlar amb la família, malgrat el cansament, sents molta felicitat: saps que allò li canviarà la vida a la Núria i a la família”, afirma.
L'inici d'una nova vida
Han passat un parell de mesos des d’aquella nit i per fi podem veure la cara de la Núria. Ha tornat a Barcelona a visitar-se amb el nefròleg. Ens diu que la seva vida ha canviat radicalment, sobretot perquè ja no ha d'estar lligada a la màquina de diàlisi. “El tercer dia, encara a l'UCI, em podia aixecar i caminar. I això no m’ho esperava”, admet amb un somriure. La mare ho qualifica de miracle: “No m’ho podia creure. No l’havia vist tan bé mai. Li ha donat molta qualitat de vida i molta tranquil·litat”. Va rebre l’alta hospitalària al cap d'onze dies. Tot havia sortit perfecte.
La diabetis obligava la Núria a passar les 24 hores del dia pendent de la quantitat de sucre que tenia en sang. “Ara ja no em cal punxar-me insulina, no em sento gens cansada, puc beure aigua sense necessitat de comptar quants glops faig. I, esclar, ja no necessito fer diàlisi”, enumera. De tant en tant, l’assalta el pensament de revisar-se el sucre o es renya quan menja fora d’hora, pensant que tornaran a pujar-li els nivells. “Encara m’hi he d’acostumar: he passat 27 anys fent-ho”, diu. La cicatriu de l’abdomen, ara tancada i ben curada, i un petit relleu on hi ha el nou ronyó són l'únic rastre del doble trasplantament i, també, el senyal de l’inici de la seva nova vida. “Ara tinc dos pàncrees i tres ronyons. Tinc més òrgans que ningú”, bromeja.