Les claus que expliquen l'efectivitat dels tractaments contra el càncer

BarcelonaUn diagnòstic de càncer no és una sentència de mort. Els malalts de tots els tipus de tumors han anat guanyant temps de vida –la supervivència s’ha duplicat en 40 anys– però aquesta millora no és homogènia per a tots ni es pot mesurar de la mateixa manera. En alguns casos la malaltia avança tan de pressa que el temps s’esgota abans de proposar un tractament viable. En altres, els tumors es rebel·len i s'escapoleixen de les teràpies.

Els càncers de pulmó encapçalen la llista de mortalitat oncològica i els del sistema digestiu (còlon i recte, fetge, esòfag i pàncrees) tenen la supervivència a cinc anys més limitada. I, en canvi, tot i l'elevada prevalença del càncer de mama, el 86% dels afectats sobreviuen. Més enllà de la seva agressivitat intrínseca, alguns tumors passen desapercebuts i, quan es detecten, es troben en fases irreversibles; altres es formen en zones envoltades d’òrgans delicats i s’afavoreix la progressió, i també n’hi ha que tenen molta capacitat per fer metàstasi. 

Un dels càncers més agressius és el de pàncrees. “El 80% dels malalts viuen pocs mesos després del diagnòstic, màxim un any, i el 20% restant acostuma a patir recaigudes”, explica la investigadora en tumors gastrointestinals del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), Teresa Macarulla. La seva ubicació darrere l’estómac i el còlon i en contacte amb el duodè i la via biliar fa que les cèl·lules malignes s’estenguin ràpidament. I tot i que aquest no és el tumor amb la incidència més elevada, registra una de les mortalitats més elevades [vegeu gràfic]. A les estadístiques, les xifres de nous diagnòstics i morts anuals són similars.

Segons Macarulla, no dona símptomes fins a etapes molt avançades i les línies d’investigació més prometedores no estan funcionant per ara, com la immunoteràpia, ja que és un tumor que es classifica com a fred (pràcticament no es veu afectat pel sistema immunitari). El tumor es protegeix amb un teixit fibrós (estroma) que desvia tots els fàrmacs que busquen trencar-lo. A més, la majoria de pacients tenen mutacions en gens per als quals no hi ha cap tractament directe i només un 5% responen bé a la cirurgia i la quimioteràpia. “Això no significa que no s’hagi avançat en càncer de pàncrees. Ho fem, però més lentament. I hi ha cert optimisme: uns quants pacients amb tractaments de manteniment viuen dos o tres anys”, assegura Macarulla.

Precisar els cognoms del tumor

La vinculació entre un diagnòstic tardà i la mort també és directa en el càncer d’esòfag. Quan els pacients s’adonen dels símptomes –sobretot, dificultats per empassar– acostuma a ser tard. “En el 60% dels casos el tumor està disseminat i no es pot oferir cap tractament”, explica el cirurgià i cap de la unitat de càncer d’esòfag de l’Hospital de Bellvitge, Leandre Farran. El 40% restant sí que poden tractar-se, però només la meitat es curen. “La supervivència està entorn del 20%”, afirma l’expert, que defensa que seria possible millorar la taxa si es fessin estratègies de detecció precoç, com amb els càncers colorectals, amb biòpsia líquida o endoscòpies seriades. 

La supervivència al càncer d'esòfag ha augmentat lleugerament els últims anys –el 2013 se situava en el 13%– perquè ha millorat la tècnica quirúrgica i s'han ajustat les dosis de quimioteràpia. "I cada vegada anem veient més teràpies biològiques, com anticossos monoclonals que desperten el sistema immunitari i que, combinades amb els tractaments convencionals, poden millorar la qualitat de vida dels malalts", assegura Farran.

Menció a part mereix el càncer de pulmó, que malgrat ser el més freqüent i, per tant, tenir una mortalitat proporcional elevada: la supervivència és del 15% però el pronòstic és molt desigual en funció del tipus de tumor. El més comú és l’adenocarcinoma, per al qual s’han fet molts avenços terapèutics. Per exemple, ara s’han postulat teràpies dirigides a mutacions als gens GFR o ALK. Malalts que abans tenien una vida limitada a 10 i 12 mesos, i que fins i tot podien haver fet metàstasi, ara poden viure el doble, entre 24 i 30 mesos. Fins i tot, si el diagnòstic arriba en etapes primerenques, poden curar-se i que el càncer sigui indetectable. Això passa entorn al 10% dels casos.

No obstant això, hi ha subtipus molt agressius. El que té pitjor pronòstic és el càncer de pulmó microcític, és a dir de cèl·lules petites, així com els carcinoides, que encara es resisteixen als tractaments, incloses les teràpies biològiques. "Només entre un 20 i un 30% de malalts responen favorablement, perquè sovint anem a cegues per saber quin tractament necessiten", diu el referent clínic de càncer de pulmó a l'Hospital Josep Trueta i investigador a l’Institut Català d’Oncologia (ICO) de Girona, Joaquim Bosch.

L'investigador destaca que normalitzar l'accés al diagnòstic molecular complet dels tumors canviaria dràsticament el pronòstic. "Si fóssim capaços de precisar els cognoms del tumor i identificar de forma precoç quins pacients se'n poden beneficiar, més càncers es podrien tractar i cronificar", planteja.