Josep Call: “No sabem si els ximpanzés poden recordar episodis de la seva infantesa”

Josep Call (Barcelona, 1966) és psicòleg de formació, i a la seva càtedra de la universitat escocesa de Saint Andrews estudia el comportament, la comunicació i la percepció de micos i grans simis per intentar entendre’n la intel·ligència i esbrinar, així, com s’ha desenvolupat la cognició humana. 

Humans i primats no humans tenim capacitats cognitives molt semblants.

— Totalment. Els estudis que fem, majoritàriament amb micos caputxins, macacos i grans simis, mostren que tenen, com nosaltres, diferents tipus de memòria: a curt i llarg termini, i també l’anomenada memòria de treball. Els fem proves per mesurar-les.

Quina mena de proves?

— Els mostrem capses que contenen menjar i els deixem que les vagin obrint successivament. Ells han d’anar actualitzant el record, pensant quines ja han obert i, per tant, quina estarà buida; aquí empren la memòria de treball. En altres ocasions, només posem menjar en una de les capses i la col·loquem davant dels ximpanzés, i uns segons després els deixem triar. Aquí no han de fer cap mena de transformació, sinó senzillament recordar on he ficat el menjar.

A la vida real per què farien servir aquestes memòries? 

— La memòria de treball els servirà per recordar on han trobat menjar. Si estan a la branca d’un arbre, com ara un mango, de la qual ja han agafat tots els fruits, seria una pèrdua de temps tornar-hi. En el cas de la memòria a curt termini, els permet mantenir el que acaben de veure i una altra informació que perceben, per exemple si un individu desapareix darrere d’un arbre o si se sent un fort soroll. La memòria a llarg termini comprendria records que han passat fa unes hores o uns dies, o fins i tot mesos o anys. 

Com ara els records autobiogràfics? 

— En el cas dels humans és el tipus de memòria que et permet recordar coses com la primera bicicleta que et van regalar. Acostumen a ser flaixos d’experiències úniques i molt lligades a les emocions, que ens ajuden a aprendre i a recordar millor. Una diferència important entre els altres primats i nosaltres és que, tot i que recordem de manera involuntària quan hi ha un estímul que ho desencadena, els humans també podem anar a buscar el record de manera voluntària. En el cas dels primats no humans, no sabem del cert si ho poden fer, si poden evocar, per exemple, episodis de la seva infantesa.

Tenen records a llarg termini?

— Fa poc hem publicat un treball on veiem que un ximpanzé és capaç de reconèixer-ne un altre amb qui va conviure 10 anys enrere; li mostrem dues fotos, una d’aquell individu i una d’un desconegut i té predisposició a mirar més el que coneix. Fins i tot hi ha documentat el cas d’un individu que no havia vist la seva germana durant 23 anys i la va reconèixer, tot i que aquí potser es devia al fet que eren família.

Durant dècades va dirigir el Centre d’Investigació en Primats Wolfgang Köhler, ubicat al zoològic de Leipzig (Alemanya). Quan hi torna, el reconeixen? 

— Després de 6 anys de no veure’m, l’Àlex, un ximpanzé, em va venir a saludar i una orangutana em va tirar un tros de merda, que és el que sempre fa quan coneix algú. 

I els altres?

— No van reaccionar, potser perquè no els importava o potser perquè no se’n recordaven. Amb l’edat la memòria dels simis, com la dels humans, comença a no funcionar tan bé. Quan jo era estudiant de doctorat, llegia un article i setmanes després encara en recordava tots els detalls. Ara ho faig i temps després em costa donar-ne detalls. És part de fer-se gran. La memòria no funciona tan bé i he de buscar altres estratègies, com ara escriure les coses que vull recordar. Als simis els passa igual; els joves són capaços d’innovar, mentre que els més grans esdevenen conservadors i no fan coses noves. Arriba un punt que formar noves memòries i consolidar-les perquè es mantinguin és molt difícil. Per això els humans podem recordar coses de la nostra infantesa, però no què vam fer ahir.