Alberto Breda: "No hi ha un lloc millor que Barcelona per liderar la telecirurgia"

BarcelonaEl nom d'Alberto Breda (Verona, 1973) ha aparegut recentment a les grans capçaleres de mig món després que hagi dut a terme amb èxit una operació robòtica transcontinental. El doctor, president de la secció de cirurgia robòtica (ERUS) de l'Associació Europea d'Urologia, va esborrar els més de 8.000 quilòmetres de distància que hi ha entre Bordeus i Pequín i va extreure un tumor de ronyó en remot. Com a cap de la Unitat d'Urologia Oncològica i de l'equip quirúrgic de trasplantament renal de la Fundació Puigvert, l'ARA parla amb ell sobre el futur de la telecirurgia i sobre per què Catalunya ha de convertir-se en el bressol d'aquesta disciplina ara en expansió.  

L'operació Bordeus-Pequín de l'11 de setembre demostra que és plausible que un cirurgià operi un pacient a 8.700 quilòmetres. Com se li va acudir la idea?

— No és meva ni de cap cirurgià en concret. Ja va néixer el 1990, amb la primera companyia que va fer robots de medicina –que són uns braços mecànics que es connecten a una consola per electricitat o per internet i que un cirurgià manipula– per operar els soldats i els ferits de les guerres, també els astronautes, des d'un lloc segur. Inicialment no era perquè un cirurgià s'assegués a quiròfan i fes servir el robot per treballar amb més precisió. Llavors, la primera telecirurgia va ser el 7 de setembre de 2001, quan els presidents Bush i Chirac van muntar amb el cirurgià Jacques Marescaux una connexió Nova York - Estrasburg per extirpar una vesícula amb el robot Zeus. Estem parlant de fa 23 anys, quan començava a funcionar internet a les línies comercials i hi havia retards en la comunicació, i quan teníem la possibilitat, però no la velocitat. A més, quatre dies després va tenir lloc l'11-S, que va opacar aquesta fita.

I durant anys el concepte de telecirurgia va quedar aturat, oi? 

— Sí, per dos motius. El primer és que fins al 2020 l'únic robot disponible al mercat va ser el famós DaVinci. Fins llavors l'empresa Intuitive havia tingut el monopoli de milers de patents de la màquina. Poc després va entrar en joc el segon motiu: la pandèmia. El món i el sector tecnològic dels Estats Units, la Xina i l'Índia, així com Europa, es va tancar. Ara bé, els xinesos van aprofitar el temps i van construir dos robots que, a més, tenien la capacitat de fer telecirurgia, un element que Da Vinci no incorporava. També van crear una xarxa amb set hospitals del país que estaven a milers de quilòmetres per assajar les operacions en remot –primer en plàtans per demostrar que funciona– i van constatar que el retard en la retransmissió del senyal (la latència) era molt curta, d'uns 200 o 300 mil·lisegons. Així, el 2021 la Xina va posar en marxa la telecirurgia. 

Quan es va començar a coure la cirurgia pionera que vostè fa a Bordeus?

— El febrer passat, des de l'ERUS, vam organitzar una trobada a Orlando amb 180 persones de les societats robòtiques més potents, polítics i companyies de telecomunicacions d'arreu del món. Allà vaig fer una demostració de telecirurgia a un porc ubicat a Pequín per via 5G i per cable, i vam demostrar que la segona opció era més ràpida. Això vol dir que si amb 5G hi havia una latència de 320 mil·lisegons, amb cable en van ser 260. Per sobre dels 300 mil·lisegons operar és dificilíssim. Durant tres dies vam parlar de tècniques i problemes i necessitats. També de responsabilitats legals perquè la telecirurgia encara no està regulada. Això vol dir que, si jo m'equivoco, assumeixo la responsabilitat, però també pot ser que salti la línia i el responsable sigui la companyia de telecomunicacions, o que falli el robot i sigui cosa de l'empresa. Després va néixer la idea de fer una telecirurgia amb un pacient real en el següent congrés ERUS, a Bordeus. Com que tinc bona relació amb la societat xinesa d'urologia, amb l'Hospital Pla de Pequín vam proposar-nos posar en contacte els dos continents. Set mesos després vam fer l'operació i l'endemà mateix se'n van fer dos més. Però val a dir que fins a l'últim moment ens van dir que potser era impossible fer-ho perquè hi havia els Jocs Olímpics de París i no ens garantien l'exclusivitat de la línia. Com podíem confiar en una xarxa que qualsevol pirata podia boicotejar-te? Finalment ho vam fer, vam verificar que era factible i el pacient va marxar a casa al cap de 48 hores.

Qui creu que es pot beneficiar més de la telecirurgia?

— El pacient. La cirurgia robòtica a distància fa que s'obrin possibilitats immenses per a hospitals de llocs remots que en aquest moment no poden accedir-hi. I no només en zones rurals o llunyanes, sinó en poblacions en les quals no disposen d'aquests robots o no tenen cirurgians capacitats per fer operacions robòtiques. Fixi's que a Catalunya tenim moltes zones de difícil accés, sobretot d'alta muntanya, en què l'hospital terciari està a un centenar de quilòmetres de carretera. Si hi ha una urgència vital, un trasllat pot ser problemàtic, però si tinguéssim un robot a l'hospital gran i uns braços robòtics al centre petit ho solucionaríem. O, per exemple, jo viatjo molt per feina. Potser un dia un pacient meu de la Fundació Puigvert té una complicació i jo podria connectar-me on hi hagués una plataforma robòtica i operar-lo sense haver de tornar presencialment al meu centre. És a dir, podria aprofitar la tecnologia per oferir un servei millor. 

¿Barcelona seria un bon lloc per liderar un projecte de telecirurgia?

— Ho és al 100%, no hi ha cap lloc millor. Barcelona és una ciutat internacional, tecnològica, jove, amb una capacitat de creixement brutal i, sobretot, amb una infraestructura sanitària impressionant i de primer nivell. Té sis dels hospitals més potents d'Espanya i s'hi celebra el Mobile World Congress, per exemple. Tot això no és casualitat: la concentració que hi ha de poder tecnològic i sanitari a Barcelona és enorme, amb la qual cosa, a parer meu, és un projecte que, si som capaços de portar a bon port, tindrà el marc Barcelona. 

Imaginem que es posa en marxa un programa de telecirurgia entre Barcelona i l'Alt Urgell. Què es necessitaria per tirar-lo endavant?

— És una pregunta molt difícil de respondre. D'aquí deu anys potser tots els hospitals estaran en xarxa i tindran robots connectats els uns amb els altres, però, esclar, abans el poder polític ha de veure quins avantatges pot oferir. Per començar, demanaria que tothom fos obert, sobretot perquè la tendència en medicina sempre és ser conservador; que els polítics, els metges, els empresaris que puguin invertir diners perquè aquest projecte funcioni, així com la societat en general, obrin la seva ment sense prejudicis. És lògic que calen diners, robots, una xarxa d'hospitals, un reconeixement de la cirurgia robòtica com un retorn a la sanitat pública –cosa que encara no es reconeix–, però tot això és molt evident. Abans de tot això m'agradaria que ens poguéssim asseure i parlar sobre tots els problemes polítics, econòmics i legals que pot tenir el projecte, però pensant que és un projecte guanyador. Si miro només el cost per procediment, una inversió en cirurgia robòtica et fa perdre diners. Però si es mira l'impacte en la disminució de complicacions, la reducció de l'estada hospitalària i dels ingressos, el menor temps d'operació i el menor ús de medicaments… Aquí guanya la cirurgia robòtica. Quin és el gran problema? Que el model del sud d'Europa això no ho té en compte.

Diu que la telecirurgia també pot beneficiar la població de països sense accés a la cirurgia robòtica.

— La idea és beneficiar, en primer lloc, qui la pugui aplicar, de manera que si es capitalitza des de Catalunya o Espanya beneficiarem abans de res els nostres ciutadans. Ara bé, l'objectiu per a mi és dirigir-nos als països emergents, els que necessiten una sanitat que no tenen. Ja estem en contacte amb alguns dels països que tenen més recursos, que inverteixen més en sanitat i que volen aprofitar aquesta oportunitat, com ara Angola. La Xina ja està posant connexió de fibra i els seus robots al continent africà i, si bé soc un somiador, també soc realista, i crec que la tecnologia permet que en un futur pròxim hi hagi uns quants centres de referència amb cirurgians locals formats en robòtica en aquests països. 

Des de Barcelona, com es podria portar a terme aquesta idea?

— En aquest moment és fonamental demostrar que el concepte funciona. Podria proposar un contacte entre la Puigverd i la Vall d'Hebron i fer una operació que seria molt vistosa. Però si jo vull demostrar que això funciona, vull sortir de Catalunya i vull ensenyar que ho puc fer, no només de Bordeus a Pequín, sinó de Catalunya a una illa remota. I si bé no ho són com a tal, podem dir que les Canàries serien un bon exemple. Allà puc transmetre el senyal sota l'oceà a una illa que és just entre Europa i l'Àfrica i que serveix de pont als Estats Units. 

I aquest projecte a les Canàries ja està en marxa?

— En termes de comunicació està en marxa, en pressupost és difícil, perquè aquí hem de veure qui pagarà què i qui tindrà la consola i qui els braços robòtics. Però vull deixar clar que no és ficció, que és una realitat, tot i que falten la infraestructura i les connexions.

Actualment la telecirurgia no està regulada. 

— No hi ha un marc legal, de manera que si jo avui faig una cirurgia en directe des d'aquí a les Canàries amb dos robots ningú no em pot dir res. Soc un metge amb tres llicències als Estats Units, Itàlia i Espanya. Estic altament qualificat. Tinc una tecnologia capdavantera. Tinc un consentiment informat del pacient. Tinc un equip a les Canàries que pot assumir qualsevol complicació. Tinc una línia directa amb Telefónica que pot assumir qualsevol mena de risc. Però jo no ho vull fer així. Demà pot venir l'advocat del diable i convèncer el poder polític que això és il·legal. I més important: no vull implementar-ho jo, vull que sigui una cosa que els governs, la col·laboració público-privada i els metges de Barcelona i Catalunya s'uneixin dur-la a terme.

Doctor, vostè també va ser el primer a fer una extracció renal de donant viu amb el robot Da Vinci d'Espanya a la Puigvert l'any 2015.

— Sí, però l'any 2005 el doctor Humberto Villavicencio, aleshores director del servei d'urologia, va fer la primera prostatectomia radical robòtica del país. Deu anys després, jo vaig fer el primer trasplantament robòtic del país. I ara gairebé estem al 2025, per la qual cosa seria una fita històrica que cada deu anys la Fundació fes alguna cosa en la qual siguem pioners. Perquè la Puigvert té al seu ADN la tecnologia i domina la robòtica des de fa vint anys. Ara és novament líder en un projecte tan increïble com la telecirurgia, que és la robòtica al seu màxim exponent.

Què pot oferir la telecirurgia a la formació dels nous cirurgians?

— Quan en un gran hospital vols que els joves aprenguin a fer cirurgia robòtica tens un problema greu: la llista d'espera i el nombre de cirurgies que cal fer en un any. Com se'ls forma, si potser triguen dues hores més a fer una intervenció, tenint aquest límit i uns horaris al quiròfan? La telecirurgia ho pot fer. Tu pots formar un cirurgià en una consola mentre tu operes a distància. Sovint es pensa en la telecirurgia només com a operacions remotes, però també és una qüestió de formació, assessorament i acompanyament. I ja no parlo de telecirurgia, sinó que també espero que la cirurgia robòtica pugui estudiar-se aviat a les universitats. Des de la Puigvert, amb mi com a promotor, i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) hem posat en marxa una càtedra de cirurgia robòtica en un pregrau universitari, una cosa que fins ara no existia al món i que comença al novembre. 

Finalment, què creu què podria dir un pacient al q ual volen operar mitjançant la telecirurgia? 

— Hi ha un risc, que és la sensació de pèrdua de contacte humà entre el metge i el pacient. Però a la pregunta “T'agradaria que t'operés un metge que no has conegut mai a la teva vida a 10.000 quilòmetres de distància?” m'és difícil donar-hi una resposta. Si és una malaltia que només uns quants poden operar, potser li agradaria més quedar-se a casa seva, al costat dels seus i que l'operés un metge a distància, en comptes de ser ell qui agafa un avió, se'n va a un altre país, fa el postoperatori... A més, el 80% de les nostres visites avui dia són videoconferències, per la qual cosa hi ha maneres de mantenir una relació metge-pacient que va més enllà de la presència física. També sabem que hi ha pacients que es queixen perquè un doctor ni se'l mira als ulls quan l'atén, però crec que això és més un tema ètic, de deshumanització de la medicina. Això ja està passant, no passa ara per la cirurgia robòtica i no ha de passar per la telecirurgia.