Pere-Joan Cardona: “No és que faltin metges, és que no els sabem retenir”
Cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Germans Trias
El doctor Pere-Joan Cardona acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina, la institució del 1770 que considera que la ciència és una arma de pau. A un humanista com ell, gairebé un home del Renaixement, li escau aquest honor reservat a les eminències. Quan estudiava per al MIR va llegir La muntanya màgica de Thomas Mann i, com si fos un senyal, ha dedicat una bona part de la seva carrera a lluitar contra la tuberculosi, la malaltia infecciosa que ha causat més morts en la història de la humanitat. Quan va néixer (Manresa, 1967), les famílies no es van posar d’acord amb el nom. Els uns volien que es digués Pere i els altres Joan. La solució, després d’una negociació pacífica, va ser un nom compost. Ell, de gran, s’hi ha posat el guionet perquè no es confongui amb el cognom.
Quants casos nous de tuberculosi es diagnostiquen a Catalunya?
— Mil casos nous cada any. Per ser un país europeu, la xifra s’acosta cap a l’erradicació, però encara és bastant alta.
A quin percentatge de persones que tenen tuberculosi no se’ls diagnostica?
— A tot el món, pràcticament un 40% dels casos no es diagnosticaran mai. A l’Àfrica és un 50%. El diagnòstic és molt difícil i la metodologia és molt deficient.
I com pot ser que la tinguis i no te n’adonis?
— Perquè és un paràsit high class, de primera categoria, perquè és silent i, com a bon paràsit, el que vol és que l’hoste no se n’adoni. Viure de l’hoste sense fer-li gaire mal. Per tant, és un procés molt lent que genera poca simptomatologia.
L’última xifra que tinc és que, al món, hi ha dos milions de morts de tuberculosi cada any. Es manté?
— De fet, ha augmentat. Amb el covid hi ha hagut un descens en la diagnosi de tuberculosi i una disminució en el tractament dels pacients. Per tant, amb els dos anys de pandèmia hem anat vint anys enrere amb la tuberculosi.
A Can Ruti fa vint-i-cinc anys que sou capdavanters i pioners en la investigació sobre la tuberculosi. Ara heu fet una descoberta: heu pogut predir si una persona infectada desenvoluparà la malaltia. Heu resolt el gran misteri?
— Hem fet un gran pas. La recerca va començar fa uns quinze anys. Primer vam intentar resoldre per què un cop t’infectes estàs molt de temps infectat i, després, per què fas la malaltia. Vam plantejar una teoria a partir de models experimentals amb ratolins i vam descobrir que també passava amb macacos. No eren experiments nostres. Un grup anglès ens va deixar les imatges i gràcies als radiòlegs de Can Ruti vam veure, efectivament, que hi ha un tipus de progressió de la lesió, la generació d’unes lesions més petites al voltant de la principal, que fa predir que podràs desenvolupar la malaltia.
S’ha provat amb ratolins, amb macacos... i amb humans?
— Un cop s’ha publicat tot això, la idea és poder-ho implementar en humans. El problema és que no faràs un TAC a tothom. No és pràctic i és tòxic. Però, per exemple, per desenvolupar noves vacunes o nous tractaments això serà molt útil.
Una altra gran descoberta és que la tuberculosi afecta més homes que dones. Per què?
— També fa molts anys que hi anem al darrere. Primer es deia que era un tema sociològic, que en molts països les dones tenen menys accés a la sanitat i, per tant, es diagnostica menys. Però, curiosament, aquest patró es veu a tot el món. O sigui, el 65% dels casos és en homes i el 35% en dones. Per tant, hi ha alguna cosa més.
I què pot ser?
— Hem començat a entendre l’origen de la malaltia. És al paleolític, fa 70.000 anys. Hi havia molt poca gent, poca densitat i sembla mentida que es pogués mantenir una malaltia tan mortal. I l’explicació és que originalment aquesta infecció era benigna. El disseny de la infecció preveu que la tinguis tota la vida sense que et faci mal i, de tant en tant, vagis infectant algú.
Per què es genera aquesta gran mortalitat, doncs?
— Perquè no ha canviat el bacteri, ha canviat la humanitat. Al paleolític la societat era igualitària i amb una qualitat de vida excel·lent. Per viure necessitaven treballar dues hores al dia. I amb el neolític, i sobretot a l’edat del bronze, l’aparició de les desigualtats, les jerarquies i l’estratificació social fan que una minoria, molt minoria, visqui bé. I la immensa majoria malament, amb molt d'estrès. Això s’associa a canvis endocrinològics, sobretot amb un increment de producció de cortisol constant, que ajuda a fer evolucionar de manera errònia aquesta infecció que havia de ser benigna.
¿La conclusió és que des del paleolític l’estrès ens complica la vida?
— Al paleolític estàvem bé. A partir del neolític és quan ho vam esguerrar tot.
La vacuna Ruti, què permetrà?
— És la primera vacuna terapèutica. La volíem dissenyar per reduir el tractament actual de la malaltia i de la infecció. Perquè el tractament és molt llarg, d’uns sis mesos. D’aquí cinc o set anys podríem reduir el tractament a un mes o tres setmanes. Ara, a més, estan sortint nous fàrmacs.
Cinc o set anys, encara? Et vaig entrevistar el 2011 i la vacuna Ruti era a la fase 2. Encara no la tenim a punt?
— És que per desenvolupar una vacuna, el problema sempre són els diners... Ja s’ha vist amb el cas del covid: quan tot convergeix i hi ha diners, tot és molt ràpid.
Noto una certa enveja de la vacuna del covid, que en un any es va descobrir, es va aprovar i es va injectar a tothom.
— Hi ha un petit matís. Un virus no té res a veure. Per a un virus és molt fàcil fer-ne una vacuna. Però és veritat que poder tenir tots aquests recursos, no només econòmics, sinó també la complicitat de les autoritats reguladores, que van poder fer-ne un seguiment a temps real, ha estat una lliçó per a tothom.
L’OMS finalment ha donat per tancada la pandèmia amb 20 milions de morts. Què hauria passat sense la vacuna?
— Ens hauríem d’haver infectat tots, que som 9.000 milions, i compta un 3% de mortalitat. Si fas números... Hi hauria hagut una devastació absoluta.
Per tant, els efectes secundaris de la vacuna són un mal menor?
— Sí. En realitat, s’ha fet el seguiment més exquisit d'una vacuna en tota la història de la medicina. Per tant, hi ha molts efectes que probablement s’han sobreinterpretat o sobrevalorat, però les vacunes són els fàrmacs més segurs que hi ha.
Quan els antivacunes diuen que hi ha més ictus, més càncers, més infarts... no tenen dades a la mà?
— No té base, això.
Si fos així, seria per culpa del covid, per culpa de la vacuna o perquè durant dos anys no ens hem fet les proves del càncer perquè estàvem tancats a casa?
— Aquest és un altre efecte col·lateral del covid. Hi ha molta gent que ha patit càncer, malalties neurològiques o cardíaques que s’han deixat evolucionar per culpa de no poder tenir una atenció més ràpida.
¿És absurd viure amb por i pensar que un nou virus devastador pot tornar d’aquí quatre dies?
— A veure, aquest tampoc és un virus... En principi no ens feia gaire por, no és dels pitjors que podem tenir. Per ser franc, no és gaire evolucionat. Hi ha els virus de cadena negativa, tipus Ebola, que el dia que canviïn segurament seran molt més devastadors. Envair espais salvatges que no havíem tocat ens encara a tota una sèrie de nova parasitologia vinculada a animals salvatges. És evident que vindran noves pandèmies. Però la bona notícia és que ara tenim un bon entrenament.
Tothom del sector sanitari em diu: “A Catalunya falten metges”. En faltaran encara més?
— El problema que hi ha a Catalunya són les jubilacions. Tota una generació, els boomers, acabarem plegant i generarem un forat important. Més que faltar metges, falta una millor organització.
Què vols dir?
— Segurament falta molta més infermeria que medicina, una millor logística a nivell de tècnics i administratius que donin suport a l’estament mèdic. Hi ha països on els pacients pràcticament no veuen el metge. Hi ha hospitals que funcionen només amb infermeria. Hi ha una activitat mèdica que no caldria que fes un metge, perquè es podria protocol·litzar. I el metge hauria de centrar-se en el 4% o 5% dels problemes més sofisticats o diferents.
¿Per tant, no veus que anem cap a un embut, cap a una situació límit d’aquí deu anys?
— Si tenim la capacitat de millorar l'organització, es pot resoldre. L’hem de tenir tots. La professió. I els polítics, evidentment, han de tenir aquesta visió de dir: "Ens hem d’estructurar de manera diferent".
Ara mateix no s’entén que es digui que falten i faltaran metges, que molts alumnes vulguin estudiar medicina i que no puguin entrar a les facultats.
— Aquí hi ha un problema. No és que faltin metges, és que no els sabem retenir, perquè les condicions laborals són pitjors que les d’altres països.
És a dir, formem metges, però un cop feta la carrera aquí se’n van a Europa a treballar perquè hi guanyen més diners.
— Això també s’hauria de matisar. No és tanta la fuga, en realitat. El metge el que vol és formar-se constantment, poder fer recerca i tenir el tipus d’ambient que li permeti desenvolupar-se professionalment. Més que el sou, pròpiament, és un enriquiment personal constant, que vegis que vas progressant professionalment, intel·lectualment. I també un suport tècnic que et permeti alliberar-te de coses que són purament administratives.
¿Mentrestant, la solució a curt termini és importar metges llatinoamericans?
— Sí, és una derivada que trobo lamentable. No perquè vinguin sud-americans, sinó perquè prenem els metges a Sud-amèrica. Deixem desassistida una població que probablement els necessita més.
L’Hospital Germans Trias és a Badalona. Al costat hi ha l’Institut Guttmann i l’Institut Josep Carreras de Recerca contra la leucèmia. ¿Donem prou importància a aquest pol científic?
— A mi m’agrada anomenar-la, per defecte professional, la muntanya màgica. Té aquest cercle virtuós d’hospital altament tecnificat amb uns professionals mèdics de primer nivell, una universitat al costat i un centre de recerca capdavanter. És el model del futur.
A la muntanya màgica hi ha assistència, recerca, docència i també el tanatori. La mort és el que dona sentit a la vida?
— A veure... La vida és un procés natural, és la perpetuació d’una sèrie de gens. Nosaltres vehiculem aquests gens i necessàriament ens hem de morir. No té sentit viure per sempre, ens hem d’anar reproduint per anar generant nous éssers que s’adaptin als reptes futurs. Per tant, la mort forma part de la nostra idiosincràsia. Sense la mort no seríem ningú.
Josep Carreras té la dèria de convertir la leucèmia en una malaltia curable sempre i en tots els casos. ¿Amb la tuberculosi es podria aconseguir?
— La tuberculosi sempre la tindrem entre nosaltres perquè, pel seu origen, ja veus que no s’erradicarà mai, però que es pugui curar al 100% sí que ho podem fer. Sí, això ho aconseguirem.