"Si no dono el meu cos a la ciència, ¿per a què servirà?"

BarcelonaLa Maria remena dins de la seva cartera fins que troba el carnet que la reconeix com a donant de cos a la ciència. "Feia molts anys que volia fer-ho", diu mentre l'exhibeix amb orgull. Té 84 anys i és la primera donant de la Facultat de Medicina de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que ha arrencat aquest curs el seu programa en col·laboració amb l'Hospital del Mar. L'interès per donar el cadàver per millorar la formació acadèmica dels universitaris va en augment. La Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, fins ara la més nova, ha expedit més de 600 carnets des del 2018 i la Universitat de Barcelona (UB) està acceptant una vintena de sol·licituds al mes. Tot i això, algunes facultats han hagut d'abaixar el ritme d'expedició, o directament no acceptar més donants, com la de l'Autònoma de Barcelona (UAB). Ara, el fet de disposar d'una nova facultat receptora ha de permetre absorbir més demanda, especialment a Barcelona i l'àrea metropolitana.

Fa més de cinc anys, la Maria ja va intentar fer els tràmits per poder donar el seu cos en el moment que morís, però des de la universitat li van dir que les llistes estaven tancades. Com que cada facultat té el seu registre de donants exclusiu, no poden compartir donants. D'aquí que hagin de ser molt prudents a l'hora d'acceptar noves incorporacions als registres. De fet, la Maria ha hagut d'esperar l'obertura del servei de donació del Campus Mar per poder fer els tràmits. Per crear-lo, calia que la universitat tingués un grau de medicina propi (el té des de fa tres anys) i que s'adeqüessin les instal·lacions per tenir sales de dissecció. Fins llavors, els estudis de medicina estaven vinculats als de la UAB, que ja té el seu programa de donació i fa anys que no accepta més donants. Un cop s'ha enllestit la sala de dissecció i s'han incorporat metges especialistes de l'Hospital del Mar com a professors associats d'anatomia, s'han pogut fer els convenis i començar a acceptar les sol·licituds.

De moment, com la Maria, set persones ja tenen el carnet de donants de la UPF. I això que oficialment el programa no s'inaugurarà fins a la setmana que ve. La majoria hi han arribat pel boca-orella. Ella diu que per fi està tranquil·la. "¿De què servirà, si no, el meu cos? ¿Han de cremar-me o enterrar-me? Jo vull ajudar, vull que els estudiants tinguin el meu cos per estudiar, que siguin els millors metges possibles i salvin vides", resumeix, visiblement emocionada. Fa uns anys va patir una malaltia oncològica i a l'Hospital del Mar la van salvar, i diu que aquesta és la seva manera d'agrair-los-ho. "És impossible que un metge pugui curar els mals d’un pacient sense conèixer com funciona el cos humà per dins", coincideix el degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Vida de la UPF i cap del servei de medicina intensiva de l'Hospital del Mar, Joan Ramon Masclans. "Tot metge ha de tenir unes bases generals d’anatomia per conèixer com és el cos, com funciona per dins i poder tractar-lo", afegeix.

Altruista i voluntari

La cessió del cos a la ciència és una decisió personal i voluntària que només pot prendre l'interessat en vida. Ha de ser altruista –està prohibit compensar-ho econòmicament– i ha de constar administrativament. De fet, no s'hi val amb deixar-ho per escrit en les voluntats anticipades, sinó que cal que la persona faci els tràmits administratius a la facultat on vol donar, acompanyada d'un testimoni. A diferència de la donació d'òrgans, la família no pot decidir pel difunt. Ara bé, a Catalunya no hi ha cap estadística oficial de donants. A més de l'expedició dels carnets, cada facultat es fa càrrec dels registres i les despeses, sigui amb pressupostos propis del servei o de la universitat.

Tampoc hi ha un marc jurídic propi: hi ha referències genèriques al reglament de policia sanitària mortuòria, a la normativa de trasplantaments i a la d'investigació biomèdica. La d'autonomia del pacient també en parla al capítol del consentiment informat. Sí que existeixen dues actes que fixen com han de ser les sales de dissecció, que van ser aprovades el 1996 i el 2015.

"La dissecció del cos humà és fonamental per a l’aprenentatge del professional de la medicina, perquè el metge, a la pràctica, el que es trobarà són persones reals. Malgrat que hi ha elements d’innovació docent com la realitat virtual, el contacte amb un cos real, veure un òrgan o un nervi de veritat, veure per on passa i poder disseccionar-lo amb un bisturí, et permet adquirir un aprenentatge que no pots adquirir de cap altra manera", explica Masclans.

A Catalunya, cada facultat de medicina decideix qui pot ser donant i la majoria tenen els mateixos criteris de selecció: qualsevol major d’edat en plenes facultats mentals pot ser-ho. Les excepcions són les persones amb malalties infeccioses com l’hepatitis B i C o el VIH, les que han mort sobtadament o en circumstàncies criminals –casos en què, per tant, cal fer una autòpsia– i les que han donat els òrgans. Des del 2020, algunes facultats també rebutgen els donants que van donar positiu en covid quan van morir.