Nikosia, la ràdio contra l'estigma de la salut mental
La iniciativa reivindica els drets de les persones amb patiment emocional amb un programa de reflexions de dues hores setmanals
BarcelonaDues hores abans que comenci el programa de ràdio, els integrants de l’associació cultural Nikosia s’apleguen al voltant d’una taula per dinar. Prèviament, dilluns, han debatut i aprovat en una assemblea de què parlaran dimecres, durant les dues hores en què estaran a l’aire a través de la freqüència de Ràdio Contrabanda. Per a aquesta setmana, han triat el concepte de blanqueig i, en aquesta ocasió, qui portarà la veu cantant serà Carles Albert, un veterà activista sobre els drets de les persones que viuen amb un trastorn mental.
A Nikosia, la ràdio és un element clau per trencar els estereotips que la imatge col·lectiva ha edificat sobre –o millor, en contra– de les persones "amb un patiment mental i emocional". Els prejudicis continuen –es queixen– perquè el sistema mèdic, els mitjans de comunicació, l’escola o el cinema perpetuen la visió negativa de la bogeria. "Però si el seny són la guerra, les violacions, la falta d’habitatge, que ens carreguem el planeta, les desigualtats i la pobresa, jo prefereixo ser qualificada de boja", aportarà ja en antena Cristina Martín, la Princesa Inca.
La reivindicació de la bogeria com una manera diferent de veure la vida i de sentir està en l’ADN de Nikosia i en l’Orgull Boig, que aquest dissabte a partir de les 3 de la tarda es desplegarà amb diverses activitats a la plaça Orfila de Barcelona. El diagnòstic d’una malaltia mental ho canvia tot. Per descomptat, trasbalsa la vida de la persona afectada pels efectes de la medicació psiquiàtrica, però també com la perceben els altres. Directament, se la tracta com a una "criatura, se la infantilitza", retreu el president de l’entitat, el David (no vol ser identificat), que diu que "el sistema exigeix submissió quan hi ha un diagnòstic" i, per tant, la persona perd el dret a decidir sobre el seu cos, la feina o el prestigi professional.
Però dins d’aquesta sacsejada encara hi ha com es modifica l’autoimatge, "l’autoestigma", que fa que sovint fins a Nikosia arribi una persona que "es presenta com la malaltia perquè els han tatuat el diagnòstic", assenyala Jon Barrena, de l’equip de coordinació tècnica. Tot plegat és el resultat de la "culpa i la vergonya", els dos sentiments que atacarà el manifest d’aquest any de l’Orgull, que vol fer visible la lluita per legitimar la presència del col·lectiu, dignificar-lo i exigir drets que sovint són vulnerats per les institucions psiquiàtriques.
Antecedents de Radio La Colifata
Des del 2003, Nikosia intenta lluitar contra totes aquestes càrregues i defuig de "la lògica del diagnòstic", indica l’antropòleg Martín Correa-Urquiza, que va importar el model de la mítica Radio La Colifata de Buenos Aires, on ell va col·laborar i que és la primera del món formada per interns d’un psiquiàtric. La de Nikosia ja va néixer, però, sense els murs del psiquiàtric. S’emet des de l’Ateneu Enciclopèdic del Raval, en un estudi obert a tothom. Correa-Urquiza planteja que la idea primera era "qüestionar la normalitat", un concepte relatiu perquè el que ahir era normal avui pot ser catalogat de malaltia o al revés, com va passar amb l’homosexualitat o la transsexualitat. En aquest sentit, subratlla que l'entitat treballa " a partir de la generació d'espais de cura i de la necessitat de recuperar la dimensió política de la salut mental".
En aquest "espai segur" que és Nikosia les etiquetes, malalties i diagnòstics queden fora, mentre que tots els temes i reflexions són benvinguts. "No som el nostre diagnòstic", assenyalen els nikosians. De fet, molts no saben quin és el patiment que té el company del costat perquè afirmen que, si bé els uneixen els trastorns emocionals, aquests no són ni de bon tros "el monotema", apunta Marta Galego, encarregada també de la taula de so de la ràdio, que assegura que ser-hi li ha permès "haver recuperat la veu, la identitat".
A l’altra banda de la taula, María Bizama recorda la seva experiència d’estar "tres o quatre anys callada", preguntant-se què feia allà si no s’atrevia a obrir la boca. Però la "tenacitat" la va fer quedar i la ràdio i el teatre (una altra de les activitats de Nikosia) van actuar com una potent teràpia perquè comencés a sortir de l'aïllament i deixar de sentir-se "petita". No tothom que s’apropa fins a l’associació, però, s’acostuma al fet que cadascú digui la seva lliurement, no hi hagi jerarquies i es gestionin des de "l’horitzontalitat", apunta Elida González, per a qui la ràdio ha suposat "un abans i un després" per retrobar-se de nou amb ella mateixa. Això va ser el que fa tres mesos va captivar la Loreto, el fet que entenguessin els mals dies, sense haver de justificar-se ni explicar-se. "No ens jutgem", assenyala.
Així que els nikosians –no tots medicalitzats o amb diagnòstics, i tots amb ocupacions diverses– fan de tot, s’autogestionen amb la col·laboració de professionals, com Barrena, que sí que aporta que la majoria arriba "amb ganes de reivindicar un passat traumàtic" amb la voluntat de "reflexionar sobre la vida, la dignitat humana". A través de les ones hertzianes trenquen barreres internes, però també externes, fent sentir la seva veu a la societat més enllà de parlar sobre la salut emocional. En el programa del blanqueig, Albert s’encarrega de fer la presentació del tema, d’introduir els participants i, amb un mínim guió, manté el tipus, impertèrrit pel públic que respira a pocs metres seu o pel soroll de gent entrant i sortint del petit estudi convertit en una particular cabina dels germans Marx. En antena demana la paraula el Santi, acabat de sortir d’un llarg ingrés psiquiàtric i parla del "blanquejament de la psiquiatria" i de "les relacions de poder amb els metges". Aplaudiments del públic que enllacen amb la crítica a la Marató de TV3 sobre salut mental, pel fet que la recaptació es destini a investigacions de medicaments, i no a iniciatives socials. "Amb tan pocs professionals, no pot haver-hi teràpia de diàleg", concedeix Albert.