Nens orfes, ‘bojos’ i ferits de la Guerra Civil: els 600 anys d'història que atresora l'arxiu del Sant Pau

Barcelona«Medalla amb l’anagrama de Jesucrist, lligada amb un cordó trenat de fil beix, taronja i verd. Infant no identificat, però podria ser el Nicolau, que va ser deixat el 14 d’octubre de 1435». Al presumible Nicolau, nen expòsit abandonat a la porta de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona per la família –per la impossibilitat de mantenir-lo, perquè no el volien o per la mort dels pares–, ningú mai el va reclamar. El penjoll que li servia com a identificació continua custodiat, 588 anys després, al soterrani del recinte modernista de Sant Pau, reconvertit en arxiu històric.

Entre els milers de toms que omplen les prestatgeries del fons documental de l’Arxiu Històric de Sant Pau, –n’hi ha més de 28.000 registres, però alguns estan guardats a la Biblioteca de Catalunya– hi ha documentació de fins a sis segles d’antiguitat. Des de fitxes de nens expòsits com el Nicolau i les dides que se’n feien càrrec, a censos, privilegis reials –alguns dels quals daten del segle XIII– i pergamins, així com els plànols i les cartilles salarials dels treballadors que van erigir el gran recinte modernista ideat per Lluís Domènech i Montaner ara fa 121 anys. Segons l’expert en documentació històrica Miquel Terreu, hi ha registres des que el centre operava al Raval, de com es va construir [la compra de pedres o la tria dels arquitectes pel mateix Domènech i Montaner] i traslladar al recinte modernista, fins a com van impactar la Guerra de Successions o la Guerra Civil.

L’arxiu històric de Sant Pau atresora les intimitats del primer hospital de Barcelona, l’antic Hospital General de la Santa Creu, que va néixer al barri del Raval el 1401 de la fusió de sis albergs fundats per ordes religiosos i aristòcrates que feien “caritat cristiana”. “Al segle XV, no s’entenia un hospital com a espai per curar, sinó com a albergs per fer beneficència. S’acollien els desvalguts, els leprosos, els peregrins, els orfes. És a dir, la gent que vivia a la Barcelona de la misèria, que no tenia possessions ni diners i que, estiguessin malalts o no, eren emparats o apartats de la societat”, resumeix Terreu.

Durant prop de cinc segles, va ser l’únic hospital de la província de Barcelona. El fons guarda alguns llibres d’entrades de ciutadans anònims, que són la llavor de les històries clíniques. Llavors, però, aportaven molt poca informació. “La dimensió assistencial no existia. Abans del segle XIX, a l’hospital només li interessava saber quants llits li calien, quants menjars havia de preparar i si necessitava més o menys personal”, diu Terreu. 

De fet, els metges hi dedicaven unes hores al dia. “Alguns per caritat sincera, altres per aconseguir més prestigi”, puntualitza l’arxiver. Ara bé, gairebé no n’hi ha historials mèdics dels pacients que s’atenien, ja que eren els facultatius els que es guardaven la informació. Cal avançar fins al segle XX per trobar (pocs) exemples més detallats. Com el de J. Codina, casat i de 63 anys, que va ser operat de cataractes el gener de 1907. O el d’E.G., ferit a Balaguer el febrer de 1939, a les acaballes de la Guerra Civil: “Soldat d’infanteria de 30 anys. Braç amputat i tuberculosi. Mor al cap de dos mesos”.  

Expòsits, privilegis i finançament

Un capítol important del fons documental és el dels nens expòsits, els quals consten a 135 registres que van des del segle XV fins al segle XIX, quan la Diputació de Barcelona se’n va començar a fer càrrec. Els infants abandonats eren acollits per l’antic hospital i assignats a dides que els alletaven i cuidaven fins que tenien prou edat per ser col·locats com a aprenents d’un ofici o com a criats i serventes. “Els infants arribaven petits, sovint acabats de néixer, i el més important era batejar-los. Si podien, tornaven amb les famílies. Però, si no, als 7 o 8 anys els buscaven un ofici”, explica Terreu. 

D’aquests infants, l’arxiu conserva també una quarantena d’objectes identificatius, entre els quals hi ha fragments de roba i cordills, tires de cuir i monedes i medalles sovint partides per ser completades quan el nen fos reclamat. Aviat, però, el rei Ferran el Catòlic es va adonar que hi havia dones que entregaven els seus fills i entraven a fer de dides només d’aquests nens; és a dir, cuidaven els seus fills, però cobrant el servei. Per evitar aquest frau, el monarca va instaurar que la dona que ho fes, havia de retornar tots els diners que se li havien pagat.

En aquest catàleg també figuren els Llibres d’Orats o bojos, el primer dels quals data del segle XVII. Són registres que documenten els internaments de les persones amb trastorns de la salut mental o amb discapacitats com la sordesa o mudesa per aïllar-los de la societat. Per a moltes famílies pobres, els implicava haver d’alimentar una boca sense afegir mans per treballar. 

De dins d’un calaix, Terreu treu la butlla fundacional de l’hospital de la Santa Creu ratificada pel Papa Benet XIII. El pergamí, de fa 622 anys però encara vigent, atorgava a la institució certs privilegis “davant tota la cristiandat”, com ara el dret a recollir almoina per a l’hospital. “La font econòmica no eren els usuaris, que eren els més pobres de la societat, sinó les almoines i les donacions de famílies que deixaven els seus béns en herència”, resumeix Terreu. De fet, encara ara hi ha hereus que donen a canvi de misses anuals. I un cas paradigmàtic és el del baró de Castellet, que va deixar tots els seus béns a l’hospital i, com era un noble senyor feudal, va entregar la jurisdicció del seu poble. 

Ara bé, els privilegis reials van ser la principal via de finançament. D’entre els 218 documents de concessions reials que s’han conservat destaquen el del rec comtal, que autoritzava l’hospital a construir cases en terrenys de la corona i cobrar lloguers, o la possibilitat de quedar-se com a mà d’obra l’esclau que s’atenia i sobrevivia. També, entre 1587 i 1844, tenia el dret exclusiu dels beneficis de les representacions teatrals a la ciutat.