Mor Jordi Mancebo, cap de l'UCI del Sant Pau i referent de la medicina intensiva

BarcelonaUn metge brillant, sempre a l'avantguarda, un referent dins i fora de l'hospital que traspuava coneixement –era un àvid lector– i a qui els seus companys i amics defineixen com a generós, gran conseller i molt trempat. La medicina intensiva està de dol per la pèrdua del metge Jordi Mancebo, cap de la unitat de cures intensives (UCI) de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, que ha mort aquest dissabte als 64 anys. L'intensivista, respectat a casa i arreu del món per la seva intensa producció científica, va ser diagnosticat el març passat d'un càncer de pulmó en estat avançat, una malaltia que no ha pogut superar. "Avui és un dia molt trist a Sant Pau", explicava l'hospital en una piulada.

Expert en l'atenció i la reanimació dels malalts amb insuficiència respiratòria aguda i entestat en trobar noves vies de ventilació no invasives, va aterrar el 2009 a la direcció del servei de medicina intensiva del Sant Pau, d'on mai va marxar i on es volia jubilar. Llicenciat l'any 1980 en medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, va arribar al centre barceloní només un any després per especialitzar-se en medicina intensiva. Allà va conèixer el seu gran amic Pere Domingo, també metge internista al Sant Pau, quan tots dos eren joves i començaven la residència. "Hi ha una definició molt antiga de metge que serveix per descriure el Jordi: era una bona persona que era expert en l'art de curar", explica Domingo.

Apassionat per l'esquí, però, mai no aconseguia desconnectar del tot de la feina. Sempre hi havia alguna pregunta sense resposta que el feia estar pendent de l'ordinador, llegint o revisant articles per a prestigioses revistes internacionals de medicina intensiva. De fet, Mancebo compaginava la clínica amb la publicació i edició d'articles científics a la revista American Journal of Respiratory and Critical Care Medicine i la docència. Des del 2017 era professor titular al departament de medicina de la Universitat de Mont-real, al Canadà, i professor associat a la UAB. La seva dilatada experiència en recerca li ha valgut diversos premis i distincions nacionals i internacionals. L'últim gran estudi en què va participar va ser el que demostrava que posar els pacients intubats en posició decúbit pron –de bocaterrosa– afavoria l’oxigenació dels pulmons i els millorava el pronòstic. "Les últimes setmanes estava acabant de revisar un article que ha de sortir aviat publicat", exemplifica Domingo, com a prova de la seva perseverança.

Es coneixen des de fa més de 40 anys i Domingo va ser qui li va diagnosticar el càncer –"per una tos que no m'agradava gens", puntualitza– i qui ha estat al seu costat els últims quatre mesos. Fins a l'últim moment. "Quan va morir sonava a casa seva My way, de Frank Sinatra: «Perquè què és un home, què té? Si no ell mateix, no té res. Per dir les coses que sent realment i no les paraules de qui s'agenolla, vaig rebre cops. I ho vaig fer a la meva manera». Això feia per a ell. I amb aquesta última estrofa li retrem homenatge", afirma. Companys i pacients de l'intensivista destaquen la seva empatia i el seu tracte humà, però també la seva franquesa i independència. "Era una persona irreductible: no s'inclinava mai davant res que no fos l'evidència científica, fos qui fos", explica Domingo.

Prova d'això va ser la pandèmia del coronavirus: en els pitjors moments, Mancebo va ser una de les veus més autoritzades per parlar de l'impacte assistencial i va ser el primer que va permetre als mitjans entrar a la seva UCI, pels volts de l'abril del 2020, per donar a conèixer les condicions de les plantilles i de l'allau de malalts que hi entraven. Aleshores el seu equip de vuit persones va haver de créixer massivament amb més d'un centenar de professionals de diverses especialitats, alguns sense cap tipus d'experiència en l'atenció als malalts crítics, per atendre un centenar de pacients al dia. I ell no amagava ni dissimulava la seva indignació per la resposta de les autoritats a l'emergència ni reprimia cap emoció quan parlava de la gran fatiga física, psicològica i emocional que patien els professionals sanitaris. Des de la crítica cap a les institucions i l'elogi i l'agraïment als seus companys, el gener del 2021 va donar una emotiva entrevista a l'ARA. "Quan el cap d'un servei plora a mitja entrevista és que tenim un problema", deia aleshores. "La gent mor i no haurien de morir. De vegades em sento un punt impotent", admetia.

El perfil de Mancebo era molt tècnic i científic: l'obsessionava el rigor, el seu cap no deixava mai de funcionar i aquesta ambició per conèixer i generar coneixement li han valgut diversos reconeixements. L'any 2013 va rebre el Premi a l'Excel·lència Professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). A més, era soci d'honor de la societat científica catalana dels especialistes en l'atenció al malalt crític (SOCMIC) i, fa només dos mesos, va ser homenatjat amb la mateixa distinció per la Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC) per ser "un referent de la medicina intensiva i exemple d'excel·lència mèdica" a l'Estat, per la seva gran implicació en la recerca i l'activitat formativa de l'especialitat. "En Jordi era un científic excel·lent amb aportacions destacades al camp de les cures intensives. El trobarem molt a faltar", ha dit el president de la Societat Europea de Medicina Intensiva (ESICM), Maurizio Cecconi.