Valentí Fuster: "Els metges joves no saben parlar amb el malalt"

BarcelonaA Valentí Fuster (Barcelona, 1943) li agrada dir que va néixer esportista però el destí li tenia reservada una altra missió. És el referent de la cardiologia mundial, amb contribucions decisives en recerca que han suposat tant la millora dels tractaments dels pacients amb malalties cardíaques com la comprensió de com s’origina l’infart de miocardi. El seu aspecte tranquil i el seu parlar pausat amaguen un home incombustible, que compagina la tasca de director de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Mount Sinai de Nova York (ara rebatejat amb el seu cognom) amb la direcció del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC) a Madrid, on es desplaça un cop per setmana des dels Estats Units. 

Malgrat que no va fer la carrera de tenista que somiava de jove, el ciclisme és la seva vàlvula d’escapament i encara pedala sempre que pot pels cims del Tour de França. “Sempre endavant” és la seva filosofia vital, i també el títol del llibre que acaba de publicar en col·laboració amb la periodista de l'ARA Cristina Sáez, on repassa sense embuts els èxits i també els fracassos i aprenentatges de tota una vida dedicada a la recerca i als pacients que encara visita. Fuster és avui tota una eminència i els seus missatges de divulgació de la salut no només travessen fronteres, sinó que arriben als més joves gràcies al Doctor Ruster, un personatge infantil del programa Barri Sèsam inspirat en ell que ha fet canviar de dieta el Monstre de les Galetes.

Vostè ha desentrellat molts misteris sobre el funcionament del cor. Encara falta molt per saber?

— El cor és un òrgan molt perfecte i, realment, és molt difícil entendre com pot funcionar durant tants anys. Cada segon té una contracció, i és un òrgan que no s'espatlla ni té poder de regeneració. Després de tants anys de treballar amb el cor, he de dir d'una manera molt modesta que no l'entenc.

I creu que el tenim prou en compte, que el cuidem?

— No crec que avui dia la salut sigui una prioritat, malauradament. I ja no es tracta del cor, sinó de tot l'organisme, de cuidar-se. La mortalitat cardiovascular està augmentant, i és una malaltia que es podria prevenir. El problema que tenim no és de coneixement, sinó de decisió personal. La gent sap quins són els factors de risc que afecten el cor: el tabaquisme, l'obesitat, el colesterol, la diabetis, la falta d'exercici... Sembla un misteri i no ho és. El misteri és que els humans estem més abocats a una societat de consum que a la decisió personal de cuidar-nos.

Vostè va descobrir com s'origina l’infart de miocardi i ha canviat el paradigma per passar de la cura de malalties cardiovasculars a la prevenció. Què hi guanyen el pacient i la societat amb això?

— Jo estava investigant com es produeixen l'infart de miocardi i les malalties vasculars, que són la causa número u de mortalitat. Em vaig adonar, al llarg de la meva feina, que hi havia menys coneixement del que és la salut que no pas de la malaltia. El que vaig fer va ser un canvi en la recerca bàsica: en aquell moment no vull parlar de prevenció, sinó d’entendre què és el que passa. Una vegada s'entén, podem parlar de prevenció. I aquí estem, aprenent moltíssim. Per exemple, la malaltia cardiovascular comença als 30 anys de vida, però la gent no ho sap. És una malaltia amb els mateixos factors de risc que les que afecten el cervell i que molt més tard fan aparèixer la degeneració senil. Hi ha una tasca educativa molt important que cal fer perquè la gent comenci a veure que això és una alarma, que comença molt aviat a la vida.

Diu que els infarts que veiem avui s'han començat a gestar fa molts anys.

— Aquest és el tema. La gent ja entén que el tabac és dolent, el que no sap és que això pot afectar des d'edats molt primerenques a la vida i pot haver-hi problemes cerebrals, com una acceleració de la malaltia d'Alzheimer. I això és el que a mi m'interessa molt des del punt de vista de la investigació, el fet de poder educar el públic. Aleshores sí que podem parlar de prevenció, però no abans d'això.

El sistema sanitari també s'ha de preparar més per fer una detecció precoç?

— Les dades ja les sabem. Per exemple, un colesterol elevat en una persona de 35 anys té moltíssim més impacte en les artèries que quan això passa als 60 o 70 anys. Esclar, si això se sap abans, la gent jove començarà a parar-hi atenció. I després hi ha un altre tema fonamental, que és que hem de tenir més influència en els nens i nenes. Des del naixement fins als 10 anys és el moment en què qualsevol cosa que expliques queda. Ara estem treballant amb 50.000 nens i nenes en tot el món i són projectes grans per entendre la importància que té l'educació –saber com funciona el cos, inculcar-los hàbits de vida saludables– i la reintervenció més tard, quan són adolescents. Tot plegat, al final, programes d'investigació.

Quins són els avenços en recerca que ja estan prenent forma i que veurem properament?

— Hi ha noves tècniques d'imatge per observar de manera fàcil i econòmica si estàs desenvolupant la malaltia o no. Nosaltres hi estem treballant molt i el resultat estarà molt a prop del públic d'aquí un any o dos. Un segon aspecte és la genètica, en què també s'està avançant moltíssim, i que es basa en entendre els mecanismes de defensa que tenim contra la malaltia. Després hi ha una tercera qüestió, que són les noves teràpies del futur, que podran solucionar la baixa adherència a la medicació de la població. Hi haurà injeccions subcutànies dues vegades a l'any, com ja hem començat a fer nosaltres fa 15 dies amb un projecte amb gent jove per abaixar el colesterol o la hipertensió. I també hi ha la investigació de la polipíndola, que planteja que en comptes de prendre píndoles tres vegades al dia, una de sola pugui fer la feina.

Quin rol jugarà la intel·ligència artificial?

— Serà molt important des del punt de vista del diagnòstic i el pronòstic, tot i que té una altra banda que és molt preocupant: que el malalt no és un robot i la IA pot fer que el metge no utilitzi el poder cognitiu que es necessita.

Al llibre esmenta que fa que els joves que treballen amb vostè observin molt el pacient, justament per aquest risc que la medicina miri més a través d’una radiografia que no pas a la cara.

— A la vida no hem de ser pessimistes, però avui no hi ha dubte que aquest és un problema associat a la gent jove que formem. No hi ha temps, estan completament immersos en la tecnologia amb els pocs anys que tenen per formar-se, i aleshores els joves no saben parlar amb el malalt o no saben entendre’l, i es perden una gran quantitat de dades que no els donarà un ordinador. 

Quin tipus d'informació?

— És un tema molt més complicat. Si un pacient em diu que està preocupat perquè té un cert ritme cardíac i palpitacions, hi ha [disponible] tecnologia per mirar si trobes què volen dir les palpitacions. Però la meva primera pregunta és si està estressat, potser, i això la tecnologia no t'ho dirà. Ets tu [com a metge] qui has de fer les preguntes. Fa poc tenia dos residents de cardiologia que, en acabar la formació, van començar a veure malalts pel seu compte. Al cap d'un any un va tenir un èxit rotund i no podia atendre tots els malalts que li arribaven, mentre que l'altre no en tenia ni un. Per què? El primer s'involucrava i parlava amb ells, mentre que l’altre tot ho feia tecnològicament.

¿Vostè s'involucra amb els joves perquè creu que els pot ajudar com el doctor Pere Farreras Valentí va fer amb vostè? Ell va ser el primer que li va dir que seria "un gran metge" quan ni s'ho plantejava.

— Amb això vaig tenir sort, perquè era un mentor molt bo. Ell em va dir: "Primer forma't a Europa", tot i que en aquell moment, als anys 60, la tecnologia no estava tan avançada... Després ja vaig anar als EUA, on sí que ho estava, però aquell primer pas em va ajudar molt. També recordo que quan anava a la Facultat de Medicina em deia que havia d'estudiar i preparar-me només amb llibres anglesos, i, esclar, jo em presentava als exàmens amb un nerviosisme! No havia seguit els apunts que circulaven, encara ho recordo...

"Un mentor et pot canviar la vida", escriu al llibre.

— A la vida hi ha dos aspectes: un és l'ambició del que es vol fer i l'altre és el talent que un té. El gran error és anar per l'ambició i no tenir el talent. Jo sempre dono molta més importància al talent, que no el pots dominar tant com la gent que et coneix. Aquí hi entra el mentor, el tutor, que té una visió potser més objectiva i t'ajuda a llançar-te en allò que tu fas bé. La meva, de fet, ha estat una carrera bàsicament de mentors: he seguit el que m'han dit, sempre, esclar, amb un judici personal.

Quan vostè arriba a exercir al Mount Sinai als Estats Units, observa les desigualtats en l'accés a la medicina –els rics per una porta i els pobres per una altra– i fa passos per canviar-ho i atendre tothom igual.

— Bé, abans que res cal entendre la història dels Estats Units, un país d'immigració on la gent hi arribava molt individualment. Això l'ha fet un país molt creatiu, però la individualització va endarrerir la medicina, que ha de ser per a tothom. Van entrar les assegurances i les diferències entre qui en té i qui no. D'aquí 15 anys estic segur que els Estats Units tindran un sistema de salut dels més perfectes que pugui haver-hi. Jo, efectivament, em vaig trobar aquestes desigualtats: persones assegurades que es podien fer una prova l'endemà i altres que havien d'esperar-se dos mesos. I em vaig quadrar i vaig aconseguir canviar-ho.

I quina va ser la reacció?

— Va tenir força impacte. Un magnat de Hollywood em va donar cinc milions de dòlars, que vaig invertir en això. I va passar una cosa molt interessant: a la sala d'espera hi havia gent del barri de Harlem de Nova York al costat de gent de diners, com el mateix empresari Laurance Rockefeller, que era pacient meu. Ell estava assegut allà i em va dir: "Això és el que ha de ser el futur". El que dic és que aquestes desigualtats venen d'una història, però que això anirà estenent-se moltíssim.

Ha atès directius de Wall Street i ciutadans molt vulnerables, a qui visitava també a domicili. Què n'ha après d'aquestes diferències?

— Crec que un dels aspectes més interessants de l'experiència mèdica als Estats Units i específicament a Nova York és la diversitat: un pot visitar un president d'un país al matí i un sensellar a la tarda. I quina diferència hi ha? Doncs la veritat és que cap. En el moment que una persona  té una malaltia, un infart de miocardi, tots som iguals. És a dir, que tot i aquesta diversitat econòmica, en el moment que entres en un nivell de malaltia, tothom s'iguala. I aquest és un punt bàsic. 

Els primers anys de la seva carrera a l’estranger no van ser fàcils, tot i que n'hi ha que poden pensar, veient els èxits obtinguts, que tot li ha anat rodat. Al llibre vostè desmenteix aquesta impressió.

— El llibre està basat en això, en explicar que la vida està plena d'obstacles, i no crec que ningú se’n salvi. L’enfoco molt a la gent jove, sobretot, perquè hi ha una cultura de "el món és molt competitiu i jo vull estar tranquil", i així no arribaràs enlloc. El llibre convida a vèncer aquesta cultura i tirar endavant. D’aquí el títol, Sempre endavant, moving on. A la vida pots tenir èxit, però els èxits duren dos dies i després hi ha la realitat. A banda, crec molt en la influència dels primers anys de la vida: vinc d’un pare que era un home molt rígid, un psiquiatre molt de mètode, mentre que la meva mare era una persona que donava molta importància a les desigualtats socials. A partir d’aquí, jo he anat endavant amb un objectiu social, creient que puc contribuir a alguna cosa.

Al llibre recull que quan treballava a la Clínica Mayo i vivia a Rochester (Minnesota), on hi havia una comunitat d'espanyols, un episodi el va marcar l'endemà que el règim franquista matés Salvador Puig Antich.

— Sí, l'endemà tota casa nostra va aparèixer plena d’ous [esclafats]. No ho vam entendre mai… Vaja, potser estava relacionat amb alguna altra cosa, no ho sé, però és que va ser curiós perquè justament era l’endemà. Per a mi [la mort de Puig Antich] va ser un moment molt dramàtic perquè jo coneixia molt la família, era molt amic del seu germà.

Com ha portat tants anys lluny de casa? Ha sentit l’enyorança o la necessitat de tornar?

— És molt complicat, perquè allà m'han donat tot el que he volgut des del punt de vista professional. Aquí és fantàstic des del punt de vista de la qualitat de vida, venir de tant en tant, a l'estiu, potser, però esclar, la feina que un fa és important a la nostra vida i allà ha estat increïble, m’ho han donat tot. Per tant, no sé si la paraula és enyorar-se o no, però sents que ets al lloc adequat.

¿Aquí no l'hi van posar mai facilitats per venir, no es va donar l'oportunitat?

— Jo havia de venir aquí, sí, però es va cancel·lar... Aixo també va molt amb la meva personalitat, de no donar-hi més voltes: "I don't care anymore, what is next?" [Ja no m’importa, i ara què ?]. El que va passar no ho sé, però devia ser de gran envergadura perquè jo venia amb el suport del [Javier] Solana [llavors ministre d'Educació i Ciència] i anava a Madrid. Però jo vaig dir "Soc català, aniré a Catalunya" i Catalunya s'hi va negar. Vaig acabar al CNIC de Madrid… La història és interessant però no els hi puc dir més, aquesta és la veritat.

Parlem dels anys 90?

— Sí, em sembla que sí. 

Què creu que va passar?

— Si vol que li digui la veritat, no en tinc ni idea. No sé si van ser els metges d’aquí o alguna cosa a nivell polític.

Què n'opina de la recerca que es fa aquí avui?

— És molt bona. El que passa és que es necessita sobretot identificar la gent jove que té el talent per a la investigació, que no tothom en té, i se li ha de donar suport econòmic. Molta gent em pregunta: per què als Estats Units la investigació funciona i va tan endavant? Doncs per la mateixa individualitat que els he dit abans, que va lligada a la seva història, i que ha estat fonamental per a la creativitat i la investigació, tot i que per una altra banda ha fet mal en aspectes que són més socials.

Ha rebut molts reconeixements: premi Príncep d’Astúries d’Investigació, guardons de les principals organitzacions de cardiologia del món... Què es pot imaginar a partir d’ara? Un Nobel, potser?

— Ui, hi ha molta gent bona al món, no es pot individualitzar. Hi ha gent de gran categoria, més que no pas jo, així que no es preocupi per això.