Més enllà del pes i la massa corporal: com es diagnosticarà l'obesitat a partir d'ara?
Una comissió global amb participació catalana demana superar les limitacions de la definició actual
BarcelonaExperts de tot el món han elaborat un informe en què redefineixen l'obesitat i proposen anar més enllà de l'índex de massa corporal (IMC) com a factor per diagnosticar-la. En concret, defensen que cal un enfocament nou basat en altres elements que complementin aquest índex per determinar si algú té obesitat o no. Es tracta d'un document impulsat per una comissió global, amb el suport de 75 organitzacions mèdiques, entre les quals hi ha l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), que ha publicat la revista The Lancet Diabetes & Endocrinology. A banda de l'IMC, els experts consideren que cal tenir en compte altres factors com la mida corporal, si es té dificultats per respirar o si hi ha disfuncions en òrgans, entre d'altres.
"Tot parteix del fet que l'IMC és un marcador amb moltes limitacions i es podia redefinir l'obesitat amb altres components com la cintura de les persones", afirma José Manuel López-Real, investigador de l'IDIBGI i un dels experts que ha elaborat el document. A Europa, un IMC superior a trenta quilos per metre quadrat es considera un indicador d'obesitat, però la comissió remarca que aquest paràmetre no reflecteix la distribució en el cos ni proporciona informació sobre salut.
Algunes persones, per exemple, tendeixen a emmagatzemar l'excés de greix a la cintura i als òrgans del seu voltant. Per això, els experts suggereixen que cal mesurar la mida de la cintura, i la seva relació amb el maluc i l'estatura del pacient, a banda de l'IMC. També consideren que cal mesurar directament el greix corporal.
Obesitat clínica i obesitat preclínica
Els experts plantegen un nou model de diagnòstic. Per un costat, hi hauria l'obesitat clínica, que s'identifica a partir de divuit criteris diagnòstics per a adults i tretze per a nens i adolescents. Entre aquests hi ha les dificultats per respirar, una fallida cardíaca, dolor als genolls o malucs, alteracions en ossos i articulacions que limiten el moviment i disfuncions en altres òrgans com els ronyons, les vies respiratòries superiors i el sistema nerviós. Segons el document publicat, les persones que encaixin amb aquests criteris han de ser considerades com a pacients amb una malaltia crònica activa i han de rebre un maneig i tractaments adequats.
D'altra banda, hi hauria l'obesitat preclínica, en què la funció dels òrgans de la persona és la normal. Així doncs, els pacients no tenen una malaltia en curs, encara que tenen un risc elevat de desenvolupar obesitat clínica i altres malalties en el futur, com ara la diabetis tipus 2, malalties cardiovasculars, certs tipus de càncer i malalties mentals, entre d'altres.
Pel que fa als tractaments, el document indica que l'obesitat clínica s'ha d'abordar per recuperar o millorar les funcions corporals, ja sigui mitjançant canvis en l'estil de vida, una medicació o la cirurgia. En canvi, en el cas d'obesitat preclínica, els experts insisteixen que l'enfocament ha de centrar-se en la prevenció. Cal demanar assessorament als professionals sanitaris i, si ho consideren, iniciar un tractament per minimitzar els riscos de desenvolupar una malaltia crònica.