“Som les mares de molts fills: tots els pacients depenen de nosaltres”

BarcelonaDurant dècades han hagut de lluitar per ser molt més que les ajudants dels metges, havent de demostrar contínuament que la seva sensibilitat i els seus coneixements van més enllà de posar una vacuna o curar una nafra. Amb motiu del Dia Mundial de les Infermeres, viatgem al passat amb Pepa Gili, infermera de cures intensives ja jubilada, i parlem amb Judit Martínez, infermera d'atenció primària en actiu de 26 anys. El passat i el present d'una professió que es nodreix de la passió de tenir cura dels altres.

Vocació

Pepa Gili: Devia tenir uns set anys quan vaig dir que volia ser infermera. No tinc del tot clar per què; potser ho havia mamat de la meva mare, que va cuidar d'avis, sogres i de cinc fills. Els estudis els vaig acabar el 1969. No es feia infermeria a les universitats, cada hospital tenia la seva escola, i jo vaig estudiar a Santa Madrona, que ja no existeix i que era molt prestigiosa. Érem unes 30 noies a la promoció. Encara et preguntaven per què triaves treballar, però a casa sempre m'havien recalcat que havia de ser autosuficient econòmicament. Aquella època feien la sèrie Doctor Gannon, amb un actor guapíssim, que feia que moltes noies volguessin ser infermeres [riu], però jo volia cuidar la gent, el contacte i el tracte amb els malalts.  

Per ser infermera, havies de tenir alguna cosaque et motivés a dedicar-t'hi, de fet no era una professió del tot ben vista: encara cuejava el pensament que érem bruixes, perquè en el passat eren les que ajudaven a avortar i a parir; o putes, perquè algunes prostitutes que empresonaven, per escurçar la condemna, anaven als hospitals de monges i cuidaven els malalts. A més, vèiem homes despullats. Érem dones de mal viure. I t'estic parlant del segle passat! 

Judit Martínez: Com molts joves, a 4t d'ESO em vaig començar a plantejar el meu futur laboral. Tenia claríssim que m'atreia una professió amb contacte amb persones, on comunicar-me i aportar coses positives a la societat. Em plantejava ser mestra, periodista o infermera. No va ser fins a finals del batxillerat, en una assignatura d'empresa, que em vaig adonar que volia treballar al sector sanitari. Vaig fer unes minipràctiques en una farmàcia i em va agradar moltíssim veure el tracte amb la gent, com donaven consells de salut. Com a metge no m'hi veia, jo volia involucrar-me directament en la salut de la gent des d'un vessant més humà. Vaig fer la selectivitat i vaig entrar a la Universitat de Manresa, quan estava adscrita a la UAB. En tot moment vaig rebre el suport de la meva família, perquè estaven contents que em pogués formar d'allò que jo creia que em podia fer feliç, independentment de si fora es parlava de precarietat o no. Ara soc la primera infermera de la família. 

Condicions

P.G.: Jo no era benestant. Estudiava i feia pràctiques i a l’estiu ja em van enviar a treballar de nit als hospitals per aprendre el que era treballar de nit. Era mà d’obra gratis. Havies d’anar amb l’uniforme emmidonat, que no era gens pràctic. Cada vegada que te’l posaves l’havies de planxar a consciència, i la còfia no es podia moure ni un mil·límetre. Havies de seguir el codi de moral. Unes bajanades! Un cop em van fer agenollar a terra per comprovar que la faldilla no era massa curta. Per això, molts anys després, en un dels hospitals en què vaig tenir la possibilitat d’organitzar els uniformes vaig lluitar per imposar els pantalons, més discrets i pràctics.

Quan vaig començar a treballar vaig descobrir un altre món. Encara hi havia el Franco i en l’entorn laboral em vaig començar a implicar políticament. Els sindicaleros t’enviaven el missatge que tu podies fer alguna cosa per canviar el món. Va ser una època molt maca, però dura. Havia d’aprendre a fer d’infermera en unes condicions que ara serien impensables: escalfàvem sense calefacció, sense mantes, o fèiem drenatges amb forats grans. Fins fa poc no existien els serveis d’admissions. Jo atenia malalts i no sempre sabia quan arribaven o morien. Era desastrós comparat amb ara.

J.M.: El primer contacte amb la infermeria va ser abans d'acabar la carrera, a la unitat de medicina interna d'una clínica. Allà ja em vaig adonar que les infermeres no arriben a tot, que no paren; estan atentes a tot i han de tenir ulls i mans per a molts pacients. Som les mares de molts fills: tots els pacients depenen de nosaltres. Al principi anava acompanyada d'una infermera referent al torn de matí i m'encarregava d'ajudar a preparar la medicació i mesurar les constants vitals. Això em va fer valorar la feina de les auxiliars precisament perquè les infermeres anaven sobrepassades, en un estat d'hiperalerta. Som molt potents i ens ho hem de creure. De vegades ens falta aquest reconeixement: som la peça clau del sistema.

Reconeixement

P.G.: Abans el llibre de moral professional ens deia que érem les ajudants dels metges, per això ens deien ajudants tècnics sanitaris (ATS). Ara les infermeres estudien una carrera de quatre anys i no hi ha impunitat perquè el metge qüestioni el seu paper. Se sap què fa qui. Però aleshores era tan trist... Els havíem de subjectar una safata o portar-los la bata. A mi no em va passar, però sé d'una companya a qui un metge va exigir que li portés una tovallola per eixugar-se les mans i li va etzibar: "Fins fa quatre dies, les infermeres es treien les calces perquè els metges ens eixuguéssim les mans si era necessari". Et volien en una submissió total. No eres la infermera Pepa, sinó la infermera de tal metge. Jo m'havia format per tenir cura dels pacients, no per portar-li una bata a un metge entrat en anys. Però els primers anys no vaig tenir un paper propi davant dels pacients. Per sort, amb els anys, va canviar.

J.M.: Des del primer moment vaig pensar que ser infermera era útil, que ajudava la gent. De vegades només perquè els escoltava o els donava la mà els feia un gran bé. Curem amb la paraula i l'escolta. A quart de carrera em vaig començar a enfocar a triar especialitat i vaig fer pràctiques en un hospital i al servei de consultes externes. Estava feliç, perquè significava que arribava al final de quatre anys de carrera i de molt esforç, però sentia vertigen i por. La responsabilitat seria meva i havia vist com treballaven les veteranes. El punt d'inflexió va ser la col·legiació: aleshores em vaig adonar que la responsabilitat era tota meva i que la gent es mereix el millor tracte possible. I en això fer equip amb tota la resta de professionals és clau, perquè et permet tenir una visió global del pacient.

Càrrega de feina

P.G.: Al llarg de la meva carrera he alternat l'assistència als pacients i la gestió dels serveis d'infermeria. La gestió era tot un repte perquè podies posar en marxa idees i quan obries unitats, com m'he passat tota la vida fent en diferents hospitals. Entenies la complexitat de l'hospital i no només des del punt de vista d'infermera. Però a mi el que m'agradava de debò era estar amb els pacients i els familiars; encara que fos l'única infermera per a 40 malalts i fes torns de 12 hores. El sentit de vocació és clau.

Cada vegada s'ha anat tecnificant més, però abans fer cures i canvis posturals era molt feixuc físicament; ara tenim llits articulats, però abans t'havies d'ajupir i fer molts esforços. Jo vaig veure i participar en el procés d'informatització de les cures infermeres, que han permès tenir un millor control dels pacients, però també d'organització de la feina. Abans havies de tenir el cap molt ben moblat per recordar absolutament cada detall de cada pacient. Ara els historials ens diuen si es va prendre un vàlium fa 15 anys. El 2011 em vaig jubilar i si tornés a néixer, tinc claríssim que tornaria a ser infermera.

J.M.: La primera feina com a tal que vaig tenir com a infermera va ser en una unitat de cirurgia sense ingrés, on es fan petites intervencions, com treure quists o operar cataractes. Em va agradar perquè és molt especialitzada tot i que no es veu: ens encarreguem del preoperatori, els preparem per rebre l'anestèsia, gestionem les medicacions... I fem moltíssima educació en salut, que és clau, però sempre queda amagada. Vist des de fora, el pacient entra al quiròfan, s'opera i surt, però s'ha de mirar que no hi hagi risc de sagnat, donar pautes per si es troba malament i evitar que vagi a urgències. Els primers dos anys vaig treballar en hospitals, però després de la primera onada del covid vaig decidir canviar-me a l'atenció primària. La pandèmia va ser totalment deshumanitzadora i jo necessitava retrobar-me amb la gent. Em sentia impotent; a l'hospital feia infermeria de guerra.

Conciliació

P.G.: Vaig tenir el primer fill als 23 anys, era molt jove. I als 29 ja en tenia tres. Jo feia el torn de nit i tenia nul·la conciliació. Però clar, quan vaig triar aquesta professió, sabia que treballaria per Nadal, els dies de festa i tindria unes vacances d'estiu rares. La comoditat i la conciliació no existien. Ara tot plegat ha millorat, però jo vaig arribar a discutir amb la meva cap perquè volia donar-li el pit al meu fill. I aquella, que només mirava si portava ben posada la còfia, em deia: "Doncs que te'l portin". ¿Que em portessin un nadó a l'hospital cada tres hores? La baixa maternal que et donaven era de cent dies. I els sous eren molt baixos perquè no ens donaven el valor com a professional. Feies el que podies.

J.M.: Arribar al CAP em va donar l'oportunitat d'estabilitzar-me i de recuperar la humanitat, el contacte i l'empatia que ens havia tret el covid. Conèixer els pacients i establir un vincle i confiança amb el pacient et permet treballar millor. Aquella persona té nom i cognom i no és una persona amb malalties, sinó amb un bagatge de vida. Potser té la pressió alta, però també depressió perquè va patir maltractament quan era jove. Jo ara crec que tinc uns horaris compatibles amb la vida privada i que això permet engegar projectes clau: ens permet continuar formant-nos o tenir fills quan ho vulguem.