L'addicció als videojocs s'acarnissa amb els joves, però és més greu en adults

BarcelonaFa relativament poc que l’addicció als videojocs es considera una patologia com a tal, quan l'OMS la va incloure en el seu llistat de malalties el 2019, però els pacients que demanen ajuda per fer-hi front creixen sense aturador des de fa una dècada. De fet, i coincidint amb el confinament per la pandèmia, la xifra de jugadors que són conscients que han deixat de veure aquesta activitat lúdica com un mer entreteniment i han desenvolupat una necessitat malsana s’ha disparat i, a Catalunya, les dades de la unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals de l’Hospital de Bellvitge –un servei referent al país amb més de 5.000 pacients amb ludopaties, alcoholisme o drogodependències– corroboren aquest increment sense precedents: només l’últim any la demanda relacionada amb l’ús excessiu dels videojocs s’ha multiplicat per quatre. La majoria dels pacients (53,4%) són molt joves, tenen entre 14 i 20 anys, però la psicòloga i cap de la unitat, Susana Jiménez, alerta que l'addicció no hi entén d'edats i que l’impacte psicològic i emocional d’aquesta addicció és més greu en persones adultes. Tot i que només un 8% dels atesos tenen entre 30 i 40 anys i un 6,5% més de 50 anys, els pacients que tenen més de 25 anys arriben a consulta amb pitjors símptomes i requereixen un abordatge terapèutic més intens i durant més temps.

Les consultes mèdiques per addicció als videojocs representaven el 3,5% del total de les visites a la unitat de Bellvitge el 2021, però l'any passat la xifra ja s'enfilava fins al 15,4%. “És un fort augment que evidencia les conseqüències en salut mental a mitjà i llarg termini que han tingut el coronavirus", exposa Jiménez. A Bellvitge s'hi atenen dos tipus diferents de pacients en aquesta situació i l’edat és una variable molt important per valorar-ne la gravetat. "El més habitual és un home jove, sense responsabilitats familiars i sovint a l'atur, que desenvolupa menys alteracions emocionals i té més capacitat adaptativa per refer-se. Ara bé, hi ha un altre subgrup que el formen principalment homes de més edat que desenvolupen un trastorn més complex, ja que tenen altres malalties de salut mental i trets de la personalitat més conflictius, amb una família a càrrec i una feina", exposa Jiménez. 

Així ho constata l’estudi Subtipus de pacients amb trastorn de joc que busquen tractament, fet a partir d’un centenar de pacients d’entre 14 i 60 anys atesos des del 2005 a la unitat de Bellvitge. L’informe, signat per la psicòloga, evidencia que l’addicció als videojocs és més freqüent entre els joves. "A més, un 15% dels pacients que atenem i que tenen problemes econòmics, familiars, de vegades també legals, afirmen haver tingut ja alguna mena d'addicció durant l'adolescència", explica Jiménez. Però les seqüeles de convertir el joc en un mode de vida problemàtic acostumen a ser més greus en adults, ja que l’addicció no només els impacta més negativament en la seva salut mental, sinó que repercuteix en la seva productivitat familiar i laboral. Així, i malgrat que la prevalença i el risc de patir una addicció comportamental és més habitual en la joventut i les conseqüències per a la seva etapa vital poden ser dramàtiques –per exemple, són més proclius a fracassar en l’àmbit acadèmic o a aïllar-se socialment–, en pacients de més edat hi ha una actitud més positiva o normalitzada d'aquestes conductes i, per tant, menys consciència del potencial addictiu que tenen, en comparació a ludopaties típicament considerades dures, com les apostes o les màquines escurabutxaques.

"Joc d'aposta encobert en menors"

Aproximadament un 3% de la població està en risc de patir una addicció als videojocs, amb severes conseqüències en l’àmbit personal, familiar, social, laboral o acadèmic. En concret, els videojocs de rol multijugador massiu en línia, en què el jugador ha de passar moltes hores i teixeix una relació de dependència amb altres jugadors, són els que més problemes generen i els que tenen més potencial addictiu. Però Jiménez també alerta sobre els videojocs que incorporen caixes de botí, que són ítems virtuals que s’adquireixen com a recompenses aleatòries –més hores de joc, per exemple–, sovint pagant un import real en diners. "Són l’avantsala al joc d’apostes. De fet, és una forma de joc d’aposta encoberta permesa en menors, perquè l’adolescent posa diners per comprar aleatòriament accessoris. Com que li surt el més comú i el que ja té, de seguida té el pensament de recuperar-los i tornar a posar-hi diners", lamenta l’experta. 

Jiménez assegura que no cal demonitzar els videojocs, ja que per a la majoria dels usuaris són "entretinguts, motivadors, estimulants i divertits", però sempre que es juguin amb un pensament crític. El problema es desencadena quan la persona manté una relació insalubre amb els videojocs, prioritzant-los per davant de tot i perdent l’autocontrol sobre aquesta activitat. “I fins que pacients i famílies no reconeixen que la passió pels videojocs és en realitat una addicció, no acudeixen a les consultes als dispositius assistencials i associacions d’autoajuda. Poden passar-hi mesos", avisa.

Quan hi ha una addicció, els jugadors dediquen un temps excessiu al dia (almenys de 4 a 5 hores) al joc, i deixar de fer-ho els genera una sensació similar a l'abstinència: els augmenta la irritabilitat, l'ansietat i la tristesa o abandonen altres activitats socials, escolars o laborals per continuar jugant. Per a Jiménez, les causes d'aquesta addicció són una suma de diversos factors de risc, entre les quals hi ha la personalitat (l'addicció s'associa a la introversió, la impulsivitat, la baixa autoestima o els problemes per mantenir relacions interpersonals); l'existència d'altres trastorns o dificultats, com el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH), la depressió o l'angoixa social; així com dinàmiques familiars problemàtiques, com ara la imposició de prohibicions i restriccions o la permissivitat excessives davant les activitats lúdiques.