Joves i ictus: així és la vida després de la malaltia “de la gent gran”
Augmenten els casos abans dels 50 anys, també entre menors, i les seqüeles condicionen la tornada a l'escola i la feina
Barcelona“Tenis, pàdel, esquí, natació. Ho faig tot”, explica Albert Blancafort, de 15 anys. Aparentment, res fa pensar que patís un ictus als 10 anys. “Estava fent una prova de càlcul i, de sobte, em vaig quedar en blanc i em feia molt de mal el cap, com si tingués agulles punxant-me des de dins del cervell”, recorda. La professora es va adonar que no es movia bé, el va agafar a collibè i va trucar a emergències. Aquest és un dels últims records que té de l’episodi que li va canviar la vida de la nit al dia. No va saber que el portaven a l’hospital en helicòpter ni que el van operar de vida o mort fins que els seus pares no l'hi van explicar. Però sí que ha estat conscient de la feina intensa i continuada que ha hagut de fer els últims cinc anys per rehabilitar-se.
“El risc de patir un ictus augmenta amb l’edat, però el pes dels joves en el còmput total de casos no és gens menyspreable”, explica el neuròleg de l’Institut Guttmann Raúl Pelayo. De fet, la Societat Espanyola de Neurologia estima que els casos en joves han crescut un 25% en els últims vint anys. “Potser és perquè es diagnostica més i millor, però tenim indicis per creure que l’ictus és més freqüent. En la gent gran, per l’envelliment; en la jove, pels mals hàbits de vida, com l’alcohol, o la contaminació. Però no hi ha una causa clara”, diu Pelayo.
A l’Institut Guttmann es fa rehabilitació d’alta intensitat, i això fa que s’hi atengui un volum elevat de pacients de menys de 50 anys. Generalment –i depenent de la gravetat de la lesió–, responen millor. El malalt arriba amb diverses afectacions, algunes greus i d'altres més subtils. En funció del lloc de la lesió poden patir trastorns del llenguatge, de la mobilitat o del processament cognitiu (com la memòria o la coordinació), o més d’un alhora. L’ictus és un canvi radical i no esperat, i els malalts ho acostumen a viure amb por i amb molts dubtes. “Té un impacte funcional molt gran en la vida posterior, en l’escolarització i la feina. Hi ha persones que des de fora penses que estan bé: caminen o parlen bé, però tenen problemes de concentració, faltes d’atenció, apatia, problemes de memòria o incapacitat executiva. S’ho han d’apuntar tot, o no poden seguir una conversa”, exemplifica el neuròleg.
La Meritxell, psicòloga i mestra de primària, va patir un aneurisma quan tenia 27 anys. Una nit es va intentar llevar del llit i no va poder. Tenia la part dreta immobilitzada i la boca torçada. Els metges van preguntar-li si havia begut en excés o si s’havia drogat. Res d’això. Tenia un aneurisma gegant a la part esquerra del cervell que li va causar petits ictus. “Hi havia risc que rebentés i em van sedar perquè no em mogués”, rememora. Ja no recorda res més. “Amb l'ictus tots pensem en gent gran. Que em passés tan jove era molt xocant; jo era una noia sana”, explica. L’afectació inicial va ser greu. Confonia paraules amb la mateixa primera síl·laba –volia dir llit i deia llibre–, anava en cadira de rodes i no podia moure la mà dreta. “Em deia que tornaria a l’escola abans que acabés el curs; que en una o dues setmanes estaria al màxim. Però cada cop era més conscient que el que m’havia passat era greu”, explica.
L’Albert va passar tres setmanes intubat i quan es va despertar tornava a ser un nadó. “Respirava, però va haver de reaprendre a menjar, anava amb bolquers, no es bellugava gens”, recorda l’Àlex, el pare. El dia que va somriure va ser una fita extraordinària. “Encara visc amb incredulitat i sorpresa el fet de pensar que el meu fill de 10 anys patís un ictus; 24 hores abans estàvem jugant”, admet. I fins que no van passar quatre setmanes no va poder abraçar-lo: “El primer cop que ho vaig fer va ser a rehabilitació, quan ens van fer seure a terra i havia d’aguantar-li l'esquena amb el meu cos”. Des d’aleshores, qualsevol activitat l’han incorporat a la rehabilitació: des de pujar una escala fins a mantenir la higiene personal, fer sudokus o jugar.
Feina i escola
Els primers mesos després d’un ictus són decisius i es necessiten molts professionals: fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, neuropsicòlegs, logopedes, psiquiatres i treballadors socials. Però no hi ha una fórmula màgica i els especialistes s’han de reunir cas per cas per fixar uns objectius realistes per a cada pacient. “Ens preguntem: què podem esperar que aquest pacient aconsegueixi en les pròximes setmanes? I a partir d’aquí fem un pla de treball”, indica Pelayo. Si l’objectiu més realista és que pugui recuperar el llenguatge, es potencia la tasca de logopèdia. Si la intenció és tornar a caminar, s’intensifica la fisioteràpia. Però tot interacciona: les lesions cognitives influeixen en l’esfera motora i aquesta, en el llenguatge.
Ara bé, una cosa és reaprendre habilitats, com passa amb els adults, i una altra aprendre de zero una funció cerebral després d’una lesió, com passa amb els nens, subratlla Antònia Enseñat, neuropsicòloga del Guttmann. Pot arribar un nen de sis anys que ha patit un ictus per una malformació, en un moment en què el cervell s’està desenvolupant, i que la seva evolució lectoescriptora sigui més ràpida, però també tingui més risc de patir seqüeles a llarg termini. I adults que aconsegueixin tornar a un punt força semblant al d'abans de l'ictus, però que arrosseguin problemes de concentració, de memòria i atenció que els impedeixin tornar a la feina. Les avaluacions neuropsicològiques continuades serveixen per detectar funcions alterades que no es veuen a cop d’ull.
La rehabilitació també és un procés de reconstrucció de la identitat. La persona potser ha de deixar la seva feina, com la Meritxell. “Et sents una càrrega per a la família perquè veus que tothom està molt preocupat per com serà el teu futur. És molt fort”, explica ella. Amb molt d’esforç, torna a caminar i ha restablert la capacitat d’expressar-se, però continua sense mobilitat a la mà dreta i no s’ha reincorporat a la feina. Diu que amb el temps ha encaixat aquest canvi de vida i intenta que no tingui tant protagonisme en el seu dia a dia. “He après a viure amb aquesta discapacitat, ni m’adono que la tinc. He fet un procés d’autoacceptació. No he pogut ser profe? He fet voluntariats amb nens i cuido de la meva neboda”, diu.
L’Albert arrossega dues seqüeles: problemes de memòria i un camp visual reduït en un 75%. No pot llegir lletres massa petites i necessita certs espais i marges per poder-se concentrar i llegir. Una de les primeres preguntes que va fer la família va ser si podria tornar a l’escola. I ho va fer. Per la seva evolució, Enseñat va fer una intervenció parlant amb els seus professors perquè preparessin plans adaptats. Els seus companys i els mestres esperaven trobar-se amb l’Albert de sempre, però ara era un nou Albert. Segons els seus pares, ell és molt perseverant i només li has de dir que no pot per demostrar que sí que ho pot fer. Treu bones notes. “Jo crec que estic bé. Tinc clar que abans estava pitjor”, assegura l’Albert.