El Jesús, el primer nen nascut a Espanya després d'un trasplantament d'úter

BarcelonaEs diu Jesús i va néixer el 10 de març, dos anys i mig després que la seva mare, Tamara Franco, se sotmetés a un inèdit trasplantament d'úter a l'Hospital Clínic de Barcelona. Tant els pares com els cirurgians que ho han fet possible diuen que és “un petit miracle de la ciència”. I no és una exageració: és el primer nadó nascut completament sa a l'Estat després d'aquesta extraordinària intervenció que s'ha fet poc més d'un centenar de vegades a tot el món. Tot i l'ampli debat bioètic al seu voltant, com ell, una cinquantena de nadons han nascut des del 2014 gràcies a aquesta tècnica encara experimental. "El d'avui és un d'aquells dies que et fan sentir orgullós del sistema públic de salut", ha afirmat aquest dilluns el conseller de Salut, Manel Balcells.

El Jesús va néixer prematur, amb només set mesos, i ha estat ingressat a l'hospital 73 dies. Ara, però, ja pesa una mica més de 3 quilograms i, tot i que encara necessita una mica d'oxigen per respirar, les infermeres confien a retirar-li molt aviat. La seva arribada ha portat la felicitat a una parella que temia no poder complir el somni de tenir un fill per un trastorn congènit que afecta la mare. Tamara, que ara té 34 anys, té la síndrome de Rokitansky, que fa que una de cada 5.000 dones neixin sense úter ni trompes de Fal·lopi. Tenen ovaris, hormones i desig sexual, però no tenen la regla i la gestació és inviable. Ella ho va saber quan tenia 15 anys. "Va ser un cop fort perquè he volgut ser mare des de ben petita. Ha sigut un procés molt dur i amb molts riscos, però ha valgut la pena: després de tot he aconseguit ser mare", ha explicat.

El camí que ha permès el naixement del Jesús va començar fa gairebé una dècada. El primer cas d'un nadó nascut gràcies al trasplantament d'úter d'una donant viva va tenir lloc el 2014 a l'Hospital de Sahlgrenska, a Suècia. Només un any després, el Clínic va demanar els permisos dels comitès d'ètica i del departament de Salut per fer intervencions d'aquest tipus i, el 2016, els va aconseguir en el marc d'un programa experimental. Tamara, que viu a Múrcia, va assabentar-se'n i va contactar per correu amb el cap de servei de ginecologia del Clínic, Francisco Carmona, per postular-se com a candidata. Des d'aleshores, un total de 107 dones han consultat el Clínic per aquesta intervenció i ara ja hi ha una altra dona trasplantada i dues més que han iniciat el procés.

"Aquesta és una història de vida que comença amb la voluntat d'una dona valenta i d'un equip que sent passió pel que fa", ha afirmat el cap de servei d'urologia i trasplantament renal, Antonio Alcaraz. El doctor, visiblement emocionat, ha admès que els cirurgians estan acostumats a curar tumors i a fer trasplantaments que, per exemple, substitueixen la diàlisi i milloren la vida de les persones. Aquest cas, però, és "un pas endavant" sense precedents. "Els cirurgians no ploren, però aquesta no és només una història tècnica, és una història d'emoció: si en un trasplantament reconstruïm una vida, en aquest cas, n'hem creat una", ha explicat.

Complex com un trasplantament de cara

Un trasplantament d'úter és extremadament complex i només pot comparar-se amb un empelt de cara, ja que l'entramat de vasos sanguinis que nodreixen l'òrgan reproductiu són mil·limètrics. De fet, abans d'aventurar-se a fer aquesta intervenció, els cirurgians van viatjar als països on ja s'estaven fent per conèixer-ne tots els detalls. Per fer l'operació dins el programa català calia que la receptora patís la síndrome de Rokitansky. També que la donant i la receptora tinguessin el mateix grup sanguini; que la primera hagués tingut fills prèviament –per assegurar-se que tenia un úter viable– i que aquests no haguessin nascut prematurs ni per cesària. L'úter no podia haver patit mai cap problema o cirurgia. En el cas de Tamara, la donant va ser la seva germana: tenia gairebé 40 anys i ja havia complert el seu desig de ser mare, per la qual cosa no volia tenir més fills.

El 5 d'octubre del 2020, i amb un permís judicial, l'hospital va poder fer l'operació, que va ser liderada pels doctors Carmona i Alcaraz, i que va durar un total de 17 hores. Primer es va fer l'extracció de l'úter mitjançant cirurgia robòtica –perquè fos el menys invasiu possible amb la donant–. Es va allargar dotze hores. Després, l'òrgan reproductiu es va implantar amb cirurgia convencional. Només a quiròfan hi van participar més de vint professionals entre ginecòlegs, cirurgians de trasplantament, infermeres de ginecologia i de trasplantament, anestesistes i auxiliars d'infermeria.

Tamara va tenir la regla per primera vegada dos mesos després de la intervenció quirúrgica. "Un primer senyal que el procediment havia funcionat", ha destacat Carmona. Com a qualsevol pacient que se sotmet a un trasplantament, va començar a rebre un tractament immunosupressor. A més, calia esperar sis mesos des de la primera menstruació per poder fer la transferència d'embrions. En el primer intent, es va quedar embarassada, però va patir un avortament a la vuitena setmana de gestació. Poc després es va contagiar de covid i va haver d'esperar uns mesos més abans de fer un altre intent amb nous embrions.

La bona notícia va arribar en forma de test d'embaràs. Era positiu i, per tant, estava embarassada. A partir d'aquell moment, els set mesos de gestació els va passar sota un control mèdic rigorós. De fet, va patir una complicació anomenada preeclàmpsia, una malaltia greu que representa la principal causa d'ingrés a l'UCI de les embarassades i que pot acabar amb la inducció del part prematurament. La preeclàmpsia és una disfunció de la capa que separa els teixits de la sang i que dialoga amb la placenta, l'endoteli, i que és habitual en dones que prenen immunosupressors. "Pot comportar un creixement fetal per sota de l'esperat i un increment de la pressió arterial. Per això es va decidir programar una cesària a la setmana 30 de gestació", ha explicat el cap de servei de medicina maternofetal, Francesc Figueras.

Un dilema ètic

Tamara ja s'ha extret l'úter trasplantat, que és el procediment habitual en aquests casos. Generalment, es fa després del segon embaràs, però un cop va complir el seu desig de ser mare i tenint en compte que no és un òrgan vital (la seva funció és únicament reproductiva) però que havia de continuar amb el tractament immunosupressor durant tota la vida, la jove va demanar fer-se la histerectomia.

Carmona ha considerat que el trasplantament d'úter podria incloure també dones amb factor d'infertilitat uterí absolut, és a dir, dones que neixen sense l'òrgan, no els funciona correctament o l'han perdut per una malaltia (com el càncer). Ara bé, sobre calendaris i quan es podria fer aquest salt perquè aquesta intervenció sigui acceptada a la pràctica clínica d'un centre sanitari, el conseller Balcells s'ha mostrat prudent. "Tot ha de seguir els seus passos d'avaluació i quan hagi de ser, serà", ha expressat.

Com que és un procediment realitzat per la sanitat pública, no està exempt de riscos per a la donant i la receptora i només té una finalitat reproductiva, els cirurgians han admès que hi pugui haver "un debat ètic". Lluny de preocupar-los, consideren que aquests debats són "positius". "Aquest és un programa aprovat pels comitès d'ètica de l'hospital i de Catalunya, però és experimental i per demostrar la seva factibilitat des d'un punt de vista tècnic", ha subratllat Alcaraz, que ha destacat que la infertilitat fa patir molta gent.