Una nit de guàrdia a l'hospital: "Això em farà perdre anys de vida segur"

BarcelonaLa sirena de l'ambulància acaba amb la calma nocturna del carrer Sant Quintí de Barcelona. El soroll s'esvaeix aviat perquè el vehicle va molt de pressa: hi ha una vida en joc i cada segon compta. Quan aparca, el ritme vertiginós no s'atura: "Marcos [tots els pacients tenen nom fictici per protegir la seva identitat], saps on som? Som a Sant Pau". Sembla que el pacient ho entén, però és incapaç de respondre amb claredat. Té 65 anys, diverses malalties cròniques i acaba de patir un ictus. És la una de la matinada i el servei d'urgències de l'hospital funciona a ple rendiment, al marge del dia i l'hora, mentre els veïns dormen. Nou professionals atenen el nouvingut a la vegada. Al Box 1, que està reservat per a les emergències més greus, les que requereixen una atenció immediata, tothom sap què ha de fer en cada moment. Treballen a l'uníson, perfectament coordinats. Alguns fa 16 hores que han començat la jornada i no plegaran fins que acabi el torn de nit, que s'allargarà fins a les vuit del matí. Però el cansament i la fatiga no són excusa; cal atendre tothom que travessi la porta.

Cada dia una mitjana de 500 pacients passen per les urgències de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; un flux constant de persones que no cessa en cap moment i que no condueix al col·lapse pel sobreesforç de metges i infermeres, que fan jornades maratonianes per garantir l'assistència sigui l'hora que sigui. "Això [treballar tantes hores] em farà perdre anys de vida segur, però és la feina que he escollit i m'agrada", explica Mireia Albuixech, una de les metges del centre. L'ARA l'acompanya, a ella i a la resta de metges que han de fer guàrdia nocturna; uns torns extenuants que estan en el punt de mira del ministeri de Sanitat, que s'ha compromès a reduir el nombre d'hores que fan els metges, primer a un màxim de 17 hores, per garantir el descans dels professionals i minimitzar el risc de cometre errors pel cansament.

És un dia normal a les urgències de Sant Pau, entre l'1% i el 2% del mig miler de pacients que arribaran a l'hospital seran malalts molt greus, com el Marcos. Són pacients que tenen un risc vital imminent i no poden esperar perquè han patit un infart, una parada cardiorespiratòria o la disfunció d'un òrgan i els cal una atenció d'alta intensitat per sobreviure.

És el cas del Robert, un home de 60 anys amb diabetis que han portat a l'hospital per una complicació anomenada cetoacidosi diabètica, que pot ser mortal. L'han trobat al terra de la seva habitació, congelat, després de passar tota la nit amb la finestra oberta perquè no es podia aixecar. Fa hores que és a l'àrea de monitoratge, on ingressen els més crítics d'urgències, però evoluciona malament i no aconsegueixen estabilitzar-lo. A les dues de la matinada finalment el deriven a la planta de semicrítics. "Demà potser serà a la unitat de cures intensives (UCI), intubat", lamenta el coordinador del torn de guàrdia d'aquesta nit, Andreu Torres, que ha començat la jornada a les 8 del matí en un centre d'atenció primària. Des de llavors no ha parat.

Més envellits, més urgències

Més enllà dels casos greus, que reben atenció al moment, hi ha pacients amb altres nivells d'urgència. El gran gruix a Sant Pau, que de mitjana té un centenar de llits ocupats cada hora del dia, és el pacient crònic, complex i d'edat avançada. També té un alt risc i necessita assistència ràpida. Des del 2013 el nombre de visites d'aquesta mena de pacients a urgències augmenta un 2,5% cada any. Tot i que poden esperar una mica més a ser atesos, demanen més observació: els problemes de salut que se solucionen en poques hores quan la persona és jove reclamen més temps i més proves a mesura que l'edat del malalt augmenta.

De matinada, per exemple, el Carles, un jove de 34 anys, ha arribat pel seu propi peu a urgències. "Hola, bona nit, estic tenint una arrítmia", ha afirmat. N'ha tingut dues amb anterioritat i sap identificar els símptomes i les conseqüències: si no es tracta a temps, pot causar una fibril·lació ventricular i desembocar en mort. Ràpidament, vuit professionals l'envolten en un box i, en absoluta coordinació, segueixen el protocol per tractar aquest problema del cor. Li administren una combinació de fentanil i propofol perquè no senti dolor quan li practiquin la cardioversió elèctrica, una descàrrega de gran intensitat per recuperar el ritme cardíac habitual.

En un instant torna a ser el correcte. "Ja ho heu fet?", es pregunta el pacient. Està molt sedat i no recordarà res de la intervenció. Es posa a parlar en anglès i les persones que li han salvat la vida fan broma amb ell, li segueixen el joc i el feliciten pel bon accent que té. Gairebé són les quatre de la matinada, però l'esgotament no aixafa els ànims de l'equip, que ja té uns 90 llits ocupats. Al cap de dues hores el Carles rebrà l'alta hospitalària i, de la mateixa manera que ha arribat, marxarà a peu fins a casa seva. Si fos un pacient d'edat més avançada, en canvi, hauria necessitat més temps per deixar l'hospital i, per tant, més professionals i recursos per atendre'l.

Altes i derivacions

Els metges d'urgències combinen l'assistència als pacients i la gestió de la unitat. Procuren atendre bé i ràpid perquè no hi hagi una acumulació de persones, ja que el principal enemic de les urgències és la saturació. Cada cop que es reuneixen, repassen el llistat de pacients minuciosament, a veure si poden donar alguna alta o derivar a altres centres per disposar de llits buits i assegurar que el flux de persones que arriba a l'hospital no col·lapsa el servei.

A dos quarts de cinc de la matinada tornen a la guàrdia les doctores Marta Docío i Natália Sanz. En una nit d'activitat normal com aquesta, els metges d'urgències dormen unes quatre hores. A Sant Pau tenen habitacions individuals, però no tothom al sector té tanta sort i hi ha centres en què han de compartir un espai per descansar. L'arribada de nous pacients no s'atura i en nits més dolentes, amb molta saturació o molta emergència sanitària, la treva és de només una hora i mitja.

"Li dono l'alta, que bé", celebra la metge d'urgències Marta Serrano quan fa el traspàs de pacients a les dues companyes que han tornat. Fan torns perquè sempre hi hagi professionals desperts; les conseqüències del cansament són inevitables. Un cop acabi d'informar-les de la situació, podrà anar a descansar una estona: serà el primer cop que s'atura en 15 hores que fa que treballa.

Fer equilibris per conciliar

El traspàs més important de tots, però, arriba al final del torn, a les vuit del matí, quan l'energia dels que han fet guàrdia ja està sota mínims. Abans de marxar a casa, l'equip que ha passat la nit a l'hospital i els metges entrants es reuneixen i repassen, pacient per pacient, el centenar de persones que hi ha en llits del servei d'urgències perquè tothom estigui informat de les particularitats i necessitats dels malalts. Tot sota l'atenta mirada de la cap del servei, Mireia Puig, que explica que ha aconseguit doblar la plantilla després de la pandèmia per assumir l'augment de visites que cada any rep aquesta unitat de l'hospital.

La fatiga i l'esgotament no impedeixen que els sis metges que han passat la nit a l'hospital facin el traspàs a l'equip que entra, però sí que suposen un impediment per a moltes altres coses. "No es pot fer res després d'una guàrdia. M'oblido les bosses quan vaig a comprar, em cauen els plats... Faig coses molt estranyes", explica Serrano. Els seus fills també han normalitzat aquests horaris abusius i a una edat molt primerenca ja han après a mirar el calendari per saber si, per exemple, els tocarà passar el dia de Nadal sense la mare, com aquest any. "Espero que no siguin metges", reconeix amb frustració.

Els que tenen fills fan equilibris per compaginar les nits amb la família, com la doctora Albuixech, que aprofita que el seu menut és a l'escola per dormir unes hores, encara que siguin menys de les que li convindrien. "Jo aquest sacrifici el faig pel meu fill", remarca. Els que no en tenen, però, també en fan, de sacrificis. "Fer una guàrdia molts cops implica renunciar a alguna cosa", explica el doctor Torres, que recorda plans amb amics, aniversaris, dinars familiars i escapades a cases rurals que no ha pogut fer per ser a l'hospital. Fa cinc anys, per exemple, que el dia de Nadal el passa a urgències perquè entre els metges s'han de repartir els festius i així s'assegura que té la nit de Cap d'Any per a ell.

La metge Ana Villarejo, una altra de les professionals que ha passat la nit a urgències, ha treballat 90 hores en els últims nou dies. Està més animada que l'última guàrdia, en què reconeix que ho va passar malament. "Estem obligats a descansar 24 hores després d'una guàrdia, però hi ha setmanes que fem doblet i, fins i tot, triplet", que vol dir que fas dues o tres guàrdies a la setmana, diu. Tots remarquen que aquesta problemàtica és del sistema sanitari espanyol i destaquen el bon equip de Sant Pau i el lideratge de Puig. La cap de servei creu que s'han de disminuir les hores de guàrdia a urgències, garantir el descans dels professionals i transformar el model actual, però també que calen mans i una anàlisi de quins serveis sanitaris són prioritaris a l'hora d'impulsar aquesta reducció. De moment, però, els metges i les infermeres continuen hipotecant la seva salut i el seu descans.

Ja comença un nou dia. El bullici s'apodera de mica en mica de Barcelona i el carrer Sant Quintí s'omple de persones que van amunt i avall amb les piles carregades després d'una nit de descans. Entre elles es camuflen sis metges del Sant Pau que van a esmorzar, cansats però satisfets després d'una nit eterna, abans de caure rodons al llit.