María Martinón-Torres: "Les malalties que ara ens torturen apareixen perquè la nostra biologia no s’ha adaptat al món que hem creat"

BarcelonaLa metge i paleoantropòloga María Martinón-Torres (Ourense, 1974) és directora del Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana i es coneix com el palmell de la mà el jaciment arqueològic d’Atapuerca, un tresor on fins a cinc espècies d’homínids hi han deixat petjades. Aquesta setmana ha visitat Barcelona per fer una conferència sobre l’origen humà organitzada per l’Escola Europea d’Humanitats i l’Observatori Social de Fundació ”la Caixa”.

Paleoantropòloga i metge, aviat publicarà el llibre Homo imperfectus (Destino, 2022), on reflexiona sobre com l'evolució humana es pot explicar a través de la malaltia. 

— Les malalties tenen una dimensió importantíssima per comprendre qui i com som. Els humans construïm el relat de l’evolució de forma triomfalista. Diem: “Som l’espècie que va adquirint capacitats i que és cada vegada més potent”. I sempre arraconem una realitat del nostre dia a dia que són les imperfeccions, les malalties. I si realment som l’espècie més adaptada, si complim les teories de Darwin sobre evolució i selecció natural, per què hi ha defectes, per què apareixen les malalties?

¿Què ens diuen les malalties que ara patim de la nostra espècie? 

— La malaltia ens parla de la nostra biologia, de les nostres fortaleses, dels reptes que ens trobem. És una fotografia de la lluita per la supervivència. Ens demostra que ens intentem adaptar a un món que ha canviat a una velocitat superior a la que som capaços de fer-ho. S’han creat un ambient i unes rutines que res tenen a veure amb l’estil de vida de la nostra espècie fa 200.000 anys, quan vivíem a l’aire lliure i érem caçadors. En l’intent d’adaptar-nos a un món que nosaltres hem creat sorgeixen moltes malalties. 

Com les malalties infeccioses? 

— Aquestes serien la moneda de canvi d’haver adquirit la fortalesa social en nuclis urbans. No les trobem fins fa 50.000 anys, quan comencem a veure Homo sapiens arreu del món i hi ha un boom demogràfic. Si només han afectat la nostra espècie és perquè som molts i proporcionem als virus un exèrcit per propagar-se, i el nostre estil de vida sedentari i pròxim als animals afavoreix que les zoonosis també ens afectin.

¿Podem saber a partir dels fòssils quines malalties ens afectaven i de què moríem abans?

— Tenim accés a quadres o malalties que han deixat una marca en els ossos, com ara fractures o trencaments, però aquelles patologies que estan relacionades amb els teixits tous és complicat inferir-les perquè no fossilitzen. Afortunadament, ara amb la biologia molecular podem estudiar l’ADN antic, veure canvis de patògens que han après a colonitzar l’humà, i fer una reconstrucció de les malalties. Com les mutacions del sistema immune. 

L'esperança de vida i longevitat actuals no tenen precedents. 

— El coneixement mèdic i científic ha millorat les condicions de vida i ara hem fet cròniques malalties que abans eren causa de mort. Els primers sàpiens sobrevivien com a molt 40 anys i la nostra espècie, si la comparem amb altres primats com els ximpanzés, és molt longeva, també en el període postreproductiu. 

Això últim sembla una ironia.

— Totalment. En quin moment, a la selecció natural, li pot interessar allargar els anys en què no som fèrtils i que des d’un punt de vista físic estem en declivi? Doncs si ha apostat per l’anomenada tercera edat és perquè en l’estratègia d’èxit reproductiu de l’espècie s’ho val. Potser ajuda de forma indirecta. Hi ha la hipòtesi que els avis són fonamentals per tirar endavant la família. 

¿Així que evolutivament interessa que visquem molts anys?

— A la selecció natural li interessa maximitzar la població. No li importa la nostra salut o la nostra felicitat. El patiment és cosa nostra. I com que vivim més anys, també comencen a donar la cara malalties com l’Alzheimer o la demència, els càncers, que normalment arriben quan ja hem complert la nostra missió reproductiva. Són uns efectes secundaris que no afecten l’èxit reproductiu. Són el preu a pagar per viure tants anys.

I la nostra màxima preocupació és viure amb qualitat fins al final.

— És la cultura del benestar. Per a qualsevol animal el gran esforç de la seva vida és sobreviure, però nosaltres en dediquem molt a viure millor, a omplir necessitats personals i emocionals. I tot i així som probablement l’única espècie que és conscient que es morirà i hem introduït un tercer que juga un paper decisiu en la nostra vida, el metge, que no tenen la resta d’espècies. Som l’animal que més esforços dedica a ajornar la mort perquè la por que li tenim no és instintiva, sinó reflexiva. 

Diu que una part de les malalties que patim ara estan relacionades amb una vida sedentària i d'excessos.

— És el desajustament entre la biologia d’un homínid que va evolucionar per tenir una vida molt demandant d’exercici físic i a qui en un temps mínim l’hem obligat a passar tres quartes parts del dia assegut. Si parlem del sobrepès, som els únics que mengem més del que necessitem i del que menys ens cal. L’apetència pels greixos i els sucres és el resultat de 2 milions d’anys d’evolució per fer-nos desitjar allò que tenia una major aportació calòrica perquè el problema era la fam. Les malalties que ara ens torturen apareixen perquè la nostra biologia no s’ha adaptat al món que hem creat.

¿Els fòssils donen informació sobre el comportament davant la malaltia?

— Sí. A les poblacions d'Atapuerca s’hi han trobat una trentena d’individus i el 80% dels cranis presenten traumatismes. Estaven exposats a uns nivells de violència força elevats o a un estil de vida molt exigent o dur. Però en la majoria trobes supervivència a un dany. Si haguessin mort d’un traumatisme de forma fulminant en els ossos no quedaria cap marca i normalment identifiquem la cicatriu, el call ossi tractant de recompondre’s o la porositat per intentar regenerar-se. Les cicatrius als fòssils, sobretot quan són greus, ens diuen que es cuidaven entre ells. 

¿En tenim exemples?

— A Atapuerca tenim el cas de la Benjamina, una nena que presentava una deformació cranial important que a més de provocar-li un aspecte físic molt diferent li feia tenir problemes psicomotors. Malgrat això, sobreviu nou anys. Algú la va acceptar i la va cuidar. En el món salvatge no existeix la malaltia perquè és incompatible amb la vida. Si apareix és perquè fem perdurables causes de mort o d’incapacitat que només són possibles de superar si tenim algú que ens doni suport. En una espècie social com la nostra ja no sobreviu el més fort físicament, sinó el que està més ben relacionat.