Magda Casamitjana: "Hem de treure dels psiquiàtrics el gruix de les 2.400 persones que hi viuen"

BarcelonaMagda Casamitjana fa dos anys que està al capdavant del Pacte Nacional de la Salut Mental, un encàrrec del president de la Generalitat per fer una diagnosi que permeti reorganitzar un sistema que, malgrat els recursos invertits, no acaba de satisfer ningú. Casamitjana, exalcaldessa de Roses i exdiputada, venia prèviament de treballar amb un programa per a persones amb trastorn de gran complexitat. Diu que la idea de liderar aquest projecte, tutelat per l'Organització Mundial de la Salut, l’apassiona. L’any vinent s'ha d'aprovar el Pacte, que es defineix amb tota la retòrica moderna de la gestió pública: transversal, abordatge integral i canvi de mirada.

Quin és l'objectiu del Pla? 

— L'encàrrec que em va fer el president de la Generalitat va ser elaborar una estratègia de país per dissenyar el sistema perquè es garanteixi que una persona amb un problema de salut mental sigui tractat com un ciutadà des que es lleva fins que se'n va a dormir. La pandèmia va fer aflorar el malestar emocional a nivells mai vistos i va tensionar el sistema perquè tothom va anar als CAP. A més, a Catalunya es calcula que entre 1 i 1,2 milions de ciutadans tenen un trastorn mental. El nombre no ha incrementat, però en alguns casos s'ha agreujat.

En aquest temps de treball què s’hi han trobat?

— Hem parlat absolutament amb tothom, però sobretot amb els departaments i, per tant, hem fet una anàlisi de situació i ens hem adonat que hi ha moltíssims serveis, recursos, entitats i professionals destinats específicament a la salut mental. Es destina com a mínim un pressupost de 550 milions d'euros a la salut mental. Tenim clubs socials, prelaborals, programes de suport a la llar, llar amb suport, serveis d'atenció a la família... Però és cert que també tenim falta de professionals específics, psiquiatres, psicòlegs clínics, psicòlegs, infermers, i ara hem contractat per a l'àmbit de la salut terapeutes ocupacionals, educadors socials, treballadors socials perquè facin altres acompanyaments. La figura dels referents per al benestar emocional estan funcionant molt bé, escoltant la gent que està molt aclaparada pels problemes socials que deriven en mentals.

I per què famílies i persones afectades troben tantes dificultats per accedir a un servei?

— Perquè els serveis no es coneixen entre ells, no estan connectats. Hi ha una descoordinació entre departaments dels seus propis serveis. A banda, hi ha els serveis dels ajuntaments. Són molts recursos, de veritat. Salut fa els seus programes i Treball, els seus, però després no hi ha canals per coordinar-se i les persones no saben a quina porta trucar quan tenen un fill amb síndrome d’alcoholisme fetal que punxa rodes de cotxes, però que no és dolent i que els pares tenen por que la policia el detingui i el tanqui. Hem de ser capaços de canviar-ho i hi estem treballant.

Com es fa?

— Fent aterrar la coordinació en un territori, sabent oferir recursos que molts cops no són especialitzats, sinó els ordinaris. Si des del CAP o els serveis socials saben que hi ha una persona amb un trastorn que li agrada llegir, el poden derivar a una biblioteca, que prèviament ha estat avisada perquè l’acompanyi, ja que, si no, pot ser que l’angoixa el guanyi i no hi entri. Se’ns escapen els casos de les persones que no tenen papers ni estan empadronats i què fem amb les criatures de mares soles que tenen un brot psicòtic i s’han d’ingressar. No pot ser que la gent s'hagi de buscar la vida, hem de posar la persona al centre del sistema i, si va al metge, que tingui un referent i gestor que li munti el circuit d'ajuda.

Hi ha una queixa de vulneracions de drets, de contencions o ingressos involuntaris. Què en diu el Pacte?

—  Malgrat que no tenim dades definitives sobre vulneracions de drets, podríem acceptar el que manifesten les primeres persones [les persones afectades] que ens obliga a actuar ràpidament. Ens hem compromès a través d'un conveni amb l'Organització Mundial de la Salut a implementar el que anomenen Quality Rights, drets de qualitat, que suposen un canvi de paradigma, un canvi total de mirada, de cultura, perquè suposa acceptar que les persones amb un problema de salut mental tenen personalitat, identitat i dret al fet que se les escolti. Cal que professionals i primeres persones tinguin molt clar que parlem de drets humans, naturalment, però també de drets afegits perquè, lamentablement, s'acostuma a vulnerar els drets dels que no es poden defensar. Estem ultimant la PDA, la planificació de decisions anticipades, perquè qualsevol que tingui un problema de salut mental deixi escrit a la seva història mèdica com vol ser tractat.

Encara hi ha gent ingressada durant anys a centres psiquiàtrics? Fins quan?

— Ja no entra ningú a viure als hospitals des de fa un temps, però encara ara hi ha 2.400 persones que hi viuen: són persones amb trastorns molt greus, gent gran amb comorbiditat. N'hi ha que no tenen família. El que farem és mirar exactament cada cas perquè n'hi ha uns pocs que sabem que no podrem moure, n'hi ha uns altres que ja podrien començar a estar en altres espais i uns altres que ja podrien estar si en tenen amb la família. Anirem desinstitucionalitzant tan de pressa com puguem.

L'habitatge, com la feina, són els dos grans problemes?

— Són problemes comuns per a la ciutadania, però en el cas de la salut mental tot s'agreuja. Les taules d'emergència per a l'habitatge estan desbordades, però de la mateixa manera que hi ha ara un model per al sensellarisme, hem de fer-ne un per a la salut mental, que té una demanda diferent de la de la resta. La nostra reclamació és disposar de pisos per fer la transició sortint d'un ingrés per tornar a casa o a pisos tutelats o altres espais. Volem també una reserva d'habitatges per a les persones amb salut mental perquè puguin viure en comunitat on vulguin.

Les persones amb problemes mentals han sortit de l'armari per trencar estigmes.

— Hem fet un conveni amb Obertament per fer una campanya contra l'estigma a la feina, a l'escola, al carrer, què han de fer les famílies, què ha de fer un mateix. Per tant, ens ha ajudat molt això i també a visualitzar la problemàtica. Ara ja són activistes, ara ja no callen. Treballen amb mi perquè sense ells no podem fer res. Tota aquesta feina d'empoderament és bestial. Estan empoderats, s'organitzen, trenquen la imatge que una persona amb problemes de salut mental és violenta i problemàtica.