Malalts que ajuden altres malalts a superar trastorns de salut mental: la nova aposta del govern

BarcelonaSi en un diagnòstic la por al què passarà s'apodera del malalt, en el cas de la malaltia mental a aquesta angoixa s'hi suma haver d'afrontar l'etiqueta estigmatitzant que encara envolta la depressió, l'esquizofrènia, el trastorn de la personalitat o l'ansietat. El primer brot o la primera recaiguda són la porta a la dimensió desconeguda. Ho sap bé Ainhoa García, que defineix com una "bomba" l'ingrés en un centre fa onze anys. "Mentre ets a l'hospital no saps què tens i quan et donen l'alta no saps què vindrà: és molt dur", explica. 

El mateix any Albert Piquer va debutar –és com es coneix el fet de tenir primer brot– i es va quedar descol·locat, flagel·lant-se per "l'autoestigma", ell que es creia aliè a un sotrac com aquell perquè tenia una bona feina i estabilitat familiar. Va estar "aturat" cinc anys, sense forces per buscar qui li pogués donar una resposta, un temps que "segurament" –admet– va alentir la seva recuperació. Part de l'èxit per tirar endavant va ser entrar en un programa per formar-se com a "facilitador" –també ho és García– per poder ajudar altres persones que començaven tot el procés i fer que no sentissin la solitud que ell va sentir. Un suport de tu a tu, a través del qual el malalt que s'estrena comparteix dubtes, preguntes i temors amb una altra persona que prèviament ha passat pel mateix i, sobretot, se n'ha sortit.

Aquest model d'igual a igual –peer to peer– és una de les prioritats que s'ha marcat el Govern en el Pacte Nacional de Salut Mental, i segueix el model de França, que fa una dècada que s'ho va plantejar i ara ja té una seixantena d'aquests professionals dins del sistema sanitari públic, explica Magda Casamitjana, directora del Pacte.

Ja fa anys que la figura del facilitador, del peer, la fan servir entitats del sector privades en programes de recuperació, però l'objectiu és "professionalitzar-los, que tinguin dret a una nòmina" i s'integrin dins dels equips sanitaris amb psicòlegs, psiquiatres, infermeres o treballadores socials, exposa la responsable. "El peer és un plus perquè en un moment de desconcert pot tranquil·litzar el pacient", continua.

Seguint les passes que va fer França, Casamitjana avança que han de parlar amb els sindicats per aclarir que seran uns professionals que "no trauran la feina" a cap altre professional sinó que sumaran. El model francès fixa una titulació mínima de batxillerat per als peer i un màster de tres anys per preparar-los per acompanyar i saber comunicar en les crisis. Així, pot ser una sortida professional per a un col·lectiu amb una elevada taxa d'atur.

Com García i Piquer, Francesc Gómez-Morales és un facilitador de la primera promoció dels cursos organitzats per l'associació Emília i la Universitat de Barcelona. Són sis mesos de teoria i sis més de pràctiques, però ara per ara estan fora de la xarxa pública i es queixen que encara estan poc valorats. Psicòleg de professió, Gómez-Morales també admet que va vèncer l'"autoestigma" abans de ser capaç d'agafar les regnes de la seva vida, i sosté que entre iguals "es pot acompanyar en la mala experiència" d'un ingrés en una unitat de crítics o en una recaiguda. "Cal escoltar els malalts, que parlen amb molts professionals que els orienten amb la medicació, però des de la mutualitat nosaltres parlem amb ells sense jerarquies, i com que veuen que ens n'hem sortit, això els genera esperances i il·lusions que ells també podran fer-ho", relata. El benefici d'aquesta ajuda és mutu, apunta Ainhoa García, que assegura que el programa té la capacitat d'"empoderar" les dues bandes. Per sortir-se'n i per ser útil. 

Un complement al tractament

Un fet important és que els facilitadors en cap cas substitueixen un tractament psiquiàtric ni poden prescriure medicació. Aquesta part queda en tot moment en mans dels professionals. "La nostra missió és compartir experiències, donar una mica d'optimisme", afegeix Piquer, per a qui els hospitals no transmeten esperança. "No tenim la pastilla de la felicitat, però sí que podem transmetre que el patiment s'incorpora a la vida o que la tempesta dura i després s'esvaeix", resumeix. En aquest punt, García assenyala que com a facilitadora té una "escolta activa", fins i tot per "escoltar el cos de l'altre", i que es posa al lloc del seu interlocutor. No tot és parlar, sinó que de vegades l'acompanyament consisteix en passejar, fer un cafè, anar a comprar o asseure's al costat del malalt.

En la construcció del facilitador en salut mental a Catalunya, el doctor Francisco José Eiroá, investigador Ramón y Cajal en el departament de psicologia clínica de la Universitat de Barcelona, és un referent clau i ara és un dels assessors del Pla. Eiroá inclou aquesta figura dins del sistema de recuperació, "centrat en les persones i el seu projecte de vida", desplaçant així el predominant, que tracta des de la simptomatologia. "A nosaltres no ens defineixen els símptomes", subratlla el psicòleg Gómez-Morales. 

Per a Eiroá, el facilitador hauria de ser present "a tots els nivells", des de les consultes externes fins a les unitats d'aguts, on les visites estan restringides, perquè precisament en les crisis més greus el "benefici" per al malalt és tenir al seu costat algú que li serveixi de mirall en positiu.