Per què els gossos van arribar a ser els nostres millors amics? Els gens ho expliquen

BarcelonaQue els gossos són uns animals fidels és més que conegut. El perquè és tota una altra història on hi ha més literatura que no pas coneixement. Un estudi publicat avui a la revista Scientific Reports, vinculada al grup Nature, aporta dades que podrien explicar no només l’estima i la fidelitat, sinó també l’adquisició d’habilitats cognitives i socials per “comunicar-se” amb els humans. Segons s’apunta al treball, signat per l’investigador japonès Miho Nagasawa, de la Universitat d’Azabu, a Kanagawa, alteracions en la producció de cortisol, hormona lligada a l’estrès, podrien explicar la conducta dels gossos i, anant més enrere en el temps, la seva domesticació.

Hi ha un cert consens que el gos comú (Canis lupus familiaris) és un salt evolutiu del llop (Canis lupus) que s’hauria produït fa entorn de 30.000 anys. On i com hauria passat és encara una incògnita, per bé que es creu que haurien travessat l’estret de Bering des del nord d’Àsia en direcció a Alaska i d’allà a tot el continent americà. Però no és ni l’única teoria ni tampoc la més acceptada. L’origen del gos salvatge africà, el licaó, evolutivament més primitiu que cap de les espècies domesticades, així com el dingo australià són gossos a mig camí entre el llop i les espècies actuals, segons l’antropòloga Pat Shipman, de la Universitat de Pennsilvània. Tampoc no hi ha consens sobre quan s’hauria iniciat el procés de domesticació, que alguns investigadors situen fa 40.000 anys, al Neolític, mentre que d’altres sostenen que hauria sigut fa uns 14.000 anys i que hauria estat provocada per una mena de simbiosi per facilitar i compartir peces de caça.

Segons Nagasawa, però, hi podria haver també una explicació genètica. D’acord amb els resultats del seu estudi, dues mutacions en el gen del receptor de la melanocortina 2, que està implicada en la producció de l'hormona de l'estrès, el cortisol. En situacions que són percebudes com una amenaça, com podria ser un depredador en el cas d’un animal o una agressió en els humans, les glàndules suprarenals augmenten sobtadament la producció d’aquesta hormona, cosa que permet als uns i als altres escapolir-se del perill.

Anàlisi de 624 gossos

Els canvis en els gens implicats en les hormones que influeixen en el comportament social i les interaccions cognitives no han estat mai determinats amb precisió. Nagasawa ha estudiat aquests trets en 624 gossos domèstics mitjançant tasques per avaluar la comprensió del gos a gestos humans, a la comunicació i a la resolució de problemes. Els autors van separar els gossos en dos grups segons la seva raça: el grup Ancient, format per races considerades genèticament més pròximes als llops com l'Akita i el Husky siberià, i el grup General, format per totes les altres races que estan genèticament més allunyades dels llops. Els experiments suggereixen que els gossos del primer grup estarien menys lligats als humans.

La comparació dels gens associats a les habilitats cognitives en tots dos grups, inclosos els gens per a l'oxitocina, el receptor d'oxitocina, el receptor de melanocortina 2 i el gen WBSCR17, implicat en la síndrome de Williams-Beuren, caracteritzada per un comportament hipersocial en humans, ha permès als autors associar dues mutacions al gen MC2R amb la interpretació correcta dels gestos humans i a la resolució de problemes.

Els científics interpreten que les mutacions condicionen la resposta a l’estrès, de manera que els gossos reduirien el seu nivell d’alerta i percepció de perill o amenaça respecte dels humans. Aquestes mutacions s’haurien conservat evolutivament gràcies sobretot a la selecció artificial i el creuament de les diferents races.