Girona i Tarragona encapçalen el dèficit d'infermeres

BarcelonaEl sistema sanitari s’ha nodrit d’infermeres en els últims dos anys com mai per fer front a l’emergència del coronavirus, però l’auge de contractacions ha buidat les bosses de l’atur sense resoldre un problema que ja és endèmic. Falten infermeres a totes les comunitats autònomes. Segons un informe presentat aquest dimarts pel Consell General de Col·legis Oficials d’Infermeria, Espanya necessitaria 95.000 professionals només per remuntar la seva ràtio (actualment de 625 infermeres per cada 100.000 habitants) i arribar a la mitjana de la Unió Europea (827). I Catalunya, on es preveu que es jubilin entre 6.000 i 8.000 infermeres els pròxims cinc anys, no és una excepció: n’hauria d’incorporar almenys 13.000. Les conclusions també indiquen que Girona i Tarragona registren la ràtio d'infermera-pacient més baixa del país. Al conjunt de l'Estat, només Navarra se salva d’un dèficit que s’acarnissa especialment amb Múrcia, Galícia i Andalusia.

El conjunt de Catalunya aconsegueix superar la ràtio estatal amb 653 infermeres per cada 100.000 habitants, tot i que amb prou feines. Segons el rànquing elaborat per l'organització que aglutina tots els col·legis professionals d'infermeria de l'Estat, Catalunya és el vuitè territori de l'Estat amb la pitjor ràtio d'infermeres, només per davant de la Rioja, Castella-la Manxa, les Balears, el País Valencià, Andalusia, Galícia i Múrcia. Les comarques gironines (492) i Tarragona (524) són les demarcacions que registren la taxa més baixa. En canvi, i tot i que Lleida (568) i Barcelona (699) també pateixen la falta estructural d’infermeres, en aquest informe aconsegueixen retallar distàncies respecte a la resta de països europeus.

La directora de coneixement i desenvolupament professional del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), Gloria Jodar, explica que les conclusions de l’informe “confirmen una realitat que fa molt de temps que es denuncia des de Catalunya”. “Falten infermeres. Ara bé, fixar-nos únicament en una ràtio proporciona conclusions esbiaixades perquè la salut d’un país no només depèn de les mans que hi ha disponibles, sinó de com s’organitzen i com s’adapten les plantilles a la seva realitat”, afirma. Es refereix a les necessitats de la població i a determinants de salut com les condicions socioeconòmiques o la distribució geogràfica de la població. “Potser no cal tenir la mateixa ràtio a la ciutat de Barcelona, amb molta població però amb més accessibilitat als serveis sanitaris, que a l’Alt Pirineu, on cal assegurar els desplaçaments i tenir en compte que la població està més envellida i es concentren serveis”, planteja. 

Greus desigualtats territorials

La taxa infermera-pacient ha augmentat més d’un punt respecte a l’any 2018, quan se situava entorn del 5,6, però aquest “petit increment de la ràtio global és molt puntual”, planteja Jodar, que afegeix que en bona part respon a la col·legiació de noves infermeres acabades de graduar i al fet que la pandèmia ha augmentat les contractacions per fer front a una situació excepcional. “I hem de pensar que ara es començaran a jubilar les professionals nascudes als anys 60”, alerta. L’estudi també subratlla que el dèficit estructural és “alarmant” a la majoria de territoris, “cosa que posa en risc la seguretat dels pacients perquè les professionals han d’atendre el doble o el triple de persones del que recomanen les autoritats”, alerta el president del Consell, Florentino Pérez Raya.

La falta de mans d'infermeres és desigual en funció del territori i de la seva població (vegeu el gràfic) i Pérez Raya assegura que aquestes diferències “trenquen” el principi d’equitat d’accés al dret a la salut i al sistema sanitari. Múrcia n’és la prova: té la meitat de professionals que Navarra –que és l’únic territori que té superàvit d’infermeres, amb 926 infermeres per cada 100.000 habitants– i només mig miler d’habitants menys. “És impossible que es pugui oferir la mateixa atenció amb la meitat de les infermeres”, denuncia el president del Consell, que calcula que Múrcia necessitaria unes 5.000 incorporacions per remuntar fins a la mitjana europea. “Però comparar-se amb Navarra és complex: és un territori petit, amb molts serveis concentrats i on hi ha un nivell socioeconòmic més alt”, matisa Jodar. 

Galícia, amb una gran ruralitat, centrifugació de serveis sanitaris i una població envellida, és la segona comunitat amb pitjors dades i, a més, la que més contrastos presenta entre províncies, ja que Lugo duplica la ràtio de Pontevedra. I la tercera gran afectada és Andalusia, que tot i que ha aconseguit remuntar –durant molts anys registrava les pitjors dades de contractació infermera de l’Estat–, encara ara necessita 25.000 infermeres més. 

L’informe, que compara Espanya amb els 27 estats europeus, atorga la vint-i-dosena posició a l’Estat pel que fa a la ràtio d’infermeres, només per sobre d’Eslovàquia, Itàlia, Hongria, Bulgària, Grècia i Letònia. I, de fet, assenyala que tot i que assolís una ràtio equiparable a la mitjana europea, encara quedaria lluny de països com Bèlgica (amb 1.820 infermeres per cada 100.000 habitants), Finlàndia (1.350) o Irlanda (1.200). Ara bé, cal tenir en compte que hi ha diversos models sanitaris i polítiques de recursos i de categories professionals a Europa. Per exemple, hi ha països que inclouen auxiliars d’infermeria i tècnics dins la categoria d’infermeres o que no diferencien les infermeres generalistes de les especialistes.