“La gent gran existim, però als polítics els és igual si estem sols o si no sortim de casa"
La soledat no desitjada també és un problema comunitari, que afecta la salut, i les entitats demanen recursos fora del voluntariat
L'Hospitalet de LlobregatFa quatre anys que Maria Rosa Sancho, de 77 anys, quasi no surt del pis on es va criar, al barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Les escales són un abisme insalvable per a una dona amb dolors crònics, però la comunitat de veïns no vol ni sentir a parlar d’instal·lar-hi una cadira elevadora. Viu en un confinament dur i invisibilitzat. Les parets, plenes de retrats dels seus pares, parlen d’una vida dedicada en cos i ànima a la cura dels progenitors. Sense germans ni fills, des que els pares van morir viu en una profunda soledat que només alleugen els voluntaris de la Fundació Avismón. La visiten, l’acompanyen al metge, li donen una capsa amb menjar i li paguen el podòleg. Se li il·luminen els ulls quan en parla: “Són la meva família, em sento acollida, tinc algú amb qui puc comptar. Sense ells, ja m’hauria tirat per la finestra”.
La Rosa Maria està vinculada a l’entitat des de fa quinze anys. És una de les usuàries més veteranes i s’erigeix en una ambaixadora. Abans de trobar-los, diu, es passava el dia asseguda, amb la fotografia dels pares a la faldilla, completament sola. Ara, cada setmana, un voluntari la visita a casa. “I si no pot venir, perquè tenen molts avis i també família pròpia, em truca per assegurar-se que estic bé, si em cal res o per petar la xerrada una estona”, explica. Gràcies a ells, ara fa un parell d’anys també ha complert un somni: anar a la platja. “Tot el que fan no té preu”, afirma, i defensa que les administracions haurien d’implicar-se més en el finançament de la tasca dels voluntaris. “Treuen maldecaps als ajuntaments i a la Generalitat fent-se càrrec de nosaltres per voluntat, però han de fer mans i mànigues per pagar-ho tot de la seva butxaca. Que no existim, la gent gran? Sembla que als polítics els és igual si estem sols o si no sortim de casa”.
La soledat no desitjada en persones grans comença a entrar a les agendes polítiques, sobretot gràcies a les entitats socials, que han treballat durant molts anys a l’ombra. La mateixa UE s’ha posat les piles perquè aquesta lluita entri en les prioritats dels governs “per visibilitzar i desestigmatitzar” aquest fenomen cada vegada més freqüent, que augmenta amb l’edat per motius com la viduïtat o el distanciament amb la família. A Catalunya, un de cada cinc habitants té més de 65 anys i les projeccions calculen que, l’any 2068, hi haurà més de 14 milions de persones grans a l’Estat.
Baixar a la perruqueria o trucar al servei de teleassistència mèdica per petar la xerrada una estona. O, en casos molt extrems, demanar l’ingrés a presó per sentir-se acompanyat, una pràctica que va començar al Japó. Són algunes estratègies que la gent gran es veu forçada a utilitzar quan ha de fer front a la soledat i les expectatives de futur no són gaire esperançadores. Els experts consultats avisen que, si no s'adopten mesures de prevenció i es coordinen respostes polítiques equitatives, el problema s’agreujarà.
Resposta fragmentada
Cada vegada més ajuntaments impulsen iniciatives en aquest sentit, sovint aprofitant les que ja desenvolupen associacions i entitats. Com el "No et quedis a casa", de l’Ajuntament de Mollerussa, en què s’ha creat una figura per detectar situacions primerenques de soledat o aïllament de gent gran. O el programa Radars de Barcelona, en què es potencia la xarxa de barri perquè siguin els veïns, els comerços o les farmàcies les antenes dels serveis socials si, per exemple, algú fa temps que no baixa a comprar i identificar caigudes, hospitalitzacions o morts. Però la resposta governamental està fragmentada i depèn de cada govern. De fet, els experts demanen que s’elabori d’una vegada per totes un pacte nacional contra la soledat per coordinar els consistoris, les entitats i la Generalitat.
“Barcelona ha creat una estratègia municipal contra la soledat no desitjada i és el primer ajuntament de l’Estat a fer-ho, però ens cal coordinació. Hi ha territoris amb programes duplicats i uns altres que no en tenen cap”, explica Albert Quiles, director de la Fundació Amics de la Gent Gran, una entitat que lluita contra la soledat no desitjada des del 1987. Per a la vicepresidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Susanna Roig, calen polítiques transversals que abordin el fenomen, també des de l’àmbit sanitari, perquè la soledat té un gran impacte en la salut, com ara més risc de patir malalties físiques i de salut mental. “I no s’hi valen només les accions pal·liatives, quan la persona ja està sola, sinó que calen accions preventives. La soledat té un impacte individual, però també comunitari: com més membres la pateixin, més fragilitat i més recursos públics caldran”, simplifica.
“En gent gran, tot està per treballar i per fer. Les entitats del tercer sector lluitem molt per garantir els drets de la gent gran, però amb pocs diners i voluntariat no n’hi ha prou. No fem beneficència, necessitem que l’administració s’hi impliqui de debò”, afirma la directora de la Unitat Operativa Sociosanitària i adjunta a la gerència de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), Pilar Rodríguez. Quiles assegura que, amb una trucada o una visita, es contribueix molt a lluitar contra la soledat: “Potser per a nosaltres representa una o dues hores setmanals, que és molt poc, però per a ells és un tot”. Ara, la majoria de les situacions de soledat no desitjada no estan detectades. “No són una generació que es queixi gaire i vivim en una societat en què envellir és, paradoxalment, estigmatitzant”, afegeix Rodríguez.