El genoma de la medusa 'immortal' aporta dades rellevants per a l’envelliment

BarcelonaL’estudi dels mecanismes biològics de l’envelliment i el càncer porta, de tant en tant, a fer troballes que a primer cop d’ull semblen sorprenents, però que en realitat no ho són tant. Una mica aquesta és la situació que ha viscut un equip liderat per Carlos López-Otín, de la Universitat d’Oviedo, després d’haver estudiat el genoma de la Turritopsis dohrnii, una petita medusa àmpliament distribuïda per tot el planeta, des del Mediterrani al Carib passant pel Pacífic. Es coneixia la seva capacitat de revertir el seu estat de desenvolupament madur fins a estadis previs de més joventut, però no el perquè. López-Otín ha trobat la resposta a aquesta pregunta en els gens. Els resultats s’expliquen a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), la publicació de la poderosa Acadèmia de Ciències dels Estats Units.

Inicialment, el mecanisme de rejoveniment s’havia atribuït a la capacitat que tenen determinades espècies de regenerar els seus teixits de forma natural, com alguns rèptils. Amb el temps es va veure que davant situacions d’estrès el que fan aquestes meduses és revertir el seu envelliment un cop han arribat a l’edat adulta i es poden reproduir. L’equip de López-Otín va voler saber si en els gens hi havia alguna explicació.

Efectivament. Els investigadors van seqüenciar el genoma de la medusa i el van comparar amb el de la Turritopsis rubra, una altra medusa pròxima genèticament però sense aquesta capacitat de ser biològicament immortal. Posteriorment, van analitzar els genomes de totes dues meduses en diferents moments del seu cicle vital per mirar de trobar variacions genètiques significatives. La majoria dels canvis observats estaven relacionats amb els mecanismes de replicació i reparació de l’ADN, sobretot en gens vinculats a l’estrès oxidatiu i la senescència cel·lular.

El cas que ha cridat més l’atenció dels investigadors d’Oviedo és el del gen GLI3, que presenta gairebé el doble de còpies en la medusa immortal mentre s’està produint la seva reversió. Aquest gen participa en el procés de diferenciació de les cèl·lules mare. La seva sobreexpressió s’interpreta com el camí de retorn de les cèl·lules diferenciades a la cèl·lula mare original, un fenomen conegut com a transdiferenciació que és possible d’aconseguir amb tècniques de laboratori però gairebé mai en condicions naturals.

El mecanisme, suggereixen els autors, podria tenir relació amb els processos d’envelliment i oncològics, ja que podria ajudar a entendre factors bàsics que intervenen en la longevitat d’un organisme, per una banda, i, per l'altra, factors que participen en la immortalitat, una de les característiques fonamentals de les cèl·lules canceroses. Tots dos factors estan vinculats a la replicació cel·lular i a la reparació de l’ADN. La investigació d’aquests mecanismes ha estat una constant en el treball de López-Otín, que ha buscat en el genoma d’altres espècies fórmules similars, entre les quals la seqüència genètica de la darrera tortuga gegant de les illes Galápagos, que va morir amb centenars d’anys, o el de les balenes boreals que habiten l’àrtic, que poden arribar a viure entre un segle i mig i dos segles.