Maria Assumpció Vilà: "Fem la feina dels governs; prestem matalassos i paguem medicaments"

BarcelonaMaria Assumpció Vilà (Barcelona, 1944) és la presidenta de la Fundació Oncolliga Barcelona, una entitat que dona suport psicosocial de franc a persones amb càncer. Ella mateixa la va cofundar el 2003 i l'any passat hi va tornar després d'un parèntesi d'onze anys com a síndica de greuges de Barcelona. Des de l'any 1978 s'ha dedicat al voluntariat i al tercer sector, i bona part de la seva trajectòria professional es vincula a l'atenció al càncer. També és la presidenta de la Federació Catalana d'Entitats contra el Càncer (Fecec).

La Fundació Oncolliga es va crear fa vint anys quan, diu, el diagnòstic de càncer era una sentència de mort.

— És cru, però sí, la majoria de la gent amb càncer es moria. T'adonaves que hi havia molt de dolor, molt de patiment, perquè aquestes persones difícilment se'n podien sortir. Això, afortunadament, ha canviat molt.

Què oferiu?

— Sempre hem donat serveis psicosocials: tenim treballadores socials i psicooncòlogues i, també, voluntaris. Fa 20 anys, probablement el més complicat va ser la cerca de diners per posar la fundació en marxa. En Josep Antoni Díaz Salanova, que n'és el president d'honor, va encarregar-se de buscar els recursos i jo em vaig ocupar de trobar professionals per atendre aquestes persones. 

Després d'anys dedicada al sector social, el 2010 la proposen com a síndica de greuges de Barcelona.

— M'ho van demanar des del món social i admeto que em vaig espantar una mica. Creia que aquesta figura corresponia a juristes, però em van explicar que no calia ser expert en dret, que la meva missió seria la de dirigir i enfocar la sindicatura. En aquell moment només feia cinc anys que s'havia creat i em van triar per unanimitat.

Vostè ha vist l'emergència i les múltiples cares de la vulnerabilitat de la ciutat. Com afecta això l'àmbit de la salut?

— Barcelona és una ciutat desigual: hi ha diferències de classes d'un districte a un altre, i ja no diguem entre barris. Les diferències en l'edat amb què mor la gent en funció d'on viu són reals. I això és una qüestió de salut. A la sindicatura arriben les queixes de les persones dolgudes amb l'Ajuntament perquè no els fa cas. Un dels temes que més em van impressionar és el del sensellarisme; per precarietat econòmica, per desenganys o per abandonament, són vides desgraciades. I jo he criticat moltíssim el consistori com a síndica, però també sé que s'han posat molts diners per intentar solucionar aquest fenomen creixent i global. 

¿Un diagnòstic de càncer també és una vulnerabilitat afegida?

— Sí. I hi ha persones que, a més de la malaltia, conviuen amb les vulnerabilitats que comentàvem o amb trastorns de la salut mental. A més, el càncer encara fa por. Ara s'està convertint en una malaltia cronificada, però això no vol dir que no sigui greu. I apareixen noves preocupacions. Per exemple, què passa i passarà amb les persones joves que es volen reincorporar al món laboral? Perquè estan en tot el seu dret, no? Per refer la seva vida i per motius econòmics. Però la seva reinserció també implica unes conseqüències per a l'empresa, ja que la persona vol estar bé, però no podrà començar a treballar vuit hores d'avui per a demà. 

De fet, encara ara hi ha molts problemes, no només laborals, sinó a l'hora de llogar un pis o demanar un préstec per als malalts de càncer. 

— O no els fan assegurances de vida. I cal tenir en compte que ningú té la vida assegurada i que això afecta moltes altres malalties. També crec que a Espanya hi ha interès polític per solucionar-ho, i això ho demostra el dret a l'oblit oncològic. 

Quin és el perfil d'usuaris que ateneu?

— Persones de tots els nivells socials i amb tota mena de problemàtica psicològica. Tots els nostres serveis són gratuïts i no mirem la condició econòmica. Atenem tothom. Hi ha usuaris amb una situació, diguéssim, acomodada, que quan veuen que no els cobrem res es decideixen a col·laborar amb nosaltres. De fet, moltes de les col·laboracions fixes que tenim són persones que vam ajudar, a elles o a algun dels seus familiars. També rebem romanents d'entitats que es dissolen i, en menor grau, algun testament.

Com arriben, en l'àmbit psicològic, aquests usuaris?

— Són adults de totes les edats, però sobretot d'entre 40 i 50 anys. Alguns han encaixat prou bé el càncer i és la seva família qui ho porta pitjor. Altres que ho estan passant molt malament, psicològicament i econòmicament. Hi ha de tot. Normalment, la persona jove o que ha començat el seu projecte familiar i té fills petits pateix molt.

Per accedir a l'Oncolliga cal demanar ajuda i no tothom té les mateixes oportunitats de fer-ho, no?

— Des de la fundació intentem treballar en això i arribar a les persones que més ho necessitin i que tenen menys probabilitats de trobar-ho per altres vies. Perquè viuen en situacions de soledat, sense xarxa social, o estan hospitalitzats o viuen a casa seva amb limitacions i potser sí que tenen família, però passen moltes hores sols. El voluntariat ens ajuda a arribar-hi.

¿Hi ha prou psicooncòlogues i treballadores socials?

— Fins i tot des dels hospitals ens envien persones perquè ells tampoc poden oferir-los prou atenció especialitzada. Per tant, no. Entitats com la nostra estan fent la feina que hauria de fer l’administració.

En un món ideal no caldria que existíssiu. Són suficients els recursos públics?

— No n’hi haurà prou mai. La col·laboració de l'administració ja sabem que no acostuma a ser gaire alta, però es poden fer moltes coses més. Crec que podem arribar on l’administració no arriba. Per diversos motius, com ara que tenim el complement del voluntariat. La sanitat pública la defensaré sempre, perquè és molt bona, però això no només va de curar la persona; hi ha una sèrie de problemes en l’entorn social que són els que nosaltres intentem pal·liar.

Puc veure un magatzem de cadires de rodes i altres materials ortopèdics.

— Sí. També els proporcionem aquest material i no saps l'alegria que representa per als malalts i les famílies poder disposar-ne. Sovint necessiten caminadors o llits articulats i matalassos, i no tothom es pot permetre comprar-los o llogar-los. Nosaltres els ho deixem el temps que ho necessitin. També, per exemple, hi ha famílies que no poden abonar el tant per cent que es paga pels medicaments de la Seguretat Social i els abonem aquesta diferència.

¿Creu que som una societat més sensible i sensibilitzada amb el càncer?

— Crec que malauradament, o afortunadament perquè també hi ha molta gent que se salva, tots ens hem enfrontat a un càncer propi o d’algú proper i diria que això ens fa més proclius a voler ajudar els que es troben en aquesta situació.

I l'administració?

— Jo crec que sí, però és només la meva opinió. Crec que ara toca sensibilitzar-se amb la salut mental, vinculada i no vinculada al càncer. Tenim població, sobretot jove, amb molts problemes.

Durant la seva etapa com a síndica va haver de deixar l'Oncolliga?

— I ho vaig fer amb una mica de pena, però tenia clar que un dia tornaria. 

I així ha estat. 

— Sí. Vaig dedicar-me plenament a la sindicatura durant onze anys i quan vaig plegar, l'octubre del 2021, em vaig decidir a tornar-hi com voluntària. La presidència havia quedat vacant i la vaig acceptar. A mi, treballar per als altres sempre m'ha donat moltes satisfaccions. No tens una compensació econòmica, però sí l'agraïment d'aquells a qui has ajudat.