BarcelonaVa descobrir durant el confinament del 2020 que les amigues que suposadament tenia en realitat no ho eren. L’Adriana es va sentir aïllada emocionalment. Mirava el mòbil i no rebia missatges de cap de les persones que creia que se l’estimaven. “Feia whatsapps, però no em llegien o no em responien”, explica. I un cop va arribar l’estiu, quan els carrers van recobrar vida, va experimentar una forta fòbia social. “Vaig anar a una fira amb gent de la meva edat i en vaig marxar perquè era incapaç de parlar o estar còmoda amb cap d’ells”, diu. Només tenia 13 anys, però s’anava recloent cada vegada més en ella mateixa. No aconseguia teixir un vincle de confiança amb ningú. Plorava. I després van començar les autolesions. “Mirava Instagram i, tot i que ara sé que la majoria són imatges irreals i simple postureig, aleshores em comparava molt amb la resta i em sentia sola”, relata.
La història de l'Adriana, que ara té 16 anys, no és tan excepcional. De mitjana, un 13% de la població europea manifesta que se sent sola o molt sola, segons la primera enquesta europea sobre la solitud, The EU Loneliness Survey. I tot i que fins ara la investigació s'ha centrat en l'efecte de la soledat en la gent gran, l'informe va recollir que els que més expressaven sentir malestar per aquest motiu eren els joves. En l'àmbit estatal, l'últim estudi de l'Observatori de la Soledat No Desitjada de la Fundació ONCE revelava que els adolescents i adults joves presentaven el percentatge més elevat de solitud (21,9%). I la Creu Roja Catalunya també va observar que, entre els seus usuaris, era més habitual que se sentissin sols els que tenien edats compreses entre els 18 i els 29 anys (80%) que la resta dels adults (69%).
La pandèmia va exacerbar la sensació de soledat entre els joves, però la tendència és anterior. Se situa l’inici d’aquest fenomen en el 2012. “Ens preocupa molt perquè encara som lluny de saber què vol dir un jove quan afirma que se sent sol; és a dir, quins motius el porten a sentir-se així”, diu la coordinadora de la Creu Roja a Catalunya, Anna Sabaté. Creu que, tot i que l’afectació en la gent gran és inqüestionable, aquest grup acostuma a ser més resilient –potser perquè tenen menys expectatives– i els motius són prou identificables: no tenen algú que els aixequi si cauen, que els porti menjar a casa o que parli amb ells. “En joves creiem que és intrínsecament emocional”, afegeix.
La soledat és un sentiment subjectiu provocat per la percepció que un mateix té de la seva vida respecte a la que voldria tenir. Una persona pot sentir-se sola envoltada de gent, perquè és un fenomen que es relaciona amb el nombre de relacions socials que es tenen, amb qui i amb quina freqüència. I, sobretot, de quina qualitat. Si el contacte amb amics i familiars és habitual i es proporciona suport, la persona estarà protegida contra la soledat; quan algun d’aquests elements falla, s’amplifica. En l’equació influeixen altres factors com els trets de personalitat o els canvis d’etapa vital.
Entorn i xarxes socials
Les causes darrere d’aquest fenomen s’han d’estudiar més, però la psicòloga experta en educació emocional i membre de la secció Psicologia d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) Anna Romeu assenyala un parell de factors que haurien conduït a la situació de soledat no desitjada entre joves. “L’entorn social s’ha empetitit”, destaca. Les famílies s’entenen més com a nuclis petits i hi ha menys relació amb la família extensa, que acostuma a ser el primer nivell de socialització. En paral·lel, apunta cap als canvis en el context comunicatiu en què han crescut els joves, sobretot les pantalles i la digitalització. “Els mòbils han canviat la manera de relacionar-nos, paradoxalment: eliminen barreres físiques, però simplifiquen o limiten la comunicació”, diu.
Els vincles que ajuda a establir la tecnologia acostumen a ser més volàtils i menys significatius. El canvi de paradigma és encara més intens entre els nascuts el 2000. “Comparteixen moltes coses entre ells, però els que van créixer relacionant-se cara a cara, amb jocs de taula, jugant en equip, anant al parc sense saber a qui es trobarien i coneixent altres nens, tenen habilitats relacionals que no sembla que puguin tenir generacions posteriors”, planteja Romeu. En part, diu, perquè sovint els missatges han substituït les trobades cara a cara, les sortides al carrer, els gestos o la improvisació. “La paraula té molt de pes en les pantalles, però és la part més pobra d’una conversa. I la comunicació no verbal i gestual, que és el que més ens connecta, en molts casos s’està perdent o queda en un segon pla”, afegeix.
Un altre detonador de la soledat juvenil és la hiperconnexió, la idea que s’ha d’estar en línia a qualsevol hora del dia per si algú vol contactar amb tu, i la frustració que genera no rebre una resposta en un temps determinat. Això fa sentir que ningú et valora si no et busca o et respon. “Em desesperava. Pensava: «¿Per què no tenen cinc minuts per enviar un missatge?»”, diu l’Adriana. Romeu ho descriu així: “Com menys connexió personal i més connexió tecnològica hi ha, més ansietat”.
A parer de les expertes, les xarxes socials han desvirtuat la manera com s’entenen les relacions i la percepció d’un mateix. “¿Ens acompanyen o ens aïllen?”, es qüestiona Sabaté.
Viure sense mirar els 'likes'
L’Adriana va començar l’institut amb por que la jutgessin per la seva manera de ser o pels seus gustos. “A mi m’agradava molt un grup de K-pop i la gent em jutjava a les xarxes socials i en persona. Vaig deixar d’escoltar-los un any per agradar als altres i per estalviar-me crítiques”, explica. L’únic cop que havia expressat la seva opinió sobre el tema a TikTok va rebre 90 comentaris insultant-la (molts dels quals de desconeguts), i això la feia sentir encara més sola i incompresa. No podia compartir res amb ningú. “Gràcies al psicòleg de l’institut he pogut millorar coses. Estic aprenent a posar fre a les relacions i les accions que em fan mal”, afirma, i afegeix que fa un any que no s’autolesiona.
Per a Sabaté, la clau és educar la població (en general, no només els joves) en l’ús de les xarxes socials perquè tinguin i siguin referents propers, amb continguts més quotidians, no tan estètics. “I no vull criminalitzar les xarxes, que són una via de comunicació importantíssima, però no poden ser l’única eina comunicativa”, reflexiona. “Ara puc sortir al carrer sense estar pendent del mòbil, puc llegir, escoltar música o passar temps amb els que m’estimo sense estar pendent dels likes o del que opina la gent sobre la meva vida”, conclou l’Adriana.