"Quan et cures d’un càncer perds el dret de queixar-te, com si ja en tinguessis prou amb estar viva"

BarcelonaLa Yaiza Cumelles del 2013, quan tenia 21 anys i acabava de ser diagnosticada d'un limfoma molt agressiu, no pensava que la pitjor cosa de patir un càncer començaria quan estigués recuperada i intentés trobar feina, llogar un pis o conèixer gent. Tot i que ara està en remissió –no hi ha signes de càncer al seu cos–, el seu antecedent oncològic sempre passa per davant. Durant prop de set anys va voltar d'hospital en hospital per trobar un tractament que li salvés la vida. I ho va aconseguir amb una teràpia experimental i un trasplantament de medul·la òssia. Per fi, semblava que el 2020 començava una nova etapa. "Però aviat vaig entendre que fora de l'hospital només trobaria portes tancades. El càncer t’apallissa i després et tira a la vida real perquè t’espavilis sola, sense cap mena d’acompanyament. Mentre tens càncer ets una lluitadora, una heroïna i tens molta fortalesa, però quan et cures perds el dret de queixar-te perquè n’hi ha molts que no el superen. Com si tu ja en tinguessis prou només amb estar viva. I no és així: abans pensava que em moriria, però ara el meu problema és que no trobo feina, em trobo malament o no em sento còmoda amb les meves cicatrius i tinc dret de dir-ho". 

Només li faltaven dos mesos per acabar la formació de maquilladora professional quan el càncer va arribar a la seva vida. La Yaiza sempre ha volgut treballar en el món de l’estètica i els espectacles, però la malaltia l'ha obligat a renunciar-hi. No només no va poder reprendre els estudis després dels tractaments, que es van allargar més de l’esperat i entre els quals hi havia quimioteràpia, autotrasplantaments i teràpies experimentals, sinó que les seqüeles que arrossega també li impedeixen ara dedicar-se a res que impliqui passar-se moltes hores dreta, fer força amb les mans o gastar molta energia. Té problemes de visió, osteoporosi i artrosi i un cansament general. “En el moment que em van treure els immunosupressors, em vaig posar a buscar feina. Feia cinc anys que no sortia sola al carrer o que no agafava un autobús, però era el més urgent", recorda. 

I la laboral va ser la primera porta que va trobar tancada. El mateix dia que van comunicar-li que estava en remissió del càncer, quan encara no havia assimilat emocionalment o psicològicament que estava curada, va començar a buscar feina: “A totes les entrevistes havia de justificar que havia estat set anys sense treballar perquè havia viscut als hospitals per rebre tractament contra el càncer. I aleshores vaig comprovar que és cert que hi ha discriminació a l’hora de contractar persones que hem passat una malaltia, perquè les empreses es pensen que rendiràs menys o que agafaràs moltes baixes".

La Yaiza havia tingut experiència laboral de molt joveneta de cambrera i de dependenta, però el seu cos ja no pot suportar jornades com aquelles. “A les entrevistes de feina em preguntaven: 'Estàs preparada per treballar?', i jo mateixa els havia d’admetre que no ho sabia, perquè feia només dues setmanes que havia estat ingressada a l’hospital", explica. Hi havia gent que li recomanava no explicar que havia tingut càncer perquè no la discriminessin. "Però, ¿què havia de fer? ¿Dir-los que m’havia passat els últims anys trobant-me amb mi mateixa al Vietnam?”, ironitza. 

En els últims dos anys ha treballat en tres llocs i sempre ha tingut problemes per aconseguir condicions flexibles. L'última feina era en un servei d'atenció al client amb jornada reduïda, però la van acomiadar fa dues setmanes. “Només havia agafat una baixa, però l’empresa deia que no estava disposada a mantenir-me per si n'agafava més. El meu historial mèdic només hauria d’importar al meu metge, perquè qualsevol altra persona només el farà servir per posar traves", denuncia. I com que no pot treballar a jornada completa, tampoc pot llogar una habitació a Barcelona, on ha nascut i viscut gairebé tota la vida. S’ha vist obligada a mudar-se a Tarragona.

Conviure amb un cos nou

Curar-se del càncer i tornar a un món que havia continuat avançant en paral·lel mentre vivia aïllada en una habitació va ser molt complicat. “És un salt mortal. Han passat set anys i m’he perdut moltes experiències: aniversaris als quals no he pogut anar, xicots d’amigues que no he conegut, viatges que no he fet o experiència laboral que no he pogut tenir. Ja no soc la noia de 21 anys, sinó una altra de 27 que ha de descobrir el seu nou cos i les seves noves limitacions", explica. La majoria d’amics que tenia als 21 anys ja no hi són i ara, assegura, li costa molt conèixer gent de zero. “Quan expliques a algú que has superat un càncer, la relació canvia. Les converses es tornen estranyes, la gent no se sent còmoda ni sap com tractar-me i, per tant, jo també em sento incòmoda. M’adono que tinc poques coses en comú amb ells, que jo en sé molt de quimioteràpies, però no de sortir de festa. I tot això em fa tenir més coses en comú amb la meva iaia que amb les noies de la meva edat”.

Aquest mur també se'l troba a l’hora d’intimar. “El meu cos no és el mateix que abans: tinc moltes cicatrius, la pell ha quedat com estranya, tinc pocs cabells. En el tema sexe, és habitual tenir vaginisme després del tractament, i veure’m o que em vegin nua m’és incòmode", explica. I afegeix: “De vegades sembla que ja no podré tenir mai sexe només per gaudir, que sempre hauré d'explicar què he superat per fer-ho i molts cops no et ve de gust passar per això". A la Yaiza també li preocupa no poder tenir fills: “Després d’un càncer moltes ens quedem estèrils, però no se’ns informa de quines opcions tenim per poder ser mares en un futur”. A ella ningú li va explicar que podia congelar-se òvuls abans que fos massa tard i per adoptar també li posen traves, diu, perquè no és solvent econòmicament, li costa conèixer gent nova o tenir una parella. “He superat un càncer, però el que ve després, tal com estan les coses, no és gaire millor", lamenta.