Marta Puig, 'Lyona': "La fecundació 'in vitro' ha sigut el pitjor procés de la meva vida"

BarcelonaLa il·lustradora i realitzadora Marta Puig, més coneguda com a Lyona (Esparreguera, 1979), està a punt de parir (si no ho ha fet ja) la seva filla Ramona. En el seu últim llibre il·lustrat Madr¿eh? (Random Comics), l'autora de SexOh! relata el seu propi procés de reproducció assistida. Ho fa amb humor, però també hi exposa de manera molt crua l'impacte físic i emocional dels tractaments de fertilitat, els motius que ens porten a endarrerir la maternitat fins als 40 anys, la falta d'educació sexual i reproductiva o el desconeixement de malalties com l'endometriosi.

D'on sorgeix la necessitat d'escriure aquest llibre?

— Quan vaig començar a fer el tractament de fertilitat em vaig adonar que desconeixia molts temes relacionats amb la reproducció i amb el nostre cos. ¿Com pot ser que estiguem tan desconnectades del nostre cos? I també el vaig escriure perquè, tot i fer-ho en parella i tenir família i amics donant-me suport, és un procés en què et sents molt sola.

Per què?

— Perquè és molt difícil d'explicar tot el que sents: la frustració, la por, els nervis... Ha sigut el pitjor procés de la meva vida. Si no ho vius és molt difícil d'entendre, no hi ha res que m'hagi remogut tant com això. Les proves, l'hormonació, l'extracció dels òvuls, estar pendents de si han fecundat o no... És un neguit constant. I vaig pensar que estaria bé fer un llibre per parlar-ne amb naturalitat, per acompanyar persones que ho estiguin vivint o per prevenir que les dones arribin a aquest punt. Hi ha coses com ara que la reserva ovàrica disminueix amb l'edat que jo desconeixia. També estava totalment desconnectada del cicle menstrual i el missatge que t'arriba de jove és que et pots quedar embarassada sempre i has de tenir por de les relacions sexuals.

Per què creus que falta aquesta informació?

— No se'ns educa ni se'ns explica tot això. Ara cada cop es fa més, però en la meva generació hi havia molt de desconeixement. A les xarxes hi ha llevadores que estan fent molta feina parlant del cicle menstrual, de la fertilitat..., però és molt trist que no ho trobis en l'educació o que quan vas a la ginecòloga no t'ho expliquin bé. Jo, per exemple, sempre havia dit als meus metges que volia ser mare i que em miressin si estava tot bé i sempre em deien que sí. I, de cop i volta, em diagnostiquen una endometriosi als 37 anys.

Tenies símptomes d'endometriosi?

— Sí, molt de dolor de regla, des de sempre. Fins al punt de desmaiar-me i haver d'anar a urgències.

Havies normalitzat el dolor?

— No és que jo el normalitzés, és que els metges me'l normalitzaven. Em deien que aquell dolor era normal i que em prengués un ibuprofèn i cap a casa. He anat de consulta en consulta i em donaven visita cada sis mesos i jo amb un dolor que m'incapacitava. Era molt frustrant. No va ser ni el ginecòleg qui em va diagnosticar, sinó un traumatòleg, perquè tenia molt de dolor a les lumbars i en una ressonància magnètica em van trobar que tenia un focus d'endometriosi. Fins als 37 anys no em diuen que era endometriosi i que, a més, afecta la fertilitat. Veuen que tinc una reserva ovàrica molt baixa i em diuen que potser no podré tenir fills amb els meus propis òvuls. I et preguntes: ¿com he arribat a aquest punt si tota la vida he estat dient que volia ser mare? Donava per feta la fertilitat. Sabia que podia triar ser mare, però no havia pensat mai que no podria.

T'havies posat algun límit?

— Vam arribar a fer tres extraccions d'òvuls i, de fet, jo no volia arribar a tant. N'hauria fet dues i ja està. Però ho vam anar parlant amb la meva parella i vam dir: "Va, fem un últim intent". I vam arribar a tres, que ja és bastant. Però sí que havia dit que si la transferència de l'embrió no anava bé ho deixàvem aquí. Per a mi, aquest era el límit. L'ovodonació no la veia clara. I no volia tornar a passar per aquí perquè ha sigut un any d'una muntanya russa emocional molt intensa i em plantejava adoptar o acollir.

Com impacta en la relació de parella?

— Afecta molt. Abans de fer la FIV (fecundació in vitro) vam estar intentant-ho durant un any, i t’adones que tens sexe per quedar-te embarassada i això acaba fent mal a la parella. És allò d’"ara toca". En el meu cas, a més, ens portem bastants anys de diferència i el meu rellotge biològic pressionava molt més. I ell ho ha fet una mica per mi i, en el fons, això no és sa. Perquè és un procés tan dur que hi ha moments en què els dos no esteu en el mateix punt. Hi ha un moment al llibre en què jo li pregunto "¿Fem una altra extracció?" I ell em diu: "És el teu cos". I és veritat. Al final, ets tu qui viu tot això, tota la càrrega la portes tu, però això tampoc ajuda que l'altre arribi a empatitzar perquè tampoc és fàcil, perquè no ho està vivint com ho estàs vivint tu.

La reproducció assistida encara és tabú. Ho has viscut així?

— Quan vam començar i ho vaig comentar, hi va haver amics que em van dir: "El nostre fill també és in vitro". I jo deia: "Com és que no me n'havia assabentat?" Hi ha una barreja de vergonya, d'acceptar que hi ha un problema quan és una cosa molt natural, i, després, també crec que és per no preocupar els altres i si no va bé no haver d'explicar-ho i afrontar-ho. Al final, vaig decidir explicar-ho. Això s'ha de normalitzar i visibilitzar perquè si no ¿a sobre m'he de menjar tot aquest dolor jo sola? A mi el que m'ha salvat és tenir una xarxa d'amigues, la meva família, gent que es preocupava, amb qui podia parlar i amb qui podia plorar. I el llibre també vol ser aquest personatge: algú que faci estar menys sola la persona que ho està vivint.

Et van oferir ajuda psicològica durant tot aquest procés?

— Res. Me la vaig buscar jo i he estat anant a la psicòloga. Però, per part de les clíniques, no hi ha ajuda psicològica, i et deixen anar bombes que tu has d'assumir i processar. I la parella tampoc pot assumir aquest pes.

Sovint sembla que un tractament de fertilitat sigui travessar la porta de la clínica i sortir amb un nadó en braços, i tu expliques de forma molt crua tots els detalls d'un procés que pot ser molt dur.

— Per començar t'has d'hormonar i punxar i l'extracció d'òvuls et diuen que és una operació senzilla però et quedes una setmana tocada. Però el pitjor, per a mi, no és a nivell físic sinó emocional. Els nervis... I molts cops et parlen de temes que no entens i ho has d'anar investigant. Hi ha poca informació.

¿En algun moment vas pensar si tot això ho feies perquè realment volies ser mare o per la pressió social per ser-ho?

— Això és un tema. Des de sempre es creu que la dona per ser dona ha de ser fèrtil i tenir fills. En el meu cas, però, jo des de ben petita volia ser mare i crec que també és –i això en el llibre es veu– per la relació que tinc amb la meva mare. M'ha agradat tant viure aquesta relació que jo desitjava tenir una cosa similar amb la meva filla. I això és el que m'ha portat a no voler perdre'm aquest tipus de relació.

Li dediques el llibre.

— Al final és una carta d'amor a la meva mare. Hem tingut una relació molt bonica.