Malats psiquiàtrics reclamen acabar amb l'ús de les corretges per reduir-los

BarcelonaNo consta cap registre oficial de les contencions que es fan als pacients de psiquiatria a Catalunya: ni se sap el número ni tampoc el temps de durada, i encara menys en quines circumstàncies s’ha optat per deixar fora de joc un malalt. Però, de fer-se’n, encara se’n fan, malgrat que hi ha una voluntat general de reduir-les al mínim. Per a l’OMS, sovint se'ls immobilitza perquè és la via fàcil i ràpida en un sistema de salut mental força tensat i insta els governs a intervenir-hi perquè els professionals evitin el mètode. 

Consultada per l’ARA, la conselleria de Salut no ha respost sobre quins plans té per avançar en el compliment de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, ratificada per Espanya el 2008, o en la iniciativa del Parlament del 2016 que establia la necessitat d'elaborar un únic protocol per fixar quins són els mètodes i criteris per fer-ne una avaluació i seguiment. A hores d’ara, cada unitat psiquiàtrica aplica els seus paràmetres i la varietat de la pràctica és encara més àmplia en l’atenció d’urgència domiciliària, on amb els sanitaris també poden actuar policies, tot i que els Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona reben formació. En psiquiatria, per contenció s’entén la tècnica per reduir una persona que està patint alteracions mentals que suposen un perill per a ella o per a tercers amb l’objectiu de modificar la seva conducta.

De medicació a aïllaments

De contencions n’hi ha de diferents tipus: la mecànica, és a dir, lligar amb corretges el pacient en un llit; la farmacològica, que consisteix a administrar una medicació extra per calmar-lo, i la verbal, que bàsicament són amenaces. També es recorre a l’aïllament en una habitació. “És un sistema de mesures coercitives”, afirma Iván Cano, tècnic en drets i incidències a Salut Mental, la federació més gran d’entitats del sector. Cano subratlla que els pacients psiquiàtrics són els “únics” que veuen com el dret a l’autonomia està limitat i, per ordre judicial, se’ls pot obligar a medicar-se o se'ls pot lligar, mentre que un malalt oncològic “té tota la capacitat per decidir si vol seguir amb la teràpia o no”.

Mercè Torrentallé recorda com un dia del 1999 policia i sanitaris es van presentar al seu domicili per atendre-la d’un brot. Mentre forcejava amb cinc homes, explica que quan el seu fill va xiuxiuejar-li que es deixés ajudar perquè al carrer hi havia el veïnat mirant què era tant de rebombori, hi va accedir, i va pujar a l’ambulància per voluntat pròpia. Ja a l’hospital, es va passar quatre dies lligada i empastellada perquè, desorientada com estava, es va aixecar del llit amb l’única idea de sortir d’aquella habitació que no reconeixia. “El meu cas és un exemple que si es vol es pot acabar amb les contencions, perquè sempre hi ha una alternativa més humana”, exposa Torrentallé, presidenta de l’Associació Salut Mental La Noguera i vicepresidenta d’Obertament, entitat que lluita contra l'estigma mental. 

Lligada i amb la regla

Aquesta veterana activista per la salut mental va ser la veu dels malalts en el primer ple monogràfic que va fer el Parlament, el 14 de desembre de l'any passat: “Et fermen al llit, lligada de mans i peus, i moltes vegades els medicaments et laxen, i si ets dona et ve la regla”, explicava davant dels diputats per denunciar les condicions indignes que suposa la immobilització forçada. De vegades, la contenció és una combinació de mètodes i a la subjecció se suma l’administració de calmants i relaxants que fan perdre el sentit durant hores o fins i tot dies. És el cas de Carlos Albert, president de Veus, federació d'associacions d’afectats per un trastorn mental, per a qui aquesta és una manera “de deshumanitzar els pacients”.

Santi Casacuberta recorda les quatre contencions que ha patit. “Són el mètode eficaç per tenir-nos com a xais i treure’s de sobre els pacients”, diu. Admet que s’ha trobat de tot: professionals que l’han informat de cada pas o que li han preguntat si volia ser lligat o medicat, i d’altres que han tirat pel dret i fins i tot, assegura, que l'han enganyat. Explica que ha intentat esbrinar el nom del psiquiatre que va ordenar la seva tercera contenció per entendre per què en un ingrés voluntari en un centre va acabar immobilitzat. “Soc boig, però no ximple”, s’esplaia per argumentar que mai ha tingut afany de denunciar-ho penalment, però sí “pedagogia perquè es canviïn els mètodes” per calmar els pacients. “Per què et seden si ja estàs lligat? És un doble càstig”, afirma.

Una utopia

A falta d’un protocol únic català que pauti el quan i el com contenir, psiquiatres i infermeres estan en la línia de trobar mètodes menys agressius. Hi ha centres que estan posant en pràctica plans pioners, com el Benito Meni CASM de Sant Boi del Llobregat o el Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, que ha rebut el certificat de cures dignes, i que assenyala que ha eliminat les contencions en subaguts i ha limitat al 2% en els aguts. Llavors, ¿és possible arribar a les zero contencions? “És una utopia mentre hi hagi drogues al mercat que molts cops fan que arribin persones a urgències que siguin incontrolables i un perill”, contesta el cap de psiquiatria de l’Hospital Germans Trias de Badalona, Joan de Pablo, que reafirma que cal limitar “aquestes mesures coercitives” i apostar per les “més respectuoses amb els drets”. Hi ha el problema, però, del dèficit estructural de personal i la majoria, per a més inri, no està prou format, concedeix el facultatiu.

Aquest hospital de Badalona fa quatre anys que va posar en pràctica el Safewards, un programa adreçat bàsicament a infermeria psiquiàtrica i que crea “un clima i un espai més agradables” per als pacients. La fórmula té els ingredients que reclamen des de fa anys els malalts: diàleg. Cada dia es fa una reunió de pacients i professionals per posar en comú l’estat d’ànim i els conflictes sorgits, i també hi ha un acompanyament individualitzat i control de riscos. Això es tradueix en una unitat equiparable a una planta ordinària, que té les portes obertes durant “tres o quatre hores” durant les quals els pacients que hagin ingressat voluntàriament poden rebre visites o entrar i sortir lliurement, i els que hi siguin a la força ho poden fer acompanyats d’un professional. “Ens està funcionant molt bé i les contencions són excepcionals”, es felicita el psiquiatre, que admet que ara per ara les contencions zero són poc menys que una “utopia”.

Més danys

És la línia que marca el Grup de Recerca en Salut Mental en Primera Persona, que apunta que hi ha alternatives, com ara plantejar més activitats a l'exterior i planificar els centres amb més zones verdes, zones de confort i habitacions individuals. Elvira Rodríguez és una de les autores d'un dels informes del grup i assenyala l'equació de més informació i menys coerció. "Els pacients han de ser tractats com a persones i no com a diagnòstics", afirma, i adverteix que la contenció deixa en els malalts una petjada de seqüeles extres –iatrogènia, en el nom científic–, que van des de la depressió fins a la ira o al ressentiment, por o humiliació.