"Em van despatxar quan van saber que tinc depressió"

BarcelonaQuan ara fa un any Marta Margarit va explicar a la feina que s’estava recuperant d’una forta depressió que l’havia fet ingressar, poc es podia imaginar que tres setmanes després la farien fora. Diu que no hi va haver cap preavís, ni cap conflicte ni problema anterior. Només un no ets tu, som nosaltres, perquè “no es veien capaços de gestionar la situació", no perquè dubtessin de la seva vàlua. Actriu i productora teatral, Margarit estava assajant una obra que ella ja havia interpretat, i s'havia pres el contracte “com un al·licient” per acabar de fer net, rememora ara, convertida en una activista d’Obertament, una entitat que lluita contra els estigmes que arrosseguen les persones que conviuen amb algun problema de salut mental. Un dels àmbits on els trastorns encara no han sortit de l’armari és el laboral. De fet, el pas que va fer Margarit d’exposar els seus antecedents és minoritari, ja que el 90% l’oculten, segons les dades del primer informe sobre l’estigma a les empreses catalanes que ha publicat Obertament.

L’actriu admet que entén que no se n'informi l'empresa "per la por” a ser assenyalats o, com li va passar a ella, a un acomiadament sense cap altre motiu. “Va ser un acte de paternalisme. Segurament ho van fer pensant en mi perquè creien que m’estaven ajudant, sense preguntar-me com em sentia”, lamenta, i posa en contraposició el seu cas amb el d’una companya que va tenir problemes físics i, en canvi, sí que li van donar facilitats per adaptar-se. "Això és l’estigma", il·lustra Margarit. L’enquesta que Obertament ha fet entre 103 directius i 623 treballadors que conviuen amb trastorns revela que la salut mental encara és un tabú.

Buits del currículum

Ho ha comprovat diverses vegades l’activista Carlos Albert, quan en entrevistes de feina se l’ha interrogat pels buits del seu currículum i, malgrat que s'havien mostrat interessats, es va quedar fora de la tria només per “la sola sospita” d'un diagnòstic de salut mental. “No ho sé, potser tenen por que fem més baixes laborals que la resta o que tinguem algun brot a la feina”, apunta. A l'informe no se'ls pregunta, però altres factors per descartar o tenir recels davant d'un treballador amb trastorns és perquè se'ls associa a conflictivitat i poca productivitat.

El cert és que arran de la pandèmia l'estat emocional i mental de la població s'ha deteriorat, i segons l'enquesta el 40% dels treballadors qualifiquen de dolent o regular el seu estat actual de salut mental. Això té una traducció en les baixes laborals per salut mental, que s’han doblat des del 2016, especialment entre els joves, segons dades de la Seguretat Social publicades per Eldiario.es. De cara a l’empresa, però, la meitat dels afectats diuen que han al·legat una causa diferent per evitar-se problemes.

A l’ocultació s’hi afegeix, a més, el sobreesforç per mantenir-se actiu malgrat sentir-se malament. Margarit segueix aquest patró i afirma que en un any només ha faltat en un parell d’ocasions perquè sent l'escenari com un espai en què nota un “clic” que l’estimula i la fa sentir bé, fins i tot en els moments en què la depressió la mossega. "Et pots trobar malament com qui té una grip", diu l'actriu, que actualment torna a treballar amb els que la van acomiadar. “Hi tinc una xerrada pendent perquè els vull explicar com em vaig sentir i per què no ho van fer bé”, exposa, i demana més personatges de ficció amb afectació mental, tot i que per "normalitzar-ho" diu que el diagnòstic no hauria de ser l'únic que el definís.

Sovint el diagnòstic canvia la imatge que té l'empresa del seu treballador. Fins i tot encara que tingui un càrrec de responsabilitat i faci anys que és a la plantilla. Aquest va ser el cas d’Albert Piquer, activista a Obertament i president de la Federació Veus, que després de 12 anys en una companyia de tecnologia el van fer fora quan van conèixer els seus problemes. De cop i volta, explica, li van enganxar “l’etiqueta d’incapacitat crònica” per justificar la sobrevinguda “desconfiança” en la seva capacitat i competència, quan mai havia tingut problemes. “Potser en un moment necessites més cures, un canvi de ritme, però no sempre és així”, es queixa, i reivindica poder “normalitzar el malestar, el patiment” en una feina perquè no es vegi com un “signe de vulnerabilitat” sinó, al contrari, que sigui vist com un gest positiu en un ambient laboral sa i segur.

En un món “capitalista, competitiu i individualista”, reflexiona, els empresaris han de saber tenir en compte que “el benestar emocional i la salut mental” és un win-win, perquè “es reduirà l’absentisme i millorarà la productivitat” i els treballadors guanyaran qualitat de vida. Ara bé, primer cal que hi hagi un autoexamen, adverteix, perquè admet que ell es va fer seu l’estigma dels altres, cosa que va fer que la seva recuperació es retardés.