Les dues cares de la pandèmia

BarcelonaMés enllà de la genètica que heretem dels pares, tot allò que fem, sentim i aprenem durant el període de creixement defineix l'estructura final del nostre cervell i la nostra personalitat. A les consultes de psiquiatria infantil i juvenil ja estem atenent molts més pacients que abans de la pandèmia. Els nens i adolescents amb vulnerabilitat biològica, social o familiar han estat diana d'aquest estrès en forma de dos anys de pandèmia.

Les nostres urgències s'omplen de noies amb autolesions, com a forma ineficaç d'intentar autoregular-se. També veiem més temptatives de suïcidi en les nostres adolescents, quan la desesperança forma part de la clínica depressiva. La situació de limitació física i social va ser un motiu de l'increment en el nombre i la gravetat dels trastorns de la conducta alimentària.

Amb la por d'agafar el virus, nois i noies amb ansietat no saben com tornar a la vida anterior. A alguns els costa veure's la cara sense mascareta i no se la volen treure. Les xarxes socials van ser finestres al món durant la pandèmia, però ara creix molt el nombre de nois amb addiccions comportamentals.

Nens que han passat els seus dos primers anys veient només el somriure dels seus pares tindran una manera diferent de descobrir el món i les emocions dels altres quan tothom mostri la cara. Alguns nens no entenen on són els avis. Van marxar sense comiat.

Com a metge psiquiatra, tinc molt present aquesta part fosca de la pandèmia i penso que tant de bo els adults hàgim après que hi ha una manera millor de cuidar els nostres nens i adolescents, especialment els que són més vulnerables.

Joves més resilients

Però no tot és negatiu en aquest període de la nostra vida. Els de la generació dels anys 70 i 80, que ara som pares, vam ser uns nens que vam créixer amb partits polítics, que vam poder parlar i estudiar en català, uns adolescents que es podien  expressar sexualment amb pocs temors, que coneixíem el risc de les drogues i teníem la llibertat que no havien tingut els nostres pares, una llibertat que per a nosaltres es mostrava infinita. Amb el nostre esforç arribaríem on volguéssim. Com que ja parlàvem anglès podíem viatjar sense límits, el món estava fet a la nostra mida, a punt per poder-lo conquerir.

Els nostres fills ara ja saben que el món es pot reduir a casa seva, que pot ser que un dia no puguin sortir al carrer. Saben que hi ha enemics microscòpics que els poden allunyar per sempre de les persones que estimen i que els poden negar compartir els jocs o les sortides amb els amics i les desitjades festes de graduació o aniversaris de la majoria d'edat.

A molts nens i adolescents aquest estrès en forma de dos anys de pandèmia els pot haver configurat aspectes positius de la seva personalitat: saber-se vulnerables, ser més sensibles a les dificultats dels altres o tenir més resiliència per acceptar les adversitats que inevitablement els durà la vida.