La detecció precoç, la línia defensiva contra el càncer més efectiva
L’avenç amb més impacte seria aconseguir que ningú fumés
BarcelonaEl càncer és la segona causa de mort al món. Una de cada dues persones en patirà un al llarg de la seva vida. Ara bé, hi ha una dada positiva: en l'últim mig segle s'ha doblat el nombre de malalts que sobreviuen, fins al punt que, en aquests moments, més de la meitat aconsegueixen superar-lo. Però aquest percentatge és enganyós perquè és una mitjana de més de 200 tipus diferents de càncers, i el rang és molt ampli. El de testicle, per exemple, té una curació molt propera al 100%, semblant a la del de pròstata. A l'altre extrem, la del de pàncrees és del voltant de l'1%.
Aquestes grans diferències venen determinades per molts factors, com l'agressivitat del càncer, però la variable principal és el temps que tardem a descobrir que al cos hi ha cèl·lules malignes: els més difícils de superar són els que costen més de detectar. Tornant als exemples d'abans, el de pàncrees no té cap marcador específic ni dona símptomes fins que ja ha avançat molt. En canvi, proves com el PSA pel de pròstata o la mamografia pel de pit, permeten que aquests càncers es puguin veure (i tractar) més aviat.
Una part important de la millora progressiva en el pronòstic, doncs, no ve marcada pels nous fàrmacs, sinó per la detecció precoç, perquè com abans es descobreix la malaltia, més possibilitats terapèutiques efectives hi ha. L'exemple més clar és el del càncer de còlon: si es troba en fases inicials, la supervivència és del 90%; si es troba tard, només del 10%. Està clar que, si volem continuar augmentant el percentatge de curacions, els esforços més productius són els que van dirigits a atacar el problema amb celeritat. Lluitar contra el càncer un cop ja està ben establert sempre serà més complicat.
Tot i que l'ideal seria que no calgués buscar millors sistemes de detectar-lo perquè tenim la capacitat d'eludir-lo, el cert és que en el camp de la prevenció del càncer hi ha hagut pocs avenços importants en els últims anys. I no és per manca d'oportunitats: s'ha calculat que un 38% dels càncers es podrien evitar. Com? Seguint unes normes que coneixem tots de fa temps: menjar de manera equilibrada, mantenir un pes saludable, fer exercici de manera regular i evitar tòxics com l'alcohol, la pol·lució i, sobretot, el tabac. Una quarta part de les morts per càncer està relacionada amb fumar, perquè no només crea tumors als pulmons (amb una de les pitjors supervivències, del 6%), sinó també a boca, coll, fetge i bufeta. Aconseguir que ningú fumés podria ser l'avenç amb més impacte de la història del càncer.
Aprofitar la vacuna del VPH
A part d'això, la ciència ha aportat poc a la millora de la prevenció del càncer. Ara bé, una de les poques coses que ha aconseguit en aquest sentit és també una de les grans històries d'èxit mèdic de les últimes dècades: posar els tumors de coll d'úter a la llista de malalties en vies d'extinció.
Des de finals del segle passat se sap que el càncer de coll d'úter (o de cèrvix) és causat més d'un 90% de les vegades per una infecció del virus del papil·loma (VPH). Quan la primera vacuna contra el VPH es va aprovar el 2006, va començar el compte enrere per dissenyar un programa de vacunació a escala mundial que pogués protegir d'un càncer que tenia una supervivència del 50% i que era el quart més freqüent en dones.
Ara, 125 països han implementat la vacunació contra el VPH en nenes –és més efectiva quan no hi ha hagut mai infecció, per això es dona abans que siguin sexualment actives–, i 47 –entre ells Catalunya– també en nens, sobretot per evitar que actuïn com a transmissors. El VPH també està implicat en càncers menys freqüents, com l'anal o el de l'orofaringe, i en aquests casos la vacuna proporciona protecció per igual als dos sexes.
Falta veure si hi haurà més avenços tan espectaculars com aquest en la prevenció del càncer, però, de moment, el que està al nostre abast és seguir les recomanacions bàsiques per reduir al màxim el risc de patir-ne un.
Salvador Macip és director dels estudis de Ciències de Salut de la UOC i catedràtic de Medicina Molecular de la Universitat de Leicester
