Adrià Giralt: "Dediquem un 30% del temps a gestionar baixes laborals"

El primer pacient que ha atès feia dies que tossia. L’últim s’havia fet una ferida a la mà. Adrià Giralt (Barcelona, 1991) és metge i treballa al CAP de la Mina, un dels barris més vulnerables de l’àrea metropolitana, però que té un centre d’atenció primària considerat un referent en recerca i en atenció comunitària. 

Si li demano hora avui?

— Crec que tinc un forat la setmana vinent. Amb molts companys hauries d’esperar tres setmanes.

I em veuria 10 minuts?

— És el temps fixat. Tinc 1.400 pacients assignats. I la majoria els conec; pensa que aquí la gent no té mútua. 

Recordar-ne 1.400… és tenir memòria

— És que, a mi, el que m’agrada de la primària és tenir un pacient i seguir-lo tota la vida. El problema és que ara dediquem un 30% del temps a gestionar baixes laborals. 

Quins són els problemes més comuns?

— Obesitat, els baixos recursos porten a mala alimentació. I això acaba sent un problema de diabetis, problemes osteomusculars, artrosi… I tenim la patologia social derivada de la feina que fan. 

Traduïm-ho.

— Estrès o insomni. Problemes que amb una altra feina no tindrien. 

Quines feines fan?

— Moltes dones són cambreres d’hotel. I veig molts estrangers que treballen revisant continguts d’internet, i en surten malament, realment malalts. També ens trobem molts problemes de gent que pot perdre la casa, o famílies senceres que estan compartint pis. 

Si el problema de fons és la pobresa, ¿no hi ha problemes per pagar medicaments?

— Els nostres treballadors socials fan un esforç espectacular. Però sí que ens passa que diguin: "No ho puc pagar". Per exemple, amb cremes laxants o per a hemorroides, que no entren per la Seguretat Social. 

No genera frustració?

— És el pitjor de la feina. Sabem que hi ha coses que no podem canviar, però sí que els podem acompanyar. Som també un refugi. 

Per què la Mina?

— Cada dia em sento útil. És un molt bon centre en recerca, i m’agrada la complexitat. És el perfil minero. 

Què vol dir?

— Aquí tenim gent analfabeta, amb diverses malalties cròniques… t’ha d’agradar. I has de tenir cintura per les situacions difícils. 

Per exemple?

— Pacients que es poden posar violents. L'última vegada que em va passar era perquè una pacient volia que li punxés un medicament, en lloc de prendre la pastilla. O has de lidiar amb els pacients que no t’entenen. 

No t’entenen?

— Literalment. Alguns no parlen català ni castellà, i jo no entenc l’urdú. Venen sempre amb algun familiar que tradueix. Però de vegades tu parles tres minuts i l’altre vint segons. I dius: "A veure, no l'hi estàs explicant tot". 

Recorda el primer dia?

— Vaig veure alguns edificis que em van semblar tètrics. Però ens fan un “passeig comunitari” per conèixer el barri, associacions, etc. És una teràpia de xoc i em va agradar molt per reafirmar que aquí és on vull estar. 

Una cosa que no oblidarà.

— Vaig perdre les ulleres amb les pertinences d’un mort. 

Com?

— Un pacient va tenir una aturada i li vam fer maniobres de reanimació. Recordo que la família ens va demanar que pogués entrar el pare evangelista a dins per veure com ho estàvem gestionant. Però lamentablement va morir. I jo em vaig deixar les ulleres amb les seves coses. 

I?

— Vaig haver de trucar l’endemà a la família. Em queia la cara de vergonya. I em van dir que ho havien llençat tot. 

Tenim prejudicis amb la Mina.

— Continua predominant la fama. Quan dic que treballo a la Mina molta gent diu: "Uau". Clar que és diferent que Sarrià, però tampoc és tan diferent que altres barris de Barcelona. Ho veig amb els gitanos. 

En quin sentit?

— Hi ha coses que sí que passen, com que venen 40 persones perquè se'n visiti un, i que fan gràcia. Però hi ha prejudicis que són mentida. Són entregats, sincers i, si veuen que estàs allà per ajudar-los, et tenen estima. 

Què significa ser metge?

— Mmm… em puc emocionar. 

No passa res.

— Tinc experiències d’haver-me sentit maltractat. I m’agrada que sempre pugui existir algú que et pugui ajudar, guiar, acompanyar. De vegades pregunten coses que no tenen res a veure amb la nostra carrera: “M’he barallat amb el veí de dalt. Què faig?” I ens toca fer de psicòlegs. 

Però es diu que els que tenen més bona nota no escullen primària.

— Necessitem que els polítics hagin trepitjat la primària, crec que no la coneixen i porten molt temps infradotant-la. Això fa que no tingui la fama que es mereix.

Com definiria el barri?

— Autèntic.