Una dècada d'avortament gratuït però sense accessibilitat total

BarcelonaGratuït per llei des del 2010, l’avortament voluntari continua sent una assignatura pendent perquè no a totes les regions sanitàries de Catalunya les dones tenen l'opció de triar el mètode que volen fer servir per avortar. El departament de Salut ha intentat corregir aquest dèficit, però per a les entitats feministes els passos que s'han fet en aquest sentit encara són insuficients per evitar que centenars de dones cada any hagin de desplaçar-se per a una interrupció voluntària de l’embaràs (IVE): 1.200 en els últims dos anys.

Hi ha dos mètodes per avortar: el farmacològic (s'administra un medicament que no té res a veure amb la píndola de l'endemà) i el quirúrgic (una intervenció hospitalària). Històricament, a Catalunya les dues opcions estan disponibles –a centres públics, concertats i privats– a les regions de Barcelona, el Camp de Tarragona i Girona, tot i que recentment s'hi han afegit Lleida i la Catalunya Central, després que s'autoritzés a practicar l'avortament quirúrgic la clínica MiNovAliança i la Fundació Althaia-Xarxa Assistencial Universitària de Manresa.

No ha estat fins al 2021 que les dones de l'Alt Pirineu i l'Aran han pogut avortar a prop de casa: fa pocs mesos que l'Hospital del Pallars, a Tremp, i el de la Vall d'Aran, a Vielha, així com la Fundació Sant Hospital de la Seu d'Urgell han començat a practicar interrupcions de l'embaràs, però només ofereixen la via farmacològica. El gran forat continua sent les Terres de l'Ebre. Segons el departament de Salut, "s'està negociant per donar una opció" en aquesta regió. En un comunicat, la conselleria explica que la interrupció voluntària de l’embaràs —l’administració evita el concepte avortament, fins i tot en els apartats d’informació pràctica– “sempre ha estat garantida a tots els territoris”, tot i que admet que “el que no estava del tot garantit era l’accés de proximitat”.

Cap a l'equitat

Des de la nova conselleria d’Igualtat i Feminismes, la secretària de Feminismes, Montse Pineda, assegura que la voluntat és que en aquesta legislatura augmentin els centres autoritzats per “trencar la inequitat territorial” existent i que “a tots els territoris estiguin disponibles tots dos mètodes” per garantir "el dret d'elecció". Pineda insisteix que l’avortament, com la violència obstètrica o la pobresa menstrual, són “prioritats” del Govern. A aquest efecte, explica, es va constituir a l'octubre la Comissió Interdepartamental per una Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius, que està a punt de lliurar el nou protocol en què professionals i administració segellen el compromís a favor de l'avortament lliure i segur, i perfilen el dibuix del circuit sanitari per millorar l'atenció.

Però malgrat el compromís i l'impuls administratiu, la política xoca de ple amb el fet que un 44% dels ginecòlegs de centres públics siguin objectors de consciència i es neguin a practicar interrupcions, segons dades del mateix departament de Salut a partir d'una enquesta -perquè no disposa de cap registre oficial-. En aquest sentit, el doctor Oriol Porta, president de la Societat Catalana d'Obstetrícia i Ginecologia de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, que participa en la redacció del nou protocol, atribueix part d'aquesta negativa no només a un fet ideològic sinó a "una suma més complexa de malestar laboral per la precarització dels professionals i mala organització". Porta subratlla, però, que la majoria dels seus companys sí que fan avortaments i estan pel "respecte al dret de les dones".

Per a l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, la lentitud de l’administració no és més que la prova que “l’avortament no figura al centre del debat ni de l'interès polític de cap govern”, subratlla Sílvia Aldavert, crítica amb el fet que el gruix de les intervencions es derivin a clíniques privades autoritzades i no s’aposti perquè sigui un servei ofert per la xarxa pública. Comparteix parer Marta Sans, de l’Assemblea Vaga Feminista de l’Ebre, que ha iniciat una campanya per ampliar l’actual oferta en què només els ASSIR (centres de primària especialitzats) de Tortosa i Móra d’Ebre ofereixen l’opció farmacològica. “De moment, no tenim resposta del departament perquè l’avortament no és una prioritat”.

A Catalunya, l’any 2020 van avortar voluntàriament 19.800 dones, és a dir, 380 cada setmana. La xifra suposa una disminució del 7% respecte a l’any anterior, segurament per l’efecte de l’aïllament social de la pandèmia, i torna als registres anteriors al 2017. Gairebé la meitat de les dones (49,8%) van avortar pel mètode farmacològic, un punt més que les que van fer-ho quirúrgicament. A l’1% restant se’ls va practicar una combinació de mètodes. En el 18% dels casos, les dones van assumir la factura de la intervenció a l'acudir directament a una clínica privada i només un nombre insignificant d'interrupcions quirúrgiques es van fer a hospitals públics, seguint la política de derivar-les a centres concertats.

Els dos mètodes, igualats

Des de fa una dècada Salut aposta pel mètode farmacològic (una combinació de mifepristona i misoprostol) i la seva administració ha crescut al mateix ritme que el quirúrgic decreixia fins a gairebé igualar-se. El tractament s’administra als centres ASSIR, amb més implantació territorial que hospitals o clíniques, però ara per ara només està aconsellada per a gestacions inferiors a nou setmanes. El doctor Porta avança que el protocol planteja "augmentar el marge per dalt" arran dels nous informes mèdics que asseguren que també és una via "segura i efectiva" més enllà de les 10 setmanes.

Quan una dona vol interrompre voluntàriament l'embaràs és atesa, primerament, per la llevadora, que li explica les possibilitats que té en funció del dia de l’última regla, explica Montse Carreras, que forma part de la direcció d’un ASSIR de Tarragona. Passats els tres dies preceptius "de reflexió" exigits des de la reforma de la llei del 2015 del PP, se li practicarà l’avortament. La interrupció es farà al mateix centre mèdic si el mètode escollit és el farmacològic, mentre que si la dona tria el mètode instrumental se la derivarà a una clínica privada acreditada, tot i que la intervenció no tindrà cap cost per a ella.

Carreras afirma que la majoria d'usuàries es decanten per prendre medicació perquè “no requereix anestèsia i és menys invasiu”, tot i que el mètode quirúrgic també és valorat perquè el procés “s’acaba el mateix dia”. Sans afegeix, precisament, que en regions com la de l’Ebre, sense cap alternativa, les dones ni s’ho pensen per tal d'estalviar-se fer 400 quilòmetres en tres dies i també per “la por” que suposa una intervenció quirúrgica, per simple que sigui. A més, Aldavert subratlla altres factors que no tenen res a veure amb l’elecció de les dones: “És per una qüestió econòmica, perquè donar una píndola és més barat i còmode per als professionals”, assegura aquesta experta. En aquest punt, el ginecòleg nega la major i argumenta que els avenços mèdics permeten estalviar-se entrar al quiròfan.

A diferència de Carreras, que sosté que el sistema funciona, Aldavert i Sans afirmen que el circuit informatiu i la informació que sovint es dispensa són confusos, fins al punt que no es té en compte les particularitats de les dones a qui, segons les seves circumstàncies personals, la via farmacològica pot posar en un problema sense saber-ho. "És una pràctica que requereix que la dona disposi d'un espai segur i de xarxa, i que conegui el seu cos perquè té un impacte en la vida diària", afirma la responsable de l'Associació. "No es tracta només de prendre una píndola i prou, sinó que hi ha un sagnat i un dolor molt forts", relata, cosa que pot fer el tractament desaconsellable per a dones que conviuen amb els pares o el seu maltractador i no volen donar explicacions. La revisió dels analgèsics que s'administren ara serà un dels punts que inclourà el nou protocol, apunta Porta.