Robyn Begley: "Creix l'interès per la infermeria però alhora hi ha un problema amb les facultats"

BarcelonaAmb més de 20 anys d’experiència com a infermera a l’estat nord-americà de Nova Jersey, Robyn Begley és des de fa tres anys la directora executiva d’infermeria de l’Associació Americana d’Hospitals. Aquesta setmana aterra a Barcelona per participar en el 44è Congrés Mundial d'Hospitals, organitzat per la Unió Catalana d’Hospitals, que se celebrarà a la capital catalana entre el 8 i l’11 de novembre. L’ARA parla amb ella sobre el futur de l’atenció sanitària i les seqüeles emocionals que pateixen els professionals després de 20 mesos de pandèmia, així com de la necessitat de reconèixer el lideratge de les infermeres. 

La pandèmia ha canviat la manera com els centres i els professionals sanitaris ofereixen assistència.

— El coronavirus ha afectat enormement els treballadors sanitaris i, per descomptat, les infermeres. La primera línia d'atenció al pacient ha patit moltíssim i una de les primeres lliçons que ens ha deixat és la importància de la formació transversal: infermeres i metges i altres professionals han treballat fora de les seves especialitats per cobrir les necessitats d'atenció al pacient. Calia que la plantilla fos flexible i aprengués a fer les coses d'una altra manera i van sorgir nous models d'atenció, especialment interprofessionals, que treballaven com un equip únic.

Què s'hauria de reforçar per cobrir les noves necessitats sanitàries?

— Hem après moltes coses durant la pandèmia i és fonamental que les incorporem al currículum d'educació mèdica i d'infermeria. El covid ha canviat fonamentalment la manera com es presta l'assistència sanitària i ja no podem tornar a fer el que fèiem abans. Un exemple és l'ús de la tecnologia, que s'ha adoptat àmpliament i es mantindrà per gestionar els nostres fluxos de treball i les interaccions amb els nostres pacients. Ja sabem que de vegades necessitem les mans i el cara a cara per atendre'ls, però de vegades és molt possible utilitzar la telemedicina. Sobretot perquè al nostre país hi ha zones rurals on l'assistència no és accessible i aquestes trobades virtuals ens ajuden a arribar a aquests llocs.

Creu que el coronavirus ha fet més visible la feina de les infermeres?

— Al nostre país la infermeria és la professió en què més confia la població durant els últims 20 anys. Quan les infermeres parlen, la comunitat escolta els seus consells i se'ls pren seriosament. Sovint es diu que les infermeres són el cor de l'assistència sanitària perquè se centren en la compassió i la cura, i això és molt cert. La pandèmia ha suposat un gran toc de visibilitat per al nostre paper clínic en la protecció i promoció de la salut de les comunitats.

Catalunya pateix una falta estructural d'infermeres. Passa el mateix als EUA?

— Crec que això és un problema global. Als Estats Units també estem experimentant una escassetat d'infermeres i alhora un problema seriós amb les facultats d'infermeria. Hem de fer una feina encara millor per assegurar-nos que la força de treball de les infermeres és potent, sobretot ara, perquè des que es va produir la pandèmia la imatge de la infermera s'ha mostrat molt positiva. Una enquesta recent de l'Associació Americana de Col·legis d'Infermeria demostra que ha crescut l'interès en la infermeria.

La pandèmia ha despertat l'interès dels joves per la professió?

— Sí, i això és molt positiu. Però al mateix temps als EUA ens enfrontem a un gran repte amb les facultats d'infermeria. Al nostre país tenim moltes infermeres que s'acosten a la jubilació, però el 2019 les escoles d'infermeria van rebutjar 80.407 sol·licitants qualificades dels programes de batxillerat i del postgrau d'infermeria a causa del nombre insuficient de professors, de centres clínics, d'espais d'aula i de preceptors clínics, així com per limitacions pressupostàries. Això és un repte i tots treballem de manera col·laborativa –l'acadèmia, les universitats i els centres– per ampliar aquests programes i assegurar-nos que donem suport i impulsem realment les facultats d'infermeria i la professió.

Sense els professionals de la salut hauria sigut impossible fer front a aquesta pandèmia, però la factura emocional que ara ells en paguen és molt elevada. Què es pot fer en situacions tan aclaparadores?

— Moltes de les nostres infermeres pateixen traumes, tenen la síndrome de la treballadora cremada i problemes de salut mental. Per fer front a totes aquestes cicatrius emocionals es requereix temps i compassió, i els líders sanitaris i les organitzacions sanitàries han d'ajudar els seus treballadors normalitzant la recerca d'ajuda proporcionant-los recursos. El personal sanitari intenta amagar la seva situació i tirar endavant perquè no se sent còmode aturant-se per intentar entendre tot el que ha viscut els últims 20 mesos, però han de reconèixer-ho i processar-ho. De fet, hem de crear una cultura que promogui el benestar, i això, malauradament, és un repte a llarg termini.

¿Creu que el lideratge femení en el sistema sanitari ha millorat amb els anys o que encara es pot fer molt més?

— Les dones hem guanyat influència, però encara hi ha molt per fer. Representem el 65% del personal sanitari del món i això fa que sigui un dels pocs sectors que contracten més dones que homes. Tanmateix, aquesta representació en la plantilla no sempre és evident al nivell executiu. Les dones triguen de tres a cinc anys més a assolir el càrrec de primer executiu i només representen al voltant del 13% dels consellers delegats. Hem avançat molt, però hem de centrar-nos en la mentoria i assegurar-nos que funcionem com a models que inspirin les carreres d'altres dones. I les institucions sanitàries han de donar suport al talent femení ajudant-les, sigui quina sigui la seva formació, amb mentoria i patrocini.